Muntanyes i ser

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia.

Peter Matthiessen. El lleopard de les neus (Brau Edicions, 2005, pàg. 224)

Si mai heu anat a muntanya i us heu sentit en pau mirant el cel o el paisatge, sentint el sol o el vent, escoltant l’escandalós silenci de la natura, deixant-vos portar pel que us envolta, entendreu què diu en Matthiessen. Si no, proveu a fer-ho.

De tant simple com sembla, això de deixar-nos només ser, i no de fer i fer i fer, poques vegades ho aconseguim.

Securitzar la vida (digital)

A voltes amb la seguretat en un món digital cada vegada no ja més interconnectat, sinó més independent de nosaltres i alhora més extractor de les nostres dades.

Uns serveis extractors (xarxes socials, proveïdors de serveis digitals i físics) més interconnectats entre ells i que ens fan més vulnerables quan tenen fuites o robatoris de dades, perquè en el món digital, nosaltres som les nostres dades: les que posem i les que se’n dedueixen de quan, com i on les posem.

Què fer, doncs? Assegurar l’origen de la informació: nosaltres. Què usem, com ho usem, que permetem guardar. Petits esforços per no tenir-ho tot obert que ens poden ajudar. Com tancar la porta de casa quan sortim (ningú pensa en deixar-la oberta perquè no el robaran, oi?)

Via Bruce Schneier trobo una serie de tres articles a Ars Technica fàcils i clarificadors.

Resum ràpid: securitzar ordinador i mòbil bloquejant-lo si no l’usem o no hi estem al davant, usar contrasenyes fortes i desconfiar del que t’arribi i et demani dades, vingui d’on (sembli que) vingui.

Fàcil… i tots deixem de fer-ho alguna vegada.

Ítaca és el camí

Ítaca.

El viatge, el port llunyà on arribar; la imatge associada els últims anys al Procés, el camí llarg que ens durà a la pàtria desitjada.
Aquesta és, si més no, la idea més popular, associada a la cançó d’en Lluís Llach.

Però els versos originals de Kavafis no parlen d’això. El bellíssim poema d’en Kavafis parla del viatge, de fer-lo durar, de créixer amb ell i, al final, parla del retorn a una pàtria que potser trobarem envellida i pobra, que és com la vam deixar, però que ens ha regalat, amb l’ideal del retorn, l’experiència vital del viatge:

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Vist com ha anat tot plegat, potser és la versió que al final més bé reflecteix el Procés.

Emocions, llibertat i societat

El politòleg Christian Welzel defineix les tres condicions(*) perquè la llibertat sigui útil, perquè els valors emancipatoris siguin adaptatius com:

  1. Tenir un cert nivell de seguretat material, això permet tenir llibertat d’escollir, en no dependre el més bàsic d’una protecció o subjugació a algú.
  2. Una educació variada i de qualitat, on la llibertat (factor 1) permeti escollir l’opció formativa més adequada per a cadascú.
  3. La connectivitat: Una xarxa de transport que faciliti l’intercanvi comercial i de persones, on es potencien els dos factors anteriors. I, en el món actual, les tecnologies que permeten la comunicació entre la gent. Com més alt sigui aquest factor, més alta la capacitat de tenir informació bona per fer eleccions correctes i per connectar amb preocupacions i interessos afins.

Les tres condicions (que tenen un cert paral·lelisme amb la piràmide de Maslow) son acumulatives i alhora es retroalimenten i permeten l’evolució d’una societat basada en valors i necessitats eminentment materials a una de més avançada, on ens podem fixar més en les necessitats emocionals… i aquest és una mica el camí que hem anat seguint fins ara a les nostres societats, a Occident, i que ens ha permès avançar personal i socialment, tenir societats més obertes i no tan canòniques, tan rígides i estratificades (i queda camí per fer!).

I, tot i estar-hi d’acord, em demano si ara no trontolla, en certa manera, tot el sistema: el nivell de seguretat material tremola, cada vegada puja més la inestabilitat i inseguretat material (present i futur, feina), a l’educació se li demana de tot i es parla molt de valors però després aquests no s’apliquen arreu, i no s’hi aposta (pressupost d’educació) pel que baixa la qualitat si no tens cèntims per una educació privada, i això vol dir que perds oportunitats de formació, de feina, d’autorealització (l’ascensor social porta anys al mateix pis), i la connectivitat (digital) està cada vegada en menys mans, que son les que poden dirigir la teva atenció (bombolla informativa, filtres, jardins tancats, sobreexposició a missatges similars i reafirmació de les idees de la tribu pròpia), el que fa que cada vegada les eleccions personals vinguin més condicionades, no siguin tan lliures, amb el que el diàleg general social s’enrareix, es tensa i es fa més pobre (fake news, debats cridaners, defenses numantines de postures pròpies i poc escoltar, ridiculització de l’altre)… i esperem que la connectivitat física, els transports, no es vegin també tocats per les restriccions actuals de viatge, per l’ús d’autoritzacions nascudes a partir del moment actual en les nostres societats o com a la Xina ja fa temps.

Hem avançat molt, estem en un moment on podem créixer personal i socialment (no només un petit grup aïllat, sinó el comú de la població) i, alhora, estem en un punt en que les forces en joc i els interessos empresarials tenen tanta força i tants mitjans d’influència al seu abast que podrien desdibuixar aquest camí, en les tres condicions que dèiem al principi.

(*) pàg. 115 de “L’herència emocional” (Ramon Riera, La Campana Llibres)

L’evolució del lloc de treball… digital

Captura de pantalla de Microsoft Viva
Microsoft presenta Viva, una plataforma per a teletreball que va més enllà de Teams.
Estructurada en quatre eixos (col·laboració, tasques, estadístiques i formació/documentació), l’eina és una aposta forta (i crec que molt ben pensada) per oferir un lloc tot-en-u per al treball, una oficina virtual real (Xataka i la pròpia Microsoft ho expliquen molt bé).

El que em sembla interessant del tema és com Microsoft està agafant cada vegada més importància en aquest mercat de treball en remot, com l’està entenent i aprofitant aquest coneixement: indubtablement Teams (qui no n’ha sentit a parlar o l’ha usat) és un molt bon producte, però encara no deixa de ser un trencaclosques que integra multitud d’eines… El que està clar és que tot el coneixement que han agafat durant aquests mesos no només l’han volcat en millorar l’eina, sinó en repensar-la.

Viva és la integració del OneDrive, el Sharepoint, Teams i Planner tot en un sol lloc, com a poc.

Un pas per endavant del Google Apps. I basa les seves arrels en el propi SharePoint i en Teams, però beu també del Google Wave (el recordeu?), de Yammer o Beeze, i redibuixa els conceptes d’escriptoris virtuals. .

I aquest és el punt: ja no es tracta d’oferir eines per treball en remot: ara sembla que tindrem un lloc on tenir-ho tot, i de manera còmoda.

Què trigarà això en substituir els Teams ja existents, o fins i tot les pròpies intranets: documentació, comunicats de l’empresa, xats… tot estarà allà, connecta-ho amb el CRP i alguna cosa més i ja ho tens tot, qui vol un SharePoint i crear portals i subportals?

Em fa l’efecte que Microsoft està entenent molt bé tot el que és l’entorn de treball futur, oferint eines àgils i fàcils… i totes integrades sota el seu paraigües: un caramel molt difícil de refusar, i una mena de regal enverinat, perquè aquesta mateixa integració fa molt difícil després el canvi de proveïdor pel departament de Tecnologia (on son les dades? què li dones a l’usuari amb el mateix nivell d’integració i facilitat?)

Està redibuixant de nou el futur de la informàtica corporativa?

PS: I cal reconèixer que ho fa molt bé… sense haver vist encara el producte, ja molts en parlem. Chapeau.