Amb les mesures establertes pel control de la COVID, el mòbil s’ha fet més imprescindible que mai: control del passaport COVID, lectura de codis QR, aplicacions radar, avisos… tot s’hi amb ell.
No és imprescindible (podem portar el passaport en paper, es podria consultar la carta en paper ara que ja sabem que no es transmet per aquests superfícies ni cal rentar-ho tot com en la primera onada), però és més fàcil i còmode fer-ho al mòbil.
En Ferran Sáez ho explica molt bé a “Mòbil obligatori“: el mòbil s’està convertint en un estàndard de facto (s’ha convertit ja?) en la nostra societat, més enllà de les famoses xarxes socials.
Les conseqüències que això té, com tot el que comporta digitalització, van molt més enllà del que sembla, del què fas si no tens mòbil (i aquí mòbil significa un smartphone, no un GSM dels antics, sense dades ni possibilitat d’apps): té implicacions socials, econòmiques, administratives, ecològiques…:
- La facilitat en què et poden rastrejar (no cal anar a la Xina) mentre deixes les teves dades i rastre arreu no només afecta la privacitat (ja en parlo prou): sabent-ho tot de nosaltres, quina informació ens poden enviar? Quins missatges? Quins canvis d’opinió? Recordem Cambridge Analytica o la campanya de Trump, això ja és ingerència directa en les nostres democràcies, en com conformem la societat.
- Quins nous pàries digitals sortiran? Quines noves necessitats artificials creem per comoditat/facilitat d’administració i empresa?
- Tenir un mòbil que valgui per a tot el de més adalt implica comprar un aparell que no és barat, un contracte de dades i veu amb una empresa proveïdora, tenir com a mínim una adreça de correu (gratis o pagant), i tot això son despeses que passen a ser recurrents, que administració i empreses (oh, els bancs digitals) externalitzen per fer la vida més còmoda a la ciutadania/clientela… fent que elles es paguin les despeses i posant-lo com a canal únic, o gairebé únic, d’accés per determinats serveis.
S’obliga, de facto, a una digitalització forçada i constant de tota la població, i es va creant així un mercat immens de dades que els intermediaris poden acabar venent a qui interessi, per molts usos, molts més enllà de la simple venda de publicitat.
El fet que l’ús necessari i obligatori del mòbil es pugui convertir en un estàndard de facto (o fins i tot de iure, com apunta en Ferràn) s’agreuja pel fet que no existeix una alternativa lliure o pública per aquests aparells: tots estan fabricats per empreses privades i governats per sistemes privats (Android, iPhone), de manera que aquest possible ús obligat ens llença de cap a les mans d’aquestes empreses, ens regala com a clients a tot el món extractor digital.
Si hem d’anar, doncs, a un món digital, calen sistemes digitals públics, oberts, que siguin la base de l’ús de l’aparell, fins i tot aparells d’open hardware. La resta, per més que estiguin impulsades per grans empreses han de ser alternatives de pagament (amb cèntims o dades pròpies), com a mínim des d’un marc d’ús conceptual.
És molt probable que després la gent segueixi usant més els serveis de pagament (android, iphone), però la base ha de ser pública, i el legislador, i les empreses, s’haurien d’acollir i funcionar-hi a sobre, a partir d’aquest marc, de manera que tothom, amb més o menys possibilitats, tingui les mateixes igualtats d’ús i de salvaguarda de les seves dades (i les seves vides, per tant).