Tot i que encara hi estic treballant, ja està disponible la traducció al català del QOwnNotes, un editor de text molt interessant amb suport per Markdown.
D’altra banda, també hem polit també alguns detalls de la traducció de l’Inoreader, per deixar-la encara més bé!
PS: Gràcies a en Patrizio Bekerle per incloure tant ràpidament la traducció i a en Muzzol per continuar amb l’Inoreader!
Que AirBnB ja no és un servei entre particulars està claríssim per tothom, i que espavilats, màfies, cara-dures (re-llogaters i propietaris que redescobreixen la oportunitat perduda) i demés s’hi han pujat al carro, també. Si pel camí pugen els preus del lloguer, fem fora a la gent d’on han viscut sempre i convertim les ciutats i pobles més “vendibles” en parcs temàtics, doncs què hi farem, és el progrés.
Tres quarts passa amb Uber i el servei de taxi, on també uns quants s’hi han professionalitzat i això ha provocat les ja famoses protestes dels taxistes… encara que aquí també hi ha molta lectura a fer de com reaccionen (millores del servei? apps? vagues, bloqueigs?)
Ep, i les que sempre acostumen a rebre son AirBnb i Uber per ser potser les més visibles i internacionals, però qui no ha fet una cerca a Wallapop i s’ha trobat (oh, casualitat!) coses a zero euros, les primeres a la llista, que resulta que son publicitat encoberta? Què passarà quan en entorns urbans la gent no compri tants cotxes, i en segueixi usant, però a mode de servei? No està tant lluny, i l’entorn tecnològic ho permetrà (algú pensava en la música com a servei fa anys?)
L’èxit de les mateixes plataformes que han fet possible el boom de l’economia col·laborativa fa que tothom vulgui pujar al carro i tenir una part del pastís, sense mirar gaire més enllà. Què cal fer, doncs? Matar al missatger? Legislar contra AirBnb i similars? (que dit sia de pas, no té una postura gaire clara de defensa de la societat, diguem que mira el seu negoci, s’escuda en ser mitjancer, i als altres que els bombin)
O millor regulem tot aquest tipus de transaccions? I no parlo d’impostos per activitat econòmica, sinó de la seguretat tant per als clients com per a qui ofereix el servei, establir unes mínimes condicions i regular pràctiques fraudulentes i fer co-responsable, també, al mitjancer (o no obté cap benefici, aquest?)
Marc Vidal ho deixa bastant clar:
El error de llamar economía compartida a algo que no lo es, es probablemente es parte del origen del problema. En todo caso son plataformas que reducen aspectos que hasta ahora eran determinantes en la cadena de valor y que eliminan en la práctica intermediarios. Y lo pueden hacer porque la transacción se produce en un lugar llamado ‘Internet’. Pensar que lo que pasa en la red requiere de una legalidad calcada a lo que pasa en el mundo físico es de aurora boreal.
[…]
Ni los que se benefician mucho de esas plataformas ni los que sufren su competencia son ecuánimes. No lo son por intereses creados.
Cal valorar tota la situació, no només des del punt de vista econòmic (perquè va més enllà) i prendre mesures, o quan ja no tinguem un teixit social a la societat o haguem perdut drets de treballadors pel camí (via autoocupació, flexibilitat, disponibilitat total,etc.) serà molt difícil arreglar-ho.
Lluitar a nivell local contra serveis globals o contra el que és fàcil i sembla barat per tothom és molt difícil… però deixaràn de visitar-nos o deixarem d’usar els serveis perquè es regulin?
Spinoza ens dibuixava, ja al 1670, com haurien de ser el govern i la societat:
El poder soberano debe considerar a todos los hombres, ricos y pobres, iguales ante la ley… El poder del gobernante está en la práctica limitado por el miedo que siente de sus propios súditos: es el hecho de la obediencia, no el motivo de la obediencia, lo que hace a un hombre súbdito. El objetivo del estadista es diseñar nuestras instituciones de manera que cualquier hombre, no importa cual sea su disposición, prefiera el derecho público a las ventajas privadas, ésta es la tarea y éste es el reto… Los asuntos públicos deben llevarse de acuerdo con principios seguros y a prueba de truhanes.
Todo hombre tiene el derecho de realizarse en la medida en que tenga la facultad de hacerlo, y los hombres tienen por naturaleza autoridad sobre los demás sólo en la medida en que pueden imponerla mediante la fuerza o la persuasión, más allá, ningún hombre necesita mantener la fe en otro después de que ha juzgado, acertada o equivocadamente, que le conviene dejar de hacerlo. Los valores morales son una creación humana, cultivada en un jardín artificial.
Baruch Spinoza (1634-1677) Tractat teològico-polític (1670 – Ed. Alianza, 1986)
Així, segons ell, el govern i l’estat son una conveniència, un pacte, i com a tal, modificable si ja no compleix les seves funcions. De La Boétie ens deia quelcom similar uns anys abans al “Discurs de la servitud voluntària“, parlant de convencions i herències autoimposades.
I al 2017, encara s’usen aquests acords socials com cotilles per anul·lar la dissensió i el canvi, per establir límits i fixar situacions i estats tant a nivell individual com de societat: disposem de dades i informació, però no tenim tot el coneixement i capacitat crítica que necessitem per viure d’acord amb els pactes establerts, i per fer-los evolucionar quan toqui, al ritme que nosaltres ho fem.
Els portals d’open data, junt amb els de transparència, son una peça clau en les estratègies d’obertura dels nostres governs: permeten accedir a la font d’informació de manera directa, per després fer la explotació que calgui d’aquelles dades.
Les mateixes administracions han de garantir la netedat del procés d’extracció de les dades i la objectivitat de les mateixes, i usar-les, iguals que tercers, en la presentació de resultats o serveis (reutilització de les dades).
Això ja fa temps que ho sabem, i fa temps que es fa: els datasets de diferents fons creixen, es despleguen i acumulen en portals propis i aliens i serveixen per a la presentació de les dades.
El camí recorregut els últims anys ha estat el de la creació de datasets (i encara ha de créixer més), i en la reutilització de les dades, sobretot, en portals de transparència o de presentació de dades.
Però queden dos grans punts per treballar:
Determinades plataformes i usos no seran mainstream ni d’ús pel gran públic, però potser tampoc no cal: només cal que siguin realment útils per a una minoria qualificada que les fa servir i les analitza, generant opinió, facilitant la seva comprensió, etc.
No es pot pretendre que tota la població en faci ús, però cal donar informació i eines per a qui les necessita: això enriqueix la qualitat democràtica i amplia el joc polític a diferents actors socials, ja siguin les mateixes administracions per presentar dades, entitats, periodistes, investigadors o la ciutadania en general, i facilita el control públic i la fiscalització de decisions i accions.
Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions.
Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius.
Així, aquestes plataformes son una base tecnològica que pretenen un canvi molt més gran: passar d’una democràcia representativa a una democràcia participativa (en un moment en què els partits comencen a perdre pes i legitimitat com actors únics de l’escena política), l’èxit del qual depèn de diversos factors:
Pel camí caldrà aprendre a usar l’eina, a trobar-ne els usos adients i a saber on i quan va millor usar-la: en quins i quants processos, si se’n poden obrir molts o pocs, si la gent hi participem o no, si ens sentim escoltats, si els gestors es senten interpel·lats també…
Sigui com sigui, a nivell de ciutadania és un experiment i una proposta molt interessant, igual que per a l’Administració: el fet que no sigui ja una sola ciutat, sinó un conjunt de ciutats qui construeix i desplega aquestes plataformes, implicant també els usuaris, permet un creixement sostingut i uniforme continuat en el temps, amb funcionaments comuns arreu.
Les implicacions d’això a nivell d’educació i maduresa política de tots plegats son enormes si ho sabem fer bé, i el lligam amb eines i portals de transparència, opendata i rendició de comptes és el següent pas.
(*) Tecnològicament, és una plataforma feta en Ruby on Rails, on no es guarda cap dada particular de ningú i es preserva l’anonimat, i on es fan servir eines totalment lliures (estadístiques, mapes) disponibles a la xarxa: es segueix fil per randa la filosofia de codi obert i es respecta la privacitat i anonimat de les dades personals.