Les falses dietes detox digitals

Està de moda la desconnexió, deixar les xarxes socials, aïllar-te durant uns dies quan vols descansar.

N’hi ha que reivindiquen fins i tot la perversió de la idea original de l’Iphone, com si en Jobs al 2007 no s’hagués pensat res de tot el que va venir després, com si tot el sistema tancat al voltant d’Apple no fos una fàbrica de cèntims ben neta, polida i controlada des del primer moment.

Hi ha un malentès del que és una dieta digital sana: no és el postureig de deixar Facebook mentre seguim tenint Instagram (o la xarxa que toqui) o seguir una dieta de desintoxicació digital(1) per després tornar-te a inflar del sucre de la informació permanent, continua i cuinada

És sa plantejar-se l’ús i la permanència en xarxes socials (ens aporten alguna cosa o només ens gratifiquen instints primaris?), i es més sa i difícil fer el pas de sortir-ne (servidor no ho ha fet hores d’ara, encara que les tingui en guaret semipermanent), però del que es tracta realment és no només en fixar-nos en un plat, sinó en tota la nostra dieta digital, en la nostra alimentació digital compulsiva (en Versvs explica molt bé l’ús que fem d’aquesta continua connexió i de com ens afecta). No son només les xarxes socials, és tota la informació que ens arriba pels diferents canals, cada vegada més segmentada, orientada i dirigida.

Cal trobar la justa mesura, usar i consultar xarxes i notícies quan es necessiti, no com a distracció, i mirar què consumim.

Exactament com amb el menjar: no hi ha dietes miraculoses, sinó alimentació equilibrada. No cal menjar tothora: només unes quantes vegades, de bona qualitat, i gaudint del que t’empasses.

Ah, i els que som pares, encara tenim un repte més gran: ensenyar als fills i filles a tenir aquesta justa mesura, a saber donar el seu temps a cada cosa. Igual que amb el menjar, sense anar més lluny.

1. Detox digital: llocs desconnectats i relaxants, sense wifi ni mòbils, on durant uns dies desconnectes totalment del món – i després et vantes a les teves xarxes d’haver desconnectat, és clar.

Programar va més enllà del software

Desenvolupar sofwtare no és només programar. Versvs ho explica molt bé en un petit i interessant article:

Si eres de los que piensa que tú tan solo desarrollas y que a ti no te tienen que calentar la cabeza con costes, precios, y demás asuntos de factorías de software (o de jefes), es hora de que vayas cambiando la forma de concebir tu propio trabajo.

Afegiu també posar-se en el lloc de l’usuari (analitzar no només el cas d’ús, també l’ús (repetitivat, freqüència) que es farà del software, la presentació de la informació, el llenguatje usat, el flux de pantalles, la documentació i la interacció amb altres mòduls…

Desenvolupar software és un treball en equip en el sentit ampli, amb moltes vessant, més enllà de la part friki i del plaer de programar (per a qui ens agrada) pur i dur.

Cal recordar-ho.

Humanitats per a la tecnologia

O acabarem deshumanitzant-nos nosaltres, sense capacitat d’acció ni reacció.

Es que el terreno de la inteligencia artificial ya no es solamente un espacio para la tecnología y la ciencia de computadores, es un terreno que abarca absolutamente todas las disciplinas intelectuales.[…]

John Etchemendy, entrevistat a El País Semanal (9/7/2019)

John Etchemendy parla de la IA, però el mateix es pot aplicar al big data, a les xarxes socials o a qualsevol sistema d’avui en dia: com més estesa està la tecnologia dins de les nostres vides i de la societat en general, menys la podem deixar únicament en mans de tecnòlegs i més hem d’humanitzar-la.

I quan dic humanitzar-la no parlo de posar-li cares humanoides als robots, veus masculines i femenines als assistents ni emoticones més o menys divertides a les aplicacions de missatgeria: cal aplicar els mateixos controls i criteris que a la resta d’apartats de la nostra vida: ètica, filosofia, legalitat i control públic. Cal no tenir fer cega en uns algorismes de decisió que no coneixem, però que filtren el que veiem o el que fem, no deixar-se portar per una falsa creença en algorismes suposadament acrítics, però que estan creats, la majoria, per empreses que responen al criteri econòmic del màxim benefici, sigui per esprémer dades o per interessos polítics de control (i les subvencions que els acompanyen). No estan gaire lluny els escàndals de Cambridge Analytica, la xarxa Echelon o el control social brutal a la Xina, exponent màxim de l’entramat polític-econòmic-militar (el gran tallafocs, els algorismes de puntuació social, el control de la minoria uigur), els programes d’infiltració i control del govern rus, o totes i cada una de les publicitats que rebem ara i adés.

La tecnologia no es governa per si sola, ni està aïllada de qui la fa: incorpora totes les bondats i totes les maldats dels seus creadors, els seus biaixos racial, sexistes o socials, els seus errors i descuits.

A mesura que la tecnologia governa cada aspecte de la nostra vida, tots aquests perills i errors s’hi escolen, de manera augmentada cada vegada: el que pot ser un petit error o descuit en un formulari, pot ser un biaix sexista o racista en una aplicació de reconeixement facial, o un descuit de determinada característica pot afectar a aplicacions d’ajuda policials o de gestió econòmica (penseu en bancs, hipoteques, crèdits…)

Afegim ara les potencialitats del big data i els algorismes que el governen, com ensenyem a les IA o les capacitats de decisió de sistemes de defensa… i hi sumem la confiança cega que tenim en els resultats de qualsevol cerca que fem o de qualsevol suggeriment que ens presenta la pantalla o l’assistent de torn, de vegades per pròpia comoditat.

[…]el agravante de que toda esta aura, toda esta admiración ciega por la tecnología, nos hace pensar que las decisiones que toma un computador son mucho más fiables que las que toma un individuo. Eso es un gran peligro.

John Etchemendy, a la mateixa entrevista

La tecnologia és un mitjà, una eina, res més, però està tan imbricada en les nostres vides que no podem deixar que s’autogoverni, o que es desgoverni: no ens hem de protegir de la tecnologia, ens hem de protegir, controlar, educar a qui la crea: nosaltres mateixos.

Factcheckers imprescindibles

Ens alarmem de les mentides, mitges veritats interessades i informacions parcials que pul·lulen arreu. La novetat de les fake news ens fa oblidar que és una recepta ja antiga (desinformació i mentides) ampliada enormement per la capacitat d’altaveu de les xarxes socials, les notícies continues i la cerca d’impacte de notícies d’alguns mitjans, i que ha trobat un públic perfectament preparat per empassar-se informació ràpida i senzilla, cada vegada més adormit per pensar i avaluar de manera crítica el que arriba, més primaritzat en les seves reaccions i menys madur en les seves respostes.

A tot aquest magma desinformatiu tecnològicament augmentat es proposa combatre’l amb més eines tecnològiques i més informació, amb les seves mateixes eines socials: projectes i portals de fact checking per combatre la mentida amb dades i amb realitats. Són eines molt útils que ens permeten validar les afirmacions que es deixen anar de manera puntual i que poden fer molt mal, però que malauradament tenen un abast limitat, perquè no tot és demostrable, comprovable: idees repetides fins al cansament, missatges senzills per a oïdes que no volen sentir coses diferents (la tribu), caricaturitzar a l’adversari o menysprear-lo, com es combat això amb un fact checking?

Més enllà de portals concrets, els fact checkers imprescindibles son aquests:

  • A nivell personal, cultura i educació. Parlar, escoltar, reflexionar, prendre temps i distància i avaluar, més enllà de reaccions primàries, comprendre l’altre i posar-se en el seu lloc, saber on estem, d’on venim, què ha passat abans.
  • A nivell de societat, poseu els dos anteriors i afegiu-hi mitjans d’informació independents de poders polítics i financers.

N’hi ha més, de fact checkers d’aquest estil, que cal aplicar, jo n’hi poso tres de molt bàsics.

Sona utòpic, és clar. Però és la única recepta que funciona a llarg termini si volem una societat viva i democràtica.

Política de bombolla

La gran majoria de polítics no fan de polítics: fan de caps de tribu, d’animadors dels seus seguidors, de hooligan de grada… per desgràcia per tothom.

Aquesta última campanya, amb comptades excepcions, és l’eclosió definitiva d’aquesta manera de fer política, barroera, tancada, perillosa, ignorant i insultant; i és alhora la cloenda del que es va coent aquests últims anys en el món polític.

A nivell social, parlem de bombolla informativa per definir com cada vegada més la gent es tanca a la seva closca, ignorant allò que no quadra amb les seves idees preconcebudes, entrant en un cercle tancat, i retroalimentat que no porta més que a la progressiva polarització, a la identificació amb els “teus” i l’allunyament dels “altres”. S’acaba l’empatia.

Podem culpar les xarxes socials, els mitjans d’informació… busquem qui vulguem: no hi ha un únic culpable, i nosaltres mateixos en tenim part per acomodar-nos a escoltar només el que ens plau, a no fer l’esforç d’intentar entendre l’altre.

Però aquest tancament a nivell polític i, sobretot, a nivell de missatges dels polítics és escandalós, vergonyós, preocupant i perillós.

Poca a nul·la educació d’alguns polítics i polítiques, despreci per les idees dels altres, una suposada ironia -feridora- d’alguns, missatges repetits una i mil vegades, col·locats a tort i a dret, sense filar un mínim argumentari ni bastir discursos entenedors… Aquesta mena de classe política és, alhora, un símptoma de que quelcom no funciona a la nostra democràcia i un far per a molta gent, una mena de llicència de bucaner per poder fer i dir el que es vol, un llibertinatge polític i social que no promet res bo.

No ens podem permetre més una política de bombolla i crispació, de tribu, de divisió entre uns i altres.

Cal defensar idees, és clar, però cal arribar a consensos i partir d’idees fermes i postures flexibles, de diàleg i negociació. I ara sembla que partim del contrari: idees flexibles, líquides (adaptades a l’enquesta de torn) i postures fermes, tancades, que no possibiliten el diàleg, que ratllen l’insult i la ridiculització de l’altre.

Mals temps per una democràcia que es mereixi aquest nom.