Quasi un bloc

La Europa que no es vol

Brexit

Is Brexit the end of the E.U?

Yes, this is the beginning of the end of the European Union. And I hope the birth of the Europe of nations, a Europe of cooperation that we’ve been propounding for years. The European Union is objectively a total failure. It’s a social failure, it’s a en economic failure, it’s a failure in terms of power, it’s a diplomatic failure.

Marine Le Pen, en una entrevista a Time, July 11-18, 2016

Que un personatge com la senyora Le Pen faci la proposta d’una Europa basada en la cooperació de nacions és, com a poc, risible, donat el que significaria per tots els ciutadans de la Unió tornar a fronteres, controls, passaports, a la tribu. Que gent com el Front Nacional, el UKIP, Pegida i similars tinguin l’èxit que tenen és molt preocupant: diu molt del fracàs no d’Europa només per fer-se comprendre (si, està lluny de la ciutadania, és burocràtica, no s’explica, és cara), però també molt de nosaltres com a components d’aquesta societat per intentar-la fer més oberta.

Els governs nacionals no han ajudat tampoc, gens: els mateixos que l’havien d’explicar i la potenciaven eren els que la culpaven de les decisions difícils i impopulars, alienant-la. I els mateixos governs, tancats en les seves misèries nacionals, demanen quotes de poder i símbols per veure que son més que els altres, això quan no se n’aprofitaven directament de subvencions.

La suspensió de Schengen o el Brexit son exemples molt clars de cap a on no hem d’anar: si ens tanquem en les nostres fronteres, mirarem amb desconfiança el veí del costat.

La Europa que molts volem no és, no ha de ser, una fortalesa: ha de ser una casa comuna, amb els mateixos principis, la idea que veu la llum a partir del segle XVI i que fa que aquesta creixi: una comunitat d’intercanvi d’idees i de valors, per sobre de les adhesions identitàries, un model d’educació i cultura que respecti els valors de cada un, però que no carregui culpes en els altres precisament per això: cadascú responsable de les seves accions. Res de grandeurs ni de quotes de poder que no ens portaran enlloc.

Llibres i records

–Si te llevas un libro a un viaje -le había dicho Mo cuando introdujo el primero en la caja- sucede algo muy extraño: el libro empezará a atesorar tus recuerdos. Más tarde, te bastará con abrirlo para trasladarte al lugar donde lo leíste por vez primera. Y con las primeras palabras recordarás todo: las imágenes, los olores, el helado que te comiste mientras leías… Créeme, los libros son como esas tiras de papel matamoscas. A nada se pegan tan bien los recuerdos como a las páginas impresas.

Corazón de tinta, Cornelia Funke

I és veritat. Quan s’arriba a vacances, època per a la qual ens guardem aquells llibres que no hem pogut llegir la resta de l’any, ens emportem el llibre-objecte, el de paper, i potser també l’electrònic, més còmode, més lleuger, amb més capacitat… però més impersonal.

Agafes un llibre de paper de fa anys, gastat pel temps, i et transporta a allà on el vas llegir, a quan el vas llegir: es barregen els records del llibre amb els records personals: el llibre és un lloc més de la teva vida.

Per aquells a qui ens agraden els llibres, això és molt important, insubstituïble. El llibre de paper, doncs, no desapareixerà mai, perquè sempre el lligarem a algun record: potser ja no carretejarem tants llibres com abans, però sempre n’hi haurà alguns dels que no ens desprendrem. Ja ho deia fa un temps: “La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer“.

Un blog més clar i més simple

Aprofito la parada de vacances i faig alguns canvis:

Estreno un disseny més clar, més mínim, en línia amb el de la web personal.
Unes pàgines que, ara sí, s’adapten al mòbil.
Trec els botons de compartició a les xarxes socials. No calen per dos motius:
1. Si voleu compartir, un ctrl+c/ctrl+v no costa res de fer amb un sobretaula o un portàtil, i si esteu en un dispositiu mòbil la compartició és nativa. Menys codi, més lleuger.
2. Menys invasiu amb la vostra (i la meva) privacitat: menys cookies de tercers.

Són petits grans canvis, no només estètics, per seguir, en el fons, en la línia ja començada: ganes d’aprendre i conversar, i un lloc i una veu propis a internet.

Seguim.

Inoreader, més que un lector rss

Pels que encara llegim feeds i usem els rss, quan Google va decidir tancar Reader ens vam quedar una mica orfes. Després de tastar alguna alternativa durant un temps, finalment, i gràcies a alguns amics, vaig trobar Inoreader.

Inoreader és un un interessant lector de feeds, fet per una petita empresa. No és pas OSS, però el suport és bo i s’hi pot col·laborar de diferents maneres, i aquests son els seus punts forts: la evolució (és un producte viu), el suport per part dels desenvolupadors, i l’orientació no com a simple lector, si no com una eina també de classificació i compartició d’informació.

La interfície està prou bé (usant Stylish es pot millorar – Flat Inoreader fa un millor ús de l’espai, per exemple), i algunes de les característiques més interessants son:

la possibilitat de crear una petita comunitat (els canals) seguint altres persones, rebent o fent comentaris, compartint enllaços… És interessant, perquè permet, en certa manera, ampliar la xarxa de confiança que un té sobre les fonts que segueix.
les capacitats de cerca
l’emmagatzematge de posts interessants (si, no és l’únic que ho té, això)
les possibilitats d’etiquetatge (això, lligat amb la capacitat anterior, et permet convertir-lo en un magatzem molt més versàtil i potent d’articles i referències)
lligams amb xarxes socials

També d’una aplicació per al mòbil, tot i que és millorable. Si voleu usar-lo des de mòbil, millor fer servir Palabre amb el plugin Inoreader for Palabre, i la cosa millora molt.

Ah, i el podeu usar en català, gràcies a en Muzzol. Si voleu col·laborar en revisar la traducció, endavant!

Cinc idees a partir d’un mapa

Serendípia. Fullejant, em trobo unes quantes perles en una entrevista a Jaume Miranda: parla principalment de mapes i territori, però hi ha alguns pensaments interessants:

Ja sap que quan passa alguna desgràcia els polítics diuen que s’han de prendre mesures. Si hem de prendre mesures és potser perquè no hi havia un bon projecte. Fer un bon projecte costa. Per això els fem tan de pressa, i després triguem el doble a fer les coses. I si la dimensió de la catàstrofe és molt gran, se socialitza i catàstrofe per a tots.

I és que la pressa, la obtenció de resultats immediats i la visió de rendiment econòmic i no social, fan més mal del que pot semblar a curt termini. Però la culpa no és només dels polítics, perquè els canvis no son cosa d’un dia.

Ara tot és digital. Fem uns mapes més metàl·lics, en el sentit de poc artístics. No veurà aquestes meravelles del dibuix i del disseny. Abans el mapa tenia un punt artístic, i ara ha baixat moltíssim. I ha crescut la precisió.

Si, segurament s’ha perdut el punt artístic, però no per la tecnologia només: la industrialització i la estandardització que les acompanya els treuen temps de factura, personalització, ànima si voleu. I això es nota en el resultat. Però la tecnologia no es més que una altra eina, ben usada també permet crear bons mapes, personalitzats, artesanals en algun sentit.

La galàxia Gutenberg no morirà davant la galàxia ~~Newman~~Neumann. Un mapa de paper té un format més gran que una pantalla, per exemple. És més extensible, i vostè té una visió periscòpica més gran. És plegable, recollible. En una pantalla no es pot aprendre res, i això és una opinió. Es pot informar el que vulgui, llegir el que vulgui, però el coneixement ve per una via analògica. És que el món l’hem digitalitzat, però és analògic. Això no vol dir que el que és digital no sigui fantàstic ni s’hagi de deixar d’utilitzar, però l’esperit humà no està sent substituït per un de calculador.

I tant! La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer: cada mitjà té les seves possibilitats, els seus usos i moments. I el que diu de la visió periscòpica és aplicable a un llibre de paper: quan llegeixes, el gruix, el tacte, les planes llegides i per llegir donen una informació que una pantalla, ara per ara, no la dóna. Canviarà això en el futur? Potser. Però l’objecte no deixarà d’existir.

[…]des de fa uns 10 anys hi ha un sentiment clar que abans d’ocupar més territori hem d’aprofitar el que tenim. Una de les raons és que tenim molta capacitat instal·lada i poca d’utilitzada, en un país petit i amb una orografia especialment complicada per la infraestructura en general. Tot es caríssim de fer, aquí.

Caldrà que apliquem les tres RRR (reduir, reutilitzar, reciclar) que ensenyem als nens al concepte de país? Aquí aplica el primer pensament, el de projectar bé. Mirar si en tenim prou, no sobreprojectar ni construir coses que després no usem o no podem mantenir, valorar la necessitat. No és el que un fa a casa?

Els mapes del futur ja són aquí, i són mapes en pantalles digitals. La tridimensionalitat és aquí, i l’altíssima resolució, també. No és el metre i el decímetre, estem en centímetres. Aquest estiu hem sobrevolat Barcelona amb una aproximació de set centímetres i mig. La multiespectralitat també és aquí, o sigui, no només el que veiem, sinó una part molt més ampla de l’espectre. Els sensors actius i passius, radars i radiòmetres. Tota una sèrie d’instrumentació per a la mesura del territori.

El futur ja és aquí, es crea i es reinventa cada dia, l’usem i no ens n’adonem. Però tenim unes possibilitats de futur amb uns pensaments (socials, econòmics i polítics) antics, aquí és on ens queda molta feina per fer.