Factcheckers imprescindibles

Ens alarmem de les mentides, mitges veritats interessades i informacions parcials que pul·lulen arreu. La novetat de les fake news ens fa oblidar que és una recepta ja antiga (desinformació i mentides) ampliada enormement per la capacitat d’altaveu de les xarxes socials, les notícies continues i la cerca d’impacte de notícies d’alguns mitjans, i que ha trobat un públic perfectament preparat per empassar-se informació ràpida i senzilla, cada vegada més adormit per pensar i avaluar de manera crítica el que arriba, més primaritzat en les seves reaccions i menys madur en les seves respostes.

A tot aquest magma desinformatiu tecnològicament augmentat es proposa combatre’l amb més eines tecnològiques i més informació, amb les seves mateixes eines socials: projectes i portals de fact checking per combatre la mentida amb dades i amb realitats. Són eines molt útils que ens permeten validar les afirmacions que es deixen anar de manera puntual i que poden fer molt mal, però que malauradament tenen un abast limitat, perquè no tot és demostrable, comprovable: idees repetides fins al cansament, missatges senzills per a oïdes que no volen sentir coses diferents (la tribu), caricaturitzar a l’adversari o menysprear-lo, com es combat això amb un fact checking?

Més enllà de portals concrets, els fact checkers imprescindibles son aquests:

  • A nivell personal, cultura i educació. Parlar, escoltar, reflexionar, prendre temps i distància i avaluar, més enllà de reaccions primàries, comprendre l’altre i posar-se en el seu lloc, saber on estem, d’on venim, què ha passat abans.
  • A nivell de societat, poseu els dos anteriors i afegiu-hi mitjans d’informació independents de poders polítics i financers.

N’hi ha més, de fact checkers d’aquest estil, que cal aplicar, jo n’hi poso tres de molt bàsics.

Sona utòpic, és clar. Però és la única recepta que funciona a llarg termini si volem una societat viva i democràtica.

Política de bombolla

La gran majoria de polítics no fan de polítics: fan de caps de tribu, d’animadors dels seus seguidors, de hooligan de grada… per desgràcia per tothom.

Aquesta última campanya, amb comptades excepcions, és l’eclosió definitiva d’aquesta manera de fer política, barroera, tancada, perillosa, ignorant i insultant; i és alhora la cloenda del que es va coent aquests últims anys en el món polític.

A nivell social, parlem de bombolla informativa per definir com cada vegada més la gent es tanca a la seva closca, ignorant allò que no quadra amb les seves idees preconcebudes, entrant en un cercle tancat, i retroalimentat que no porta més que a la progressiva polarització, a la identificació amb els “teus” i l’allunyament dels “altres”. S’acaba l’empatia.

Podem culpar les xarxes socials, els mitjans d’informació… busquem qui vulguem: no hi ha un únic culpable, i nosaltres mateixos en tenim part per acomodar-nos a escoltar només el que ens plau, a no fer l’esforç d’intentar entendre l’altre.

Però aquest tancament a nivell polític i, sobretot, a nivell de missatges dels polítics és escandalós, vergonyós, preocupant i perillós.

Poca a nul·la educació d’alguns polítics i polítiques, despreci per les idees dels altres, una suposada ironia -feridora- d’alguns, missatges repetits una i mil vegades, col·locats a tort i a dret, sense filar un mínim argumentari ni bastir discursos entenedors… Aquesta mena de classe política és, alhora, un símptoma de que quelcom no funciona a la nostra democràcia i un far per a molta gent, una mena de llicència de bucaner per poder fer i dir el que es vol, un llibertinatge polític i social que no promet res bo.

No ens podem permetre més una política de bombolla i crispació, de tribu, de divisió entre uns i altres.

Cal defensar idees, és clar, però cal arribar a consensos i partir d’idees fermes i postures flexibles, de diàleg i negociació. I ara sembla que partim del contrari: idees flexibles, líquides (adaptades a l’enquesta de torn) i postures fermes, tancades, que no possibiliten el diàleg, que ratllen l’insult i la ridiculització de l’altre.

Mals temps per una democràcia que es mereixi aquest nom.

Mobilitat intel·ligent … i distribuida

El canvi que es preveu en mobilitat en poc temps pot ser brutal: no només els cotxes elèctrics o la conducció autònoma, sinó el canvi al model de serveis (llogar quilòmetres) en comptes de propietat, el cotxe compartit per trajectes (si ja no és el propi) o els nous mitjans de transport: bicicletes i, sobretot, patinets en l’àmbit urbà.

Tot un repte per a la societat (quan ens costarà acceptat vehicles autònoms, no veure cap conductor?), per a les ciutats i vies (redistribució del trànsit, adaptació i pacificació de carrers), i per als legisladors: nous models de convivència viària que caldrà regular. I tot un canvi i afectacions socials derivades dels canvis a la indústria de l’automòbil (li haurem de començar a dir del transport? i de l’impacte laboral (taxistes, vtc, conductors, missatgeria…) o de l’accés al propi mitjà de transport (què passarà si no tenim mòbil, o targeta o algun mitjà de pagament electrònic? Noves exclusions socials?)

Però seran realment tan efectius i positius els canvis com ens els semblen anunciar? El vehicle pot fer molt, és clar. Però el vehicle és la punta de l’iceberg de tot un sistema de mobilitat que també haurà de canviar, i del que, com a mínim, no sembla tant sentir-se a parlar:

  1. El cotxe elèctric no contaminarà. No, sempre que l’energia provingui de fonts no contaminants. Que s’està fent per preveure la demanda elèctrica que hi haurà quan la majoria dels cotxes siguin elèctrics? D’on traurem l’electricitat? Si l’electricitat segueix provenint de centrals de petroli, gas o carbó, l’únic que farem serà desplaçar els punts de contaminació: de milers de tubs d’escapament a la ciutat a xemeneies gegants en punts centralitzats. I el clima seguirà patint.
  2. Perquè el canvi en el transport sigui efectiu, hi hauria d’haver un canvi en les necessitats de transport. I això vol dir un canvi social:
    • Per més elèctrics, autònoms o compartits que siguin els vehicles, si tots sortim i entrem alhora, com passa ara, seguirem necessitant tants vehicles com gent es desplaça alhora, i seguirem necessitant territori asfaltat per absorbir aquests cotxes.
    • Un canvi en la mobilitat i en l’impacte climàtic i social que té implicaria l’adaptació i flexibilització dels horaris de treball de les empreses, per repartir les necessitats de transport, i no necessitar una flota de vehicles capaç d’absorbir el moment punta, i infrautilitzada en la resta de moments: seria el mateix mal ús de materials i energia que ara.

Ens cal evolucionar cap a un model intel·ligent, flexible i ecològic de mobilitat, sens dubte. I això és, simplement, un aspecte més del canvi que hem de fer cap a una societat intel·ligent, flexible i ecològica.

De l’objecte nòmada al servei encadenat

El 2004 Apple comprèn que el benefici està en la venda de l’objecte nòmada i no en la de les dades que hi circulen, que han de ser bàsicament gratuïtes […]

Jacques Attali. Breu història del futur. (Ara Llibres, 2007, pàg. 95)

La cita i el llibre tenen uns anys, no gaires, i el temps l’ha desdit: en treure el 2007 l’Iphone el mateix Apple acabarà veient que el negoci no està en l’objecte, sinó en les dades. Per Apple, l’objecte és un mitjà d’accés a les dades (siguin llegides, escoltades o visionades: la informació com a servei de consum, de subscripció), la diferència d’Apple és que ha sabut lligar aquest consum de dades amb una experiència exclusiva (i la cuida: intenteu publicar alguna aplicació sense un mínim de qualitat a l’Apple Store).

Però tot canvia ràpid, molt ràpid: si el 2007 encara podíem parlar d’una societat nòmada lligada a un nou continent (Internet) per descobrir, tot el que es podia imaginar en aquells moments s’ha capgirat. Seguint amb la imatge de la descoberta, aquesta pot haver estat la colonització de tot un continent més ràpida per la història per part de les noves companyies de les Índies que, seguint el model de les dels segle XVIII, s’han fet immensament riques i distribueixen el territori com els plau.

Votació electrònica de codi obert

Imatge d'un vot en un ordinador

La DARPA començarà a desenvolupar un nou sistema de vot electrònic, i les bases pinten molt bé: en comptes de ser un sistema tancat, amb la seguretat proporcionada pel secretisme de la solució, aquest es pretén que sigui de codi obert, i testejat de manera oberta també.

La robustesa del sistema recaurà, doncs, en la pròpia comunitat, en la compartició del coneixement i la exposició pública de debilitats i millores aplicades.

El sistema que es vol implementar, a més, no sembla ser una solució comercial, sinó una tecnologia a compartir, les especificacions d’un sistema que tercers poden adoptar en sistemes, ara sí, comercials.

Que la DARPA, una agència militar dissenyi un sistema d’aquest tipus, i el dissenyi d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar. Les notícies sobre possibles ingerències en sistemes de vot electrònic, els fraus amb màquines de votar, la por a les fake news i les intoxicacions informatives (el desgast de la trama russa a les últimes eleccions, el Brexit, Cambridge Analytica, bots amb perfils falsos a Twitter i Facebook…), la traçabilitat a la xarxa… tot això son, des d’una òptica de defensa del govern, atacs al cor del mateix: el sistema de votació i la seva fiabilitat. D’aquí que es pugui arribar a entendre com una qüestió de seguretat nacional el disposar d’un sistema fiable i robust de vot electrònic.

I que la DARPA, la creadora d’Internet, hi sigui al darrere fent-ho amb unes bases similars a com es va crear Internet, sembla també una garantia.