Quasi un bloc

De Westfàlia a Ucraïna

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys⁽¹⁾ sembla en principi estrany i llunyà.

Aquella guerra es va acabar amb la Pau de Westfàlia, on es van definir els conceptes en els que s’ha basat l’ordre internacional des d’aleshores: l’equilibri entre països, la separació entre política externa i interna, la no ingerència en polítiques internes… de fet, tot el que Putin ha acabat d’esborrar amb la invasió d’Ucraïna i que ja porta temps fent a Txetxènia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i d’altres espais post-soviètics.

Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història…

Tornant a la Guerra dels Trenta Anys, la primera ja va redibuixar les fronteres d’Europa, a còpia de molts morts i destrucció, la segona va tornar a dibuixar no només les d’Europa sinó les del món (independències posteriors, adéu als poders colonials) encara amb més morts i destrucció. Si aquesta fos la tercera, què passarà? Ens hauria d’espantar una mica pensar-ho.

(1) La Segona Guerra dels Trenta Anys, segons alguns, serien les dues guerres mundials, ocorregudes en un període aproximat de 30 anys.

Estacions espacials privades, el següent pas

Imatge de la estació espacial Orbital Reef de Blue Origin — Estació Orbital Reef de Blue Origin

Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països.

Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara. Però molta de la ciència, de l’enginyeria, del coneixement i dels mitjans ha estat de les grans empreses que executaven els contractes, sigui a Europa, Estats Units, la Xina o Rússia, conglomerats privat-públics.

I si ja fa temps que es va obrir l’espai a les empreses privades, que han passat dels contractes per fer els coets a fer directament els vols i llogar-los a les agències nacionals per, convertir-se, gairebé de facto, en empreses espacials amb un objectiu molt definit, i plans de negoci segurs i reals, les estacions son el següent pas. Vist que, segurament, no cal des de la perspectiva militar tenir res allà dalt, que tot es pot pujar i fer baixar des de la Terra per fer-nos mal (que en sabem molt, d’això), ja no cal mantenir-ho tant tancat. I no cal carregar-se la despesa a costa de l’erari públic, per més beneficis que tingui tot. En una època d’ajustar el cinturó, la despesa espacial és un pessic gros.

Benefici per qui construeix la instal·lació, la opera i la lloga. Benefici no només d’això, sino, potser, de les patents que surtin d’allà (ja veurem models de negoci) o de la fabricació de materials o compostos en ingravidesa, amb la vista a d’altres planetes o a la pròpia Terra.

Els grans milionaris han vist la oportunitat de negoci, i hi van. I si, potser hi pot haver motius d’orgull personal o de promoure el bé de la humanitat, però els milionaris posen la cara i uns cèntims, i els grups inversors que tenen al darrere posen la resta: no és un negoci a la babalà ni d’orgull.

I si no ens agrada o ens estranya aquesta privatització de l’espai… tampoc no és res nou. El model de cedir la colonització a empreses o privats ja està inventat i provat de fa molt: diguem-li Companyia Britànica de les Índies Orientals, o Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, o Haciendas, Fazendas, o, si apurem, les vil·les romanes.

És un problema aquesta privatització de les estacions espacials? Què implica per l’accés a l’espai? Vol dir que es privatitza? Jo no ho crec, francament. L’espai no està, ni estarà durant molts anys, a l’abast de tothom (parlant de portar-hi persones)… i si el fet que hi hagi empreses ha de fer que sigui més dinàmic, més eficient, i que provoqui més beneficis socials i econòmics, endavant. El problema no serà, en tot cas, les estacions privades. El problema seria no legislar bé el que passi allà dalt, les regles del joc de benefici i inversió, d’accés i control, de seguiment del que pugui passar allà. I en això podria raure el problema: que qui té prou cèntims per fer una inversió així, té també molt poder per fer lobby vers els seus interessos.

El futur de l’espai, ara per ara, es seguirà decidint a la Terra. Als despatxos, concretament.

El mòbil omnipresent i necessari

Amb les mesures establertes pel control de la COVID, el mòbil s’ha fet més imprescindible que mai: control del passaport COVID, lectura de codis QR, aplicacions radar, avisos… tot s’hi amb ell.

No és imprescindible (podem portar el passaport en paper, es podria consultar la carta en paper ara que ja sabem que no es transmet per aquests superfícies ni cal rentar-ho tot com en la primera onada), però és més fàcil i còmode fer-ho al mòbil.

En Ferran Sáez ho explica molt bé a “Mòbil obligatori“: el mòbil s’està convertint en un estàndard de facto (s’ha convertit ja?) en la nostra societat, més enllà de les famoses xarxes socials.

Les conseqüències que això té, com tot el que comporta digitalització, van molt més enllà del que sembla, del què fas si no tens mòbil (i aquí mòbil significa un smartphone, no un GSM dels antics, sense dades ni possibilitat d’apps): té implicacions socials, econòmiques, administratives, ecològiques…:

La facilitat en què et poden rastrejar (no cal anar a la Xina) mentre deixes les teves dades i rastre arreu no només afecta la privacitat (ja en parlo prou): sabent-ho tot de nosaltres, quina informació ens poden enviar? Quins missatges? Quins canvis d’opinió? Recordem Cambridge Analytica o la campanya de Trump, això ja és ingerència directa en les nostres democràcies, en com conformem la societat.
Quins nous pàries digitals sortiran? Quines noves necessitats artificials creem per comoditat/facilitat d’administració i empresa?
Tenir un mòbil que valgui per a tot el de més adalt implica comprar un aparell que no és barat, un contracte de dades i veu amb una empresa proveïdora, tenir com a mínim una adreça de correu (gratis o pagant), i tot això son despeses que passen a ser recurrents, que administració i empreses (oh, els bancs digitals) externalitzen per fer la vida més còmoda a la ciutadania/clientela… fent que elles es paguin les despeses i posant-lo com a canal únic, o gairebé únic, d’accés per determinats serveis.

S’obliga, de facto, a una digitalització forçada i constant de tota la població, i es va creant així un mercat immens de dades que els intermediaris poden acabar venent a qui interessi, per molts usos, molts més enllà de la simple venda de publicitat.

El fet que l’ús necessari i obligatori del mòbil es pugui convertir en un estàndard de facto (o fins i tot de iure, com apunta en Ferràn) s’agreuja pel fet que no existeix una alternativa lliure o pública per aquests aparells: tots estan fabricats per empreses privades i governats per sistemes privats (Android, iPhone), de manera que aquest possible ús obligat ens llença de cap a les mans d’aquestes empreses, ens regala com a clients a tot el món extractor digital.

Si hem d’anar, doncs, a un món digital, calen sistemes digitals públics, oberts, que siguin la base de l’ús de l’aparell, fins i tot aparells d’open hardware. La resta, per més que estiguin impulsades per grans empreses han de ser alternatives de pagament (amb cèntims o dades pròpies), com a mínim des d’un marc d’ús conceptual.

És molt probable que després la gent segueixi usant més els serveis de pagament (android, iphone), però la base ha de ser pública, i el legislador, i les empreses, s’haurien d’acollir i funcionar-hi a sobre, a partir d’aquest marc, de manera que tothom, amb més o menys possibilitats, tingui les mateixes igualtats d’ús i de salvaguarda de les seves dades (i les seves vides, per tant).

Muntanyes i ser

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia.

Peter Matthiessen. El lleopard de les neus (Brau Edicions, 2005, pàg. 224)

Si mai heu anat a muntanya i us heu sentit en pau mirant el cel o el paisatge, sentint el sol o el vent, escoltant l’escandalós silenci de la natura, deixant-vos portar pel que us envolta, entendreu què diu en Matthiessen. Si no, proveu a fer-ho.

De tant simple com sembla, això de deixar-nos només ser, i no de fer i fer i fer, poques vegades ho aconseguim.

Securitzar la vida (digital)

A voltes amb la seguretat en un món digital cada vegada no ja més interconnectat, sinó més independent de nosaltres i alhora més extractor de les nostres dades.

Uns serveis extractors (xarxes socials, proveïdors de serveis digitals i físics) més interconnectats entre ells i que ens fan més vulnerables quan tenen fuites o robatoris de dades, perquè en el món digital, nosaltres som les nostres dades: les que posem i les que se’n dedueixen de quan, com i on les posem.

Què fer, doncs? Assegurar l’origen de la informació: nosaltres. Què usem, com ho usem, que permetem guardar. Petits esforços per no tenir-ho tot obert que ens poden ajudar. Com tancar la porta de casa quan sortim (ningú pensa en deixar-la oberta perquè no el robaran, oi?)

Via Bruce Schneier trobo una serie de tres articles a Ars Technica fàcils i clarificadors.

Resum ràpid: securitzar ordinador i mòbil bloquejant-lo si no l’usem o no hi estem al davant, usar contrasenyes fortes i desconfiar del que t’arribi i et demani dades, vingui d’on (sembli que) vingui.

Fàcil… i tots deixem de fer-ho alguna vegada.