De la via ràpida a la complexitat del territori


Carreteres i autopistes ens menen ràpidament d’un punt a un altre, dreceres que fan real la rapidesa que el vehicle promet. Els fabricants et venen la experiència del viatge, però aquest és només un interludi, un temps mort d’un origen a un destí, que és el que ens importa. Passem per la carretera sense veure-la i ens hi hem fet tant, que ni ens adonem de com ens condiciona: tot el que hi ha més enllà de la via no existeix, no surt al nostre mapa mental. Origen-carretera-destí: el territori acaba sent el que hi ha al mapa, poc més que nodes i arestes d’un graf per calcular la velocitat, per més plè de nodes de diferent tamany i pesos que hi posem.

Però si surts de la carretera, les coses canvien. Heu provat d’anar d’un poble a un altre per muntanya, per camp? Resseguir viaranys, antics camins rals, séquies o camins ramaders? El territori aleshores canvia espectacularment: s’amplia, s’enriqueix: tot allò que està allà però que la carretera ens amaga surt a la vista, i la nostra comprensió, el nostre coneixement, s’amplia de cop.

La facilitat i rapidesa d’arribar lluny ens amaga moltes vegades la complexitat i la profunditat del que tenim a prop, la xarxa propera que ha fet del paisatge que ens envolta el que és.

El mateix ens passa amb la informació: els camins que altres ens preconfiguren ens permeten rebre molt ràpidament la informació, arribar i llegir i saber allò que ja volem saber, potser trobarem també algun lloc intermig, alguna distracció que algú ha posat. Però arribar tant ràpid on volem ens farà més savis, o farà només fer més fondo el camí per on anem sempre, la via trepitjada al voltant de la sínia?

Cal sortir, caminar, observar el paisatge, respirar-lo, entendre’l i fer-te’l teu: de cop s’omplen els buits del mapa, i les vies ràpides no son mes que una capa superposada més, de vegades artificiosa, sobre la xarxa original. És igual si camp o ciutat, tot és més complex i ric que des d’una finestra.

Cal sortir també de les vies ràpides de la informació, que ens porten sempre a punts coneguts, i buscar altres camins, altres opinions, trobar el nostre paisatge dins la xarxa mirant a esquerra i a dreta, i no el que ens ensenyen a través d’una finestra, mentre anem a tota velocitat.

Democràcia i consensos

Avui a La Contra de La Vanguardia en Raimund Herder diu:

[…]
Sin razonamiento no es posible la democracia.

Pues ahora mismo no veo por ese camino a las democracias liberales.

Pues entonces no son democracias; sólo son gobiernos a los que se vota. Sin reflexión puede haber urnas, pero no hay democracia.

¿Por qué?

Porque la esencia de la democracia no está en el voto, sino en lograr consensos. Y los consensos no se consiguen imponiendo tus objetivos a los demás con más votos, sino renunciando a algunos de ellos para que el adversario renuncie a algunos de los suyos.

Paraules assenyades, que indiquen el camí que no cal perdre en temps de molta cridòria i soroll, de política de testosterona.

Tapant el silenci amb soroll digital

Soroll Digital tipus F (Motion Graphics)Cada vegada ens costa més els silenci. La continua recepció d’informació i soroll fa que ens hi haguem acostumat de tal manera que acabem necessitant tot aquest entorn: omplim el silenci amb soroll digital:

digital “noise” is used to fill the “silent” moments in people’s lives both literally and figurativel

Sembla fins i tot que no només l’omplim, sinó que hi lluitem: posem la ràdio, la tele, spotify o el que calgui per tenir un soroll de fons, alguna companyia, perquè ens costa estar sols amb nosaltres mateixos.

I això ho fem també quan comprovem els mòbils o el correu, o tenim oberta la pestanya d’algun canal social o de notícies: estem abocats a la novetat, a la immediatesa, a la entrada continua d’informació que descartem perquè n’ha d’entrar més, un soroll de fons informatiu similar al soroll de fons que hem de posar a casa.

S’ha de fer una parada de tant en tant i reflexionar, tancar els crits de sirena de les distraccions i omplir el silenci amb nosaltres mateixos.

Llibres ci-fi per l’estiu

L’estiu ja està avançadet, si, però sempre és bon moment per llegir, oi?

Si a aquestes alçades encara no teniu lectura estiuenca i us agrada la ciència-ficció, us deixo uns quants llibres de ciència-ficció que he llegit últimament i que he trobat interessants:

  • La historia de tu vida, de Ted Chiang
    Un recull de contes de temàtica diversa, on es combinen l’enginyeria, la història, l’arquitectura, els mites antics, el llenguatge i la nostra humanitat més profunda per donar vida a uns relats impossibles i alternatius, però alhora profundament atractius i versemblants. Molta ciència i molt bona literatura.
  • Luna nueva, d’Ian McDonald
    Un ritme ràpid i entretingut, una visió de la colonització de l’espai fora de les èpiques de naus. El món és brut, s’aprofita dels dèbils i, si no tens cèntims, t’has d’espavilar com siguis. Les lluites, a diferents nivells, entre els grans imperis econòmics lunars en un futur potser no gaire distòpic.
  • La trilogia El recuerdo del pasado de la Tierra, de Liux Cixin que potser coneixeu més pels títols dels tres llibres: El problema de los tres cuerpos, El bosque oscuro y El fin de la muerte
    El primer volum em va costar (no sóc gaire de jocs), però els altres dos van pujar el nivell. Al final, tot un viatge èpic pel futur de la humanitat i de l’univers. I unes idees interesantíssimes sobre la nostra candidesa a l’espai, i sobre tot el que ens queda per saber. El de menys, una mica forçats alguns personatges com a fil conductor. Però paga la pena.
  • El cuento de la criada, de Margaret Atwood
    Heu vist la sèrie? Jo no, però el llibre es mereix la seva lectura: com tota idea pot esdevenir un malson, qualsevol acte una petita resistència i com tot sistema s’acaba podrint i caient. Una visió puntual d’una història personal que reflecteix un moment de tot un país traslladable a qualsevol totalitarisme.
  • El zoo de papel, de Ken Liu
    Un recull de contes de diversa temàtica, alguns de pura ciència-ficció, d’altres històries màgiques d’herència xinesa, passant per passats alternatius. El món i les seves històries son més amples que la nostra tradició cultural, i val la pena fer-hi un cop d’ull. Es gaudeix.

El mètode científic i la democràcia

La naturaleza acumulativa del conocimiento científico lo convierte además en la forma menos frágil de conocimiento. Esto es lo que hace del experimento una idea tan importante. El método científico, aparte de otras abstracciones, es probablemente la forma más pura de democracia que existe.

“Ideas, una historia intelectual de la humanidad” Peter Watson, 2006. p. 1187

Relacionar el mètode científic amb la democràcia pot semblar una mica agosarat de bon principi, però és un bonic exercici intel·lectual, per més teòric que sigui: el mètode científic iguala a tot i tothom en la recerca del coneixement, basant-se només en els fets observats i destil·lant coneixement que només es considera vàlid després de sotmetre’l a mes proves amb els mateixos mètodes que les observacions anteriors, siguis un àtom, un bri de cabell o el sol.

És per això que es revela molt útil en els afers del coneixement, però no passa, hores d’ara, de bonic exercici en els afers humans: si jutgéssim polítics i càrrecs electes seguint els criteris del mètode científic segurament patiríem menys desenganys… però quants aguantarien l’embat?