Blocs i dietaris

Avui ha estat la segona de les jornades dedicades al “Dietarisme i el nou dietarisme dels blogs“, a Sant Cugat. Llegint el bloc de les jornades, em queda la impressió que han estat precisament el que el títol indica, més dedicades al dietarisme literari que no pas a la globalitat del fenòmen blogger (les referències al Baró de Maldà no eran debades, doncs).

La qüestió que se’m planteja és si realment es pot parlar del món dels blocs de manera general, o bé si no cal trocejar-ho, particionar-ho, conjuntar-ho, de manera que es parli no només de temes (cada bloc pot tocar diversos temes, no només un), sinó també d’estils. Potser l’enfoc a partir del dietarisme literari habitual fins ara, i el fet d’entendre els blocs (alguns) com una extensió en un nou mitjà d’aquest estil, no és dolenta.

El que no hem de fer, però, és caure en la temptació d’extrapolar les conclusions o els debats de Sant Cugat a la totalitat del món blocaire. Precisament avui mateix en Màrius Serra en parla a “La Vanguardia”:

[…]
La blogosfera democratiza las opiniones y es un marco ideal para el aprendizaje de la escritura periodística, pero también es un cementerio para la lectura porque fomenta la grafomanía y prescinde de la edición crítica. Permite eludir la censura al dar voz a quienes no tienen altavoz -véase The Baghdad Blog de Salam Pax-, pero abole los filtros consensuados a la subjetividad. Genera comunidades más activas que las audiencias de otros medios de comunicación, pero son también menos transversales y su supuesta universalidad es un espejismo. Véase el famoso blog del periodista Arcadi Espada, cuyo nickjournal parece nutrirse de funcionarios que cada mañana chatean desde el ordenador de su puesto de trabajo. Los blogs enriquecen el texto con componentes visuales e incluso sonoros, pero la lectura por pantalla no nos relaja y los enlaces nos llevan a la lectura tensa del cazador -el estudiante, el investigador-, siempre preso de una cierta avaricia. Modifican el concepto de intimidad del dietario, concediéndole una inmediatez tan acusada que casi fulmina la distancia entre escritura y publicación. Claro que muchos de los dietarios más interesantes fueron escritos desde el convencimiento de que, al menos en vida de su autor, nadie los leería. En cambio, ningún texto publicado en un blog, por definición, puede explorar esas regiones tan íntimas del alma humana. […]

És a les dues últimes frases d’en Serra, indicant la intimitat dels dietaris tradicionals on rau la qüestió: Els dietaris tradicionals eren per a consum propi, els blocs moderns no són només per a consum propi, són el reflex dels pensaments de cada escriptor (blocaire), però estan posats a la xarxa perquè els llegeixi tothom, perquè els comparteixi tothom. Això marca una diferència tant en l’estil de l’escriptura com en el que s’hi aboca, i uns no són l’evolució dels altres, són gèneres diferents per finalitats diferents.

One thought on “Blocs i dietaris”

  1. Doncs sí. El blog és escrit justament perquè algú el llegeixi. És un aparador més que un espai de reflexió o d’escriptura. Està al servei de l’ego de portes enfora més que no pas del jo de portes endintre.
    I el que més em preocupa de tot això és que em sembla que són característiques que fan més mal que bé; que no són intrínsecament dolentes, naturalment, però que conviden a engendrar petits monstres. Com ja en podem veure molts a cal blog català

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.