Internet als mitjans de comunicació

En Mor parla d’un article d’opinió sobre Internet aparegut a “La Vanguàrdia”, article que no deixa gaire ben parada la originalitat o la creació a la xarxa, a més d’altres punts tampoc no gaire positius. Mor parla de desinformació o desconeixement, i en Pere parla directament de tecnofobia.

Sigui quin sigui el motiu o la intenció, per ser un article d’opinió fa unes asseveracions molt rotundes, sembla més que expliqui una noticia que no pas que expressi una postura.
L’autora parla d’una característica d’internet com de la “casi total ausencia de control”, i dóna a entendre que això és un problema, doncs no hi ha filtres de la informació.
Greu error, aquest. Primer perquè si que hi ha filtres (xarxes de confiança, fòrums on debatre, eines de cerca), només que te’ls has de fabricar tú mateix, no te’ls donen fets, i segon, perquè aquests mateixos filtres que et fabriques a la xarxa també et poden servir fora d’aquest entorn: O potser no sabem quan llegim un diari quina tendència té, quina cadena de televisió o ràdio estem veient o escoltant o quina revista comprem? Potser és que aleshores ens empassem tot el que diuen? No contrastem? Molts si que ho fem, i és una pràctica molt sana per l’intel.lecte, de ben segur.
I en quant a que els continguts d’internet són de prestat, és que potser els dels mitjans de comunicació “tradicionals” no ho són, moltes vegades? Agències de noticies, informacions no confirmades, errors en les estimacions, comentaris dels propis redactors o presentadors al mig d’una noticia… Què li va passar, al NY Times, amb el redactor que s’inventava continguts de la guerra d’Irak? Informació contrastada, diem?

És clar que si ens mirem la xarxa des del punt de vista d’informació tradicional, de notícies, successos, esdeveniments, etc., no és més que un reflex, una amplificació dels canals tradicionals, que ara per ara són els que tenen accés directe a aquesta informació i dominen i controlen els fils i tenen els mecanismes per recollir-la i oferir-la (corresponsalies, enviats especials, redaccions, etc…), es més, no crec que nous formats hagin de substituir aquestes fonts i aquests canals.

Però també és veritat que hi ha altres informacions, altres xarxes, altres veus que han trobat a Internet un mitjà de difusió fabulós, informacions tant contrastades com les dels mitjans tradicionals però que no tenen lloc a les pàgines tradicionals dels successos, informacions avalades per gent que no només les llegeix sino que també les contrasta i cerca errors o mentides.

Així les coses, i tornat a la intenció original d’aquest post, no podem dir que el mèrit dels continguts d’Internet sigui de préstec, no quan ens estem referint a publicacions que moltes vegades són la versió digital, més o menys interactiva, de mitjans de paper. Busquem solucions pròpies de la xarxa i aleshores mirem si la informació que allà hi ha és de préstec. Usant el mateix títol de l’article, “Facetas de Internet”, podem explicar la xarxa com un únic mitjà on s’ajunten diferents usos i difernts tipus d’informació (simplifant moltíssim). Per tant, no podem tractar tota la xarxa per igual. Parlem primer de quin tipus d’informació, o de mitjà (blogs, diaris electrònics, fòrums, e-mail, grups de notícies, xats, etc.) i després començem a opinar si és així o aixà.

I no oblidem, tampoc, que la xarxa és una manera d’establir relacions entre humans, i per tant les coses de les que s’hi parla són coses d’humans. En això si que s’assemblen als mitjans tradicionals.

2 thoughts on “Internet als mitjans de comunicació”

  1. Bon article. Va més a fons que el meu, que de fet solament es feia ressò del de La Vanguardia.

    Es parla sovint, en aquest tipus d’article, de la falta de control d’Internet, i sempre penso en la falta de control d’altres mitjans: s’han de controlar les trucades telefòniques? Hi ha qui diu que sí…

    Respecte a si Internet viu de préstec… ho trobo tan absolutament fora de lloc, que no em surten paraules publicables 🙂

  2. Hola, Mor.

    A mi aquest tipus d’articles on la informació que s’hi dóna no és correcta, i que per tant donen una visió equivocada em fan pensar en quantes vegades no haurem donat per bona informació que no era correcta, i a quins errors ens pot haver induit això. I si al nostre nivell això pot induir a error, a nivells superiors (en quant a responsabilitat política, vull dir) fa por pensar el que pot donar de si una informació mal posada, mal expressada o intencionadament falsa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.