Programari lliure o privatiu? Cap a on anem?

Cal posar una frontera entre el programari lliure i el programari privatiu? Necessitem traçar realment aquestes línies? Dit d’una altra manera, cal establir a quins sectors s’adapta millor cada un d’ells?

En Mor dóna la pista en l’últim paragraf de l’article on parla d’aquest tema:

Si traiem els productes commodity ens queden aquells que són innovadors o de nínxol. En aquests casos el programari privatiu sí que té oportunitats. De fet, les mateixes oportunitats que el lliure. És qüestió d’idees innovadores. Si qui te la idea vol desenvolupar-la fent servir solucions lliures o privatives, serà la seva decisió. Però qui desenvolupa una idea innovadora té un temps on ningú li fa gaire competència i pot pensar en cobrar per llicència i optar per una solució més o menys tancada.

El model més seguit fins a l’actualitat per les grans empreses de software és el mateix que s’ha fet servir sempre amb qualsevol altre producte. I amb altres productes, aquest model té un sentit, una raó de ser, perquè nosaltres mateixos no el podem fabricar o no el podem trobar de forma gratuïta i legal. Això no passa, però, avui dia amb la informàtica. L’accés als productes, als coneixements i a les eines necessàries per construir-los està molt més democratitzat, és més extés i assequible i, per tant, més gent pot fabricar els mateixos productes i posar-los a disposició d’altres.

Ens trobem, doncs, que les grans empreses apliquen a un mercat totalment diferent un model antiqüat (i erroni en molts casos) per treure’n beneficis. Però com podem vendre cotxes, si el veí del costat els està fent de la mateixa qualitat i gratuits, a més? El model a seguir, doncs, no és vendre el mateix model de cotxe moltes vegades, sino vendre els cursos de conducció del mateix, és a dir, no és vendre programes amb llicència com d’altres que ja existeixen, sino l’assessorament per la instal.lació o la formació d’usuaris, per exemple.

També és veritat, però, que el model privatiu de venda del producte finalitzat i res més ha estat vàlid mentre no hi ha hagut d’altres alternatives, mentre no hi havia res a confrontar amb aquests productes. Per tant, aquest model pot seguir sent vàlid en els cassos en que no hi hagi aplicacions lliures de la mateixa qualitat que les privatives, com esmenta en Mor.

Altra cosa, però, és que les empreses de software que segueixen amb aquest model productiu s’hi arrapin desesperades, atacant qualsevol model que no sigui el seu, per tal de poder sobreviure, i utilitzant el pes que tenen al mercat per intentar foragitar el nou competidor. Això, apart de poc ètic, és no acceptar les regles del mercat del qual se n’han aprofitat.

Tornant a la pregunta inicial: cal posar una frontera entre el programari lliure i el programari privatiu, delimitar què ha de ser-ho i què no? No crec que calgui. Oferint productes amb les mateixes funcionalitats, i amb altres valors afegits (accés a codi font, gratuitat (?), acoblament a estàndars…), el propi mercat (el propi parc de software instal.lat) acabarà definint el futur, i quines solucions hi ha de cada tipus. El punt dèbil d’aquest raonament és que està deixant de banda les pressions que les grans companyies puguin fer i els interessos econòmics derivats, la llargada (o curtesa) de mires dels gestors públics i, perquè no, la pròpia ètica de la gent, a qui no li importa piratejar software pel qual ha de pagar.

D’on han sortit?

D’on han sortit els suïcides de Londres?

Ara ja se sap que els suicides dels atemptats de Londres eren gent nascuda al país. Gent que ha crescut dins la societat a la que ha atacat, amb una vida aparentment normal, apreciada per la seva comunitat, integrats al veïnat, amb contacte (o vivint) amb la seva família, joves, sense problemes econòmics i amb perspectives de futur. Aquesta imatge no ens quadra amb la (tòpica) del terrorista que prové d’un país musulmà empobrit o en guerra, i que s’amaga entre la comunitat immigrant del seu pais.

Com és doncs, que s’ha convertit en terroristes suicides? Com és possible que algú que creix entre nosaltres canvii radicalment i pugui arribar a fer això?

Si ens ho mirem únicament des d’aquest punt de vista, des de la perspectiva d’un occidental, no hi trobem gaire lògica, no entenem el canvi. Centrem-nos, però, en el canvi d’aquestes persones. Han passat de ciutadans normals (més o menys conflictius), a obeir cegament un mandat, sense qüestionar-lo.

Que no és potser això el que passa amb els adeptes de les sectes? Que no passen de tenir una vida corrent, en societat, a aïllars-se, o relacionar-se només amb la gent del seu nou grup, a fer cas omís de veus fins aleshores amigues? En els cassos més comuns, aquesta gent restaven “segrestats” pel nou grup, i hi treballaven cegament, o hi donaven tots els seus cèntims, els seus ingressos… Però també hi ha hagut casos molt més preocupants, que han passat d’aquesta ratlla, com els atacs al metro de Tòkio al 1995 d’Aum Shinrikyo, o bé el suïcidi col.lectiu a Guyana del Temple del Poble, al 1978.

I si amb aquesta gent s’està seguint les mateixes tècniques? Usant adeqüadament situacions d’exclusió social, o de determinada marginalitat, o de pertenencia a un col.lectiu concret, i tocant punts sensibles segons el context (tradicions culturals, sensacions de persecució, cerca d’una identitat diluida en el nou lloc), no es poden crear condicions favorables per a la receptivitat de determinades idees? I si aquestes idees es van subministrant gradualment, es va teixint una xarxa cada vegada més trenada, no pot fer variar la percepció de la realitat d’una persona?

I si a això hi sumem una visió redempcionista del sacrifici personal (elevat a la seva màxima expressió), quina millor manera d’autoafirmar-se dintre del nou grup que sacrificant-se per ell o pels ideals que proposa?

No estic dient, però, que calgui interpretar que els suïcides de Londres són unes pobres víctimes enganyades per despietats enemics de la societat occidental, ni molt menys. Però si que caldrà vigilar i atendre molts més punts dels que es pensava. La resposta que cal donar no és només militar (això ja està clar no funciona) i policial (prevenció, investigació), sinó que també cal donar una resposta social, tant a nivell de de l’administració com de la societat civil: erradicació de bosses de marginació, obertura de mires envers els immigrants, per exemple, però també ajudes de desenvolupament als països més afectats: educació i sanitat, si, però també un futur possible: desenvolupament, treball, democràcia.

Altra problema és que en molts d’aquests països els que haurien de gestionar aquestes ajudes son els primers interessats en que la situació (la seva situació) no canvii. Però això ja hauria de ser un altre apunt…

Londres, informació en xarxa

Des dels atemptats del proppassat dia 7, la premsa ha anat informant de l’evolució de les investigacions, ha donat dades numèriques i estadístiques, ha publicat plànol, mostrat fotografies… en resum, ha fet de cronista dels fets. També s’han publicat editorials i columnes d’opinió, anàlisi i elucubracions sobre els terroristes, el seu origen, etc…

No és poc, però hi ha moments en que aquestes informacions semblen escasses (i no em refereixo a publicar dades sobre el número de víctimes minut a minut o mostrar imatges dels llocs) i, fins i tot, repetitives (anàlisis dels atemptats, butlletins de les autoritats, opinions dels experts) perquè moltes d’elles són similars. Falta qualitat, i aquesta es supleix moltes vegades amb quantitat.

Per la xarxa, però, es pot trobar molta més informació, i de qualitat (es pot complementar i ampliar aquesta informació, aquesta crònica dels fets, amb, per exemple, els articles de David de Ugarte i de Jesús Pérez. Per començar, feu un cop d’ull a Londres 7/7: Análisis de un atentado, d’en David de Ugarte).

Així, mentre hi ha gent que veu la xarxa com un antagonista dels mitjans tradicionals de comunicació, en realitat aquesta pot actuar com un amplificador d’informació, com un valuosísim complement (no un competidor) d’aquests, donades les seves limitacions (per espai, per temps, per continguts, per política). Només cal establir uns punts de referència, unes fonts d’informació particulars, i atorgar-hi uns nivells de confiança. Només cal que creem les nostres xarxes d’informació, i d’aquestes xarxes en formen part tant els mitjans tradicionals (premsa escrita, ràdio, televisió) com les fonts que arriben per nous canals (blogs, missatgeria, mòbils), sense deixar de banda el més antic de tots: el boca-orella.

La directiva de patents no tira endavant!

Finalment el Parlament Europeu no ha aprovat la directiva de patents (via El País, El Mundo i La Vanguardia (tot i que aquests últims no semblen gaire conformes) i per un vot bastant contundent.

Llegint la notícia, a un li queda el petit dubte de si ho han fet per convicció o perquè estaven molt enfadats amb la Comissió pels mètodes emprats:

Sin embargo el propio ponente pidió antes de que se iniciara la votación, vista la oposición generalizada, que la Cámara se pronunciara en contra de la directiva. “Sobre el fondo del tema estamos divididos. Pero compartimos una cólera colectiva en el Parlamento Europeo sobre la forma inadmisible en que ha sido tratado por la Comisión y el Consejo debido a la ausencia total de consulta a la hora de redactar el texto”, señalo Rocard.

(Michelle Rocard, el ponent de l’informe. Via “El Mundo”)

Sigui com sigui, el resultat val la pena

En Pere també se’n fa ressò.

Patents de programari? No, gràcies?

Una mica justet de temps, però jo també m’afegeixo a la campanya contra patents de programari a Europa. Res a afegir a tot el que ja s’ha explicat, i molt bé, a molts llocs.

Veig molt moviment, tant virtual com físic (com els autobusos que ha posat la ffii, per exemple), tant de bò serveixi per fer que no saprovin. També és veritat, però, que és un tema que no treu a les masses al carrer (… de moment, si les aproven, ja veurem), que no té un gran ressò mediàtic i que, per tant, es més fàcil que el colin entre uns quants punts de l’ordre del dia, amagadet i com qui no vol la cosa, i apa, cap al següent tema. Potser la cosa està en això, en no només fer accions virtuals sino també reals. Però quin ressò han tingut als grans mitjans de comunicació les manifestacions que s’han fet fins ara? Minúscul, quan sortia.

Demà és jornada de reflexió i el dimecres la votació. Estarem pendents.