Programari lliure o privatiu? Cap a on anem?

Cal posar una frontera entre el programari lliure i el programari privatiu? Necessitem traçar realment aquestes línies? Dit d’una altra manera, cal establir a quins sectors s’adapta millor cada un d’ells?

En Mor dóna la pista en l’últim paragraf de l’article on parla d’aquest tema:

Si traiem els productes commodity ens queden aquells que són innovadors o de nínxol. En aquests casos el programari privatiu sí que té oportunitats. De fet, les mateixes oportunitats que el lliure. És qüestió d’idees innovadores. Si qui te la idea vol desenvolupar-la fent servir solucions lliures o privatives, serà la seva decisió. Però qui desenvolupa una idea innovadora té un temps on ningú li fa gaire competència i pot pensar en cobrar per llicència i optar per una solució més o menys tancada.

El model més seguit fins a l’actualitat per les grans empreses de software és el mateix que s’ha fet servir sempre amb qualsevol altre producte. I amb altres productes, aquest model té un sentit, una raó de ser, perquè nosaltres mateixos no el podem fabricar o no el podem trobar de forma gratuïta i legal. Això no passa, però, avui dia amb la informàtica. L’accés als productes, als coneixements i a les eines necessàries per construir-los està molt més democratitzat, és més extés i assequible i, per tant, més gent pot fabricar els mateixos productes i posar-los a disposició d’altres.

Ens trobem, doncs, que les grans empreses apliquen a un mercat totalment diferent un model antiqüat (i erroni en molts casos) per treure’n beneficis. Però com podem vendre cotxes, si el veí del costat els està fent de la mateixa qualitat i gratuits, a més? El model a seguir, doncs, no és vendre el mateix model de cotxe moltes vegades, sino vendre els cursos de conducció del mateix, és a dir, no és vendre programes amb llicència com d’altres que ja existeixen, sino l’assessorament per la instal.lació o la formació d’usuaris, per exemple.

També és veritat, però, que el model privatiu de venda del producte finalitzat i res més ha estat vàlid mentre no hi ha hagut d’altres alternatives, mentre no hi havia res a confrontar amb aquests productes. Per tant, aquest model pot seguir sent vàlid en els cassos en que no hi hagi aplicacions lliures de la mateixa qualitat que les privatives, com esmenta en Mor.

Altra cosa, però, és que les empreses de software que segueixen amb aquest model productiu s’hi arrapin desesperades, atacant qualsevol model que no sigui el seu, per tal de poder sobreviure, i utilitzant el pes que tenen al mercat per intentar foragitar el nou competidor. Això, apart de poc ètic, és no acceptar les regles del mercat del qual se n’han aprofitat.

Tornant a la pregunta inicial: cal posar una frontera entre el programari lliure i el programari privatiu, delimitar què ha de ser-ho i què no? No crec que calgui. Oferint productes amb les mateixes funcionalitats, i amb altres valors afegits (accés a codi font, gratuitat (?), acoblament a estàndars…), el propi mercat (el propi parc de software instal.lat) acabarà definint el futur, i quines solucions hi ha de cada tipus. El punt dèbil d’aquest raonament és que està deixant de banda les pressions que les grans companyies puguin fer i els interessos econòmics derivats, la llargada (o curtesa) de mires dels gestors públics i, perquè no, la pròpia ètica de la gent, a qui no li importa piratejar software pel qual ha de pagar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.