De cercadors i resultats

Els motors de recerca s’han d’enfrontar avui en dia amb una quantitat exhorbitant de dades per indexar i han de ser capacos d’extraure d’aquell garbuix la informació que se’ls demana, cosa que no sempre aconsegueixen.

No n’hi ha prou amb trobar pàgines amb les referències cercades i ordenar-les en base a algorismes que ponderin criteris com número d’enllaços i importancia d’aquests enllaços. Cal oferir cerques més afinades, reduir el volum de dades retornades i ser capaços de separa el grà de la palla.

Fins aqui el que ja sabem.

Com millorar aquests algorismes? A l’apunt d’ahir parlava d’una possibilitat, que seria rastrejar què fan, que busquen, on accedeixen els navegants per poder establir així quins són els llocs on més informació es cerca, els més accedits i, per tant, els més valorats.
Continua la lectura de De cercadors i resultats

Google i l’accés wifi a la xarxa

Un apunt interessant sobre els motius de Google per donar servei wifi l’apunta Robert Scoble al seu blog: What’s Google learning from their Wifi network?.

L’argument de Scoble es basa en que la millora dels motors de recerca pot basar-se no només en el pes o importància de les pàgines degut al número d’enllaços entrants, sino també en estudiar el comportament dels usuaris, és a dir, no només en una informació estàtica sino també en una informació dinàmica. Seguint aquest raonament, és clar que el fet d’oferir accés wifi i convertir-se així en un ISP dóna la possibilitat a Google d’obtenir de primera mà precisament aquesta informació, aquestes metadades. Es veuen doncs, de seguida, els avantatges per Google d’oferir aquest servei, i més si la zona escollida és la zona costanera de San Francisco, incloent-hi el Sillicon Valley.

Scoble deixa anar també que, tot i la política de privacitat que Google té, aquesta mateixa política no cobreix gaires aspectes del tipus d’informació que obtindrien convertint-se en un ISP, informació que, en canvi, els seria utilíssima per aquests nous algoritmes.

Potser té raó, en part. Però no ha estat també en part això el que ha estat intentant Microsoft amb el seu portal? No pretén (o pretenia, ja no ho sé) convertir-se també en el portal d’entrada a la xarxa mitjançant els seu buscador, els seus espais, els seus blocs, la seva missatgeria, el redireccionament per defecte a pàgines seves de l’Explorer, amb l’agravant que, a més, tot anava lligat als seus productes software, a les seves tecnologíes?

Potser si que Google pretén fer una jugada per l’estil. Però també és veritat que, fins ara, Google ha demostrat un escrupulós respecte envers el software amb que s’hi accedeix i s’usen els seus serveis i que, a priori, només sembla una jugada estratègica (i molt intel.ligent, si Scoble l’encerta) per aconseguir la informació necessària pels nous algoritmes i seguir-se essent un dels principals (sino el principal) buscador i mantenint, així, el negoci que controla i que el fa guanyar munts de diners: cercar informació a la web.

L’origen perdut de “El origen perdido”

Fa un temps vaig llegir “El origen perdido“, de Matilde Asensi. Sense entrar en gaires consideracions més, el llibre no em va produir ni fred ni calor, un best seller més, que barreja ingredients a l’ús: unes gotetes de joventut, un imperi perdut i exòtic (l’inca), del qual encara queden restes, tant arqueològiques com culturals, i uns quants tocs de misteri més o menys coneguts (el mapa de Piri Reis, el possible significat dels quipus…) Com dic, ni fred ni calor. No semblava més que el producte d’una escriptora que s’ha documentat (amb més o menys fortuna) i que hi ha posat imaginació de la seva part.

Avui, però, em trobo unes quantes planes a la xarxa (Letralia, Indymedia Bolivia, bolpress) que parlen d’un possible plagi per part d’Asensi: sembla que el material que s’ha utilitzat “reprodueix” molt fidelment (afusella, dirien d’altres) parts de la crònica d’una expedició real. L’autor de la crònica, Pablo Cingolani, insisteix en la còpia, i Planeta, en canvi, sembla que amenaça amb accions judicials, mentres que l’autora no diu res.

No sé si serà còpia o no, però l’actitud de l’editorial mostra com estem encara de lluny d’un canvi d’actitud envers la cultura, impera el que jo produeixo és meu, és la meva parcel.la, i la defenso amb ungles i dents. Què passaria, si Asensi s’hagués basat en la crònica d’aquesta expedició? Jo crec que hagués estat beneficiós per tots dos, tant pel llibre com per l’expedició: Per l’expedició, publicitat gratuita que d’altra manera no hagués pogut aconseguir, pel llibre, res no hagués canviat: el llibre és una fabulació, una història, es més, encara s’hagués aconseguit més la sensació de veracitat que vol donar-hi l’autora. Però no, de moment, ataquem, fem por amb accions judicials i utilitzem l’arsenal de les lleis de protecció, els drets d’autor, etc… Perquè? Per que no perdi prestigi l’escriptira? No, per no perdre un ral de beneficis, no fos cas que cal pagar algun reconeixement o compensació.

No, realment no anem pel bon camí, si aquesta és la manera de defensar la cultura.

Canviar a Firefox i els hàbits adquirits

Amb uns companys hem parlat a la feina de la possibilitat de passar tots els navegadors de l’empresa a Firefox, ara per ara el més usat és l’Explorer, perquè és el que vé per defecte amb el Windows.

És clar que una decisió d’aquest tipus l’hem d’argumentar. Perquè passar a Firefox, doncs? Hem llistat unes quantes raons:

  • Facilitat de navegació
  • Renderització correcta de les pàgines
  • Seguretat
  • Tabuladors
  • Està en català
  • És software lliure
  • És fiable i robust
  • Uns mecanismes de cerca ben incorporats a la pàgina
  • Possibilitats d’ampliació mitjançant plugins
  • Barra de cerca cap a diferents motors integrada

La llista és llarga, segur que me’n deixo uns quants. Els nois de cal mozilla donen uns quants arguments.
Continua la lectura de Canviar a Firefox i els hàbits adquirits

No feu mal ús de la Constitució

Algú hauria d’explicar al Dr. No i als seus compinxes que la Constitució no s’ha de fer servir de barrera o de tapadora per tot allò que no ens agrada.

Els mateixos que la tenen per sacrosanta, inviolable i immutable, els que la lloen com el més preuat dels tresors del nostre estat, són els primers que la rebaixen i la fan servir per posar-la davant de tot allò que no els agrada per intentar treure-s’ho de sobre.

Un estatut que no agrada, una llei de matrimonis homosexuals que no agrada? Intentem colar-ho com inconstitucional i problema resolt, la rebaixem al paper de paret, de mur, i llestos.

Aquests que s’omplen la boca de Constitució i es converteixen en els seus més ferms defensors, haurien d’intentar comprendre l’esperit que hi ha al darrere, el que significa, i no llegir-la només com un conjunt de normes inmutables.

La Constitució hauria de ser el marc de referència on ens movem, un marc flexible, i no pas les barreres que ens constrenyen i no ens deixen avançar ni evolucionar.