Flock, com un Firefox “social”?

Des de fa uns dies, he anat llegint sobre Flock, un nou navegador basat en el codi del Mozilla (i que per tant té tots els avantatges d’aquest), però que posa més èmfasi en aspectes o serveis més “socials” o comunitaris de la xarxa, com ara:

  • Permet postejar directament a un blog
  • Accés directe a comptes de Flickr
  • Compartició dels favorits: permet publicar directament les adreçes d’interès al compte propi de del.icio.us, o importar les que ja tinguis allà

També presenta altres característiques, per exemple, la presentació de les pàgines visitades que coincideixin amb allò que entrem a la caixa de cerca, o el shelf, un lloc on anar deixant troços de pàgines que ens semblin interessants (com una mena de porta-retalls múltiple), i que a més va lligat amb l’editor de blogs…

M’he baixat la 0.4.9, que l’acaben de publicar, i me l’he instal.lada. L’he provada una miqueta, i, en un no-res, m’ha reconegut el weblog i les últimes entrades en ell publicades, no m’he atrevit encara amb els favorits i del.icio.us, i en quant a la cerca, pestanyes, temes i extensions… bé, és com un Firefox però pensat per fer comunitat a més de navegar. En un plis-plas m’he instal.lat la Web Developer Toolbar i la extensió de Gmail.

I… jo ja no sé si era suggestió, però, per postres, m’ha semblat més ràpid que el Firefox.

Resumint, un Firefox que fa un pas més enllà i no es limita a noves maneres de presentar pàgines web i donar serveis “aïllats”, sino que dóna directament eines per crear comunitat (sia flickr, del.icio.us, o la possibilitat de postejar directament des del navegador cap a diferents motors o serveis de weblogs).
Cal no perdre-li la pista.

La superficialitat de la premsa

En un correu que m’ha arribat trobo un parell de frases sobre la premsa:

“The superficiality of newspaper coverage is without excuse; public characters appear as on a child’s drawing, two-dimensional and without perspective. All that is lacking is the childish charm. That is not the fault of the reporters but of their employers, who will neither invest in thorough reporting nor even sanction it, because it might disturb their own concept of the world they live in.” — A. J. Liebling, The Wayward Pressman

Over the last 50 years or so, though, journalists have fallen on the integrity index, in part because of television (it’s pretty hard to be a journalist when you can’t write three consecutive sentences and have to condense a story into a 20-second item before cutting to Joe on sports); in part because people don’t read (newspaper circulation in the US has been steadily dropping, and reporters don’t get paid that well); and in part because getting a story, even if it’s just the regurgitated pablum offered up at a staged news conference, is more important than getting THE story, which is usually real work — the regurgitation is where the buffet is, but identification of the pablum isn’t a consideration.

Té raó l’autor quan fa la diferència entre explicar una història i explicar LA història, és a dir, explicar allò que ha passat no només referint-se als fets ocorreguts o al que dóna una agència de notícies, sino donant tota la informació que hi hagi a l’abast, des de la relació amb altres fets fins a l’origen d’allò que ha passat, passant per dades estadístiques o de situació, per poder donar una visió de conjunt de tot plegat.
Continua la lectura de La superficialitat de la premsa

Open Office 2.0

L’altre dia llegia no sé on que OpenOffice 2.0 ja es podia trobar en alguns mirrors, aquest matí he fet un cop d’ull a la web i jo diria que encara parlava de la beta, i ara hi faig un cop d’ull i ja es pot baixar la 2.0 ! No sé si és que no m’he fixat, però jo diria que deu haver sortit fa no res…
Sigui com sigui, ja tenim aqui una versió que molts estàvem esperant!

A baixar-la!

De com començar a implantar software lliure a una organització

Avui he assistit a un workshop (¿taller?) on en Juantomás Garcia, el president d’Hispalinux, ens venia a parlar sobre la implantació de software lliure a una organització.

El perfil dels assistents ha estat divers, hi havia tècnics (ja sia de desenvolupament o de sistemes), com gent amb perfils més de gestor, gent que usa exclusivament software propietari i d’altres que només usen software lliure, i d’altres que fem el que podem…

L’exposició no ha estat tant una recepta de solucions màgiques o de consells d’implantació (cosa que tampoc existeix de manera estàndar, cadascú ha de fer el seu camí), com una xerrada sobre el que significa el software lliure, els avantatges d’aquest enfront del software propietari, i de la diferent visió, de l’enfoc diferent d’ambdós concepcions sobre el producte final, la gestió de la informació. Ha estat més una introducció a les idees i els conceptes al voltant d’aquest moviment i d’aquestes eines que un llistar i esmentar productes concrets. I millor així, perquè, en la meva opinió, encara queda molt camí per fer, molta pedagogia i moltes explicacions i arguments que donar. Alguns dels aspectes comentats han estat els ja clàssics de la qualitat del programari, el nul o baix cost comparat amb el propietari, l’accés a les fonts… però alguns que m’han semblat molt importants, i que, en l’entorn d’una organització no s’acostuma a tenir gaire en compte (potser per la pròpia estructura jeràrquica, per la cadena de comendament) han estat els de potenciar la comunitat, distribuir el coneixement propi i aprofitar el dels altres, en resum, aprofitar les xarxes socials creades tant dintre com al voltant d’una organització.
Continua la lectura de De com començar a implantar software lliure a una organització

Cotxes, mecànics i software lliure

Moltes vegades es confón el fet d’instal.lar software lliure amb un cost zero d’instal.lació del mateix. Després, quan es veu que això no ha de ser així, que potser hi haurà d’haver una inversió en formació o bé en la instal.lació i el manteniment del sistema, les cares canvien: Quin avantatge té instal.lar software lliure si al cap i a la fi també haig de pagar?

Suposant un equip d’oficina normalet (sistema operatiu més suite ofimàtica, per exemple) els avantatges no són només de la inversió inicial (cost elevat versus cost zero o cost molt reduit), sino de compatibilitat entre diferents eines, llibertat d’elecció, possibilitat de millora del software, adaptació del mateix, apart del que suposa, conceptualment parlant, el fet de poder disposar i modificar un mateix de les eines amb les que accedeix i gestiona la informació pròpia.

Però tot i així s’ha de pagar. I és que potser amb software privatiu no es paga? No es fan cursos de formació, externalitzacions de manteniment, projectes clau-en-mà? Quina diferència hi ha?

Imaginem que necessitem un cotxe. Tenim dos possibilitats d’aconseguir-ne un:

  • Anem a una tenda on ens venen un cotxe ja fet, acabadet, i pel qual hem de pagar tots els extres que hi posem. A més, aquest cotxe només s’alimenta a les benzineres de la pròpia companyia que el fabrica. Això sí, sortim de la tenda amb el cotxe en marxa.
  • Anem a un lloc on podem aconseguir les peces de franc. Tenim diverses possibilitats:
  • Si som manetes i ens agrada la mecànica, podem muntar-nos-el nosaltresamb tots els extres que volguem posar-hi. La única inversió és la del nostre temps.
  • Si no som manetes, o no tenim temps, contractem un mecànic perquè ens el monti amb els extres que li diem. La inversió feta ara és la factura del mecànic. Les peces, però, segueixen estant allà, així que el dia de demà hi podem afegir més extres, i, a sobre, hem pogut controlar tot el procés de muntatge i aprendre’n.
  • Aquest cotxe ens l’hem fet al nostre gust i pot repostar a qualsevol benzinera.

En el primer cas, el cost inicial ha estat molt més elevat que en els altres dos (mà d’obra, materials, instal.lació del extres… buf!). A més, sempre que volguem afegir-hi alguna cosa, o canviar la tapisseria dels seients, per exemple, haurem d’anar al fabricant i comprar-li les peces a ell o bé que ens ho faci ell directament, si és que es pot fer (o bé vol fer-ho). I ningú no ens assegura que no tregui un nou model de cotxe amb seients nous, i per tant les fundes dels nous ja no aniràn bé pel nostre model vell (per exemple), o que deixi de donar suport al model vell…

En el segon cas, com que les peces estan sempre disponibles, podrem afegir o canviar el que nosaltres volguem, i fins i tot podem millorar nosaltres mateixos el nostre cotxe (o fer que un mecànic ens faci una peca nova a mida)

Segurament, si les coses fossin així, la gran majora de la gent es decantaria per la segona opció. Perquè pagar més per un cotxe estàndar i totalment immodificable quan en puc tenir un altre de totalment personalitzat i modificable i molt més econòmic? Perquè pagar per un software privatiu que es tanca en ell mateix, quan en podem tenir un altre d’igual (o més) qualitat i que a sobre el podem controlar?

Nota: Aquest apunt ha sortit a partir d’una conversa amb un company de feina. Després, en redactar-lo, m’he adonat que s’assembla a la paràbola que fa en Neal Stephenson a “Al principi fou la línia de comandament”, al capítol 2, Descapotables, tancs i batmòvils.