La superficialitat de la premsa

En un correu que m’ha arribat trobo un parell de frases sobre la premsa:

“The superficiality of newspaper coverage is without excuse; public characters appear as on a child’s drawing, two-dimensional and without perspective. All that is lacking is the childish charm. That is not the fault of the reporters but of their employers, who will neither invest in thorough reporting nor even sanction it, because it might disturb their own concept of the world they live in.” — A. J. Liebling, The Wayward Pressman

Over the last 50 years or so, though, journalists have fallen on the integrity index, in part because of television (it’s pretty hard to be a journalist when you can’t write three consecutive sentences and have to condense a story into a 20-second item before cutting to Joe on sports); in part because people don’t read (newspaper circulation in the US has been steadily dropping, and reporters don’t get paid that well); and in part because getting a story, even if it’s just the regurgitated pablum offered up at a staged news conference, is more important than getting THE story, which is usually real work — the regurgitation is where the buffet is, but identification of the pablum isn’t a consideration.

Té raó l’autor quan fa la diferència entre explicar una història i explicar LA història, és a dir, explicar allò que ha passat no només referint-se als fets ocorreguts o al que dóna una agència de notícies, sino donant tota la informació que hi hagi a l’abast, des de la relació amb altres fets fins a l’origen d’allò que ha passat, passant per dades estadístiques o de situació, per poder donar una visió de conjunt de tot plegat.

Per desgràcia, cada vegada costa més trobar això. Fora d’alguns reportatges, els mitjans més seguits pel gran públic es limiten a exposar normalment què ha passat, i res més. Això és aplicable tant a la ràdio com a la televisió, però també a fenòmens més nous, com les cadenes de notícies de 24 hores, els diaris de premsa gratuita i, fins i tot, les pantalles d'”informació” que es troben a les estacions o els serveis de notícies de portals generalistes, que no fan més que donar les mateixes dades una vegada i altra, però sense aprofundir gaire en allò que s’està tractant, produint així unes “notícies de consum ràpid”.
Aquesta superficialitat, com l’anomena Liebling, permet donar a la gent una falsa sensació d’estar permanentment informat, a base de rebre continues entrades d’informació repetida, que es va variant poc a poc. És com la fórmula dels 40 Principals aplicada a la informació.

Per estar, però, realment informat, cal seguir buscant fonts fiables, sigui premsa escrita, llibres o weblogs (per citar-ne alguns), continuament, i disposar d’una bona memòria per poder encadenar fets i conseqüències, o successos distants en el temps, i sempre saber situar la font que proporciona la informació en el seu context. Això, i independència de criteri per poder contrastar.

Font: Les frases les he extret de la NewsLetter del 18/10/2005 d’Experts Exchange.

2 thoughts on “La superficialitat de la premsa”

  1. Mare meva, t’has despatxat a gust. Molt ben exhaustivament dit. Crec que no tinc res més a afegir, tens, sota el meu punt de vista, tota la raó i jo no podria, ni molt menys, explicar-lo com tu ho has fet. Només voldria assenyalar que cada dia és més difícil trobar totes les dades d’un fet concret, com tu vens a dir la moda de la notícia ràpida, la notícia de titulars, que ens invaeix porta, com a conseqüència aquesta falta d’aprofundització que necessitem per a conèixer els “fets reals” i a fons.

    A propòsit, crec que mai no vaig donar-te les gràcies per ajudar-me a penjar al meu bloc les estadístiques de Netsdat. Doncs, aprofito ara, moltes gràcies, em va funcionar a les mil marevelles, però només per un cert temps; ja que, com pots comprovar a la meva pàgina, estic aprenent a modificar les plantilles al meu gust. “Estoy en ello”, vaig fent proves i així vaig aprenent a poc a poc. És fantàstic, és com aprendre una nova llengua. Un nou codi de comunicació màquina-ésser humà.

    En fi, “la vida es un frenesí”. Salutacions

  2. Hola, Jordi.

    I si a així hi sumes l’espai que es dedica a esports… sembla el “panem et circenses” dels romans: teca i distracció, i el poble no molesta gaire.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.