Sobre les llengües de la UE

Té raó en Pere quan diu,parlant de la política lingüística de la Unió Europea, que és absurd i insostenible que els documents oficials s’hagin de traduïr a 22 llengües diferents.
Però això és des d’un punt de vista pràctic, funcional, d’optimització de recursos, si així li volem dir. I, per desgracia, això no és el que trobem moltes vegades en política, i, menys encara, quan toquem temes tan delicats com els orgulls nacionals. Aquí s’aplica la versió lingüístico-continental del café-para-todos, no fos cas que se’ns ofenguin uns perquè no els traduim els seus documents mentres a d’altres si i perilli així la construcció europea.
És una altra visió equivocada de la construcció de la Europa dels pobles.Dels pobles que tenen darrere un estat que es pot sentir ofès. Els altres, a callar. Però això és un altre tema.
Molt més pràctic sería que s’usés una sola llengüa de treball, i que ningú se sentís ofès perque aqueixa no fos la seva llengüa nacional, però això costarà de fer en un continent com el nostre, farcit de petits provincianismes, ansiós de mostrar la seva diversitat i la seva diferència respecte l’altra banda de l’Atlàntic.
Seria l’esperanto la solució? Potser si, donat que no pertany a ningú.
És il·lús, pensar-ho? Potser si.
Però si els caps-pensants dels nostres governs no volen aprendre esperanto, si que podrien prendre’s la molèstia, com a mínim, d’intentar entendre què hi ha darrera de l’intent de construcció d’una llengua internacional. Potser així se’ls baixarien els fums i avançaríem una mica més.
Això, però, em temo que també és il·lús pensar-ho.

Administració de codi obert

L’Arnau comenta un tema interessant, el de l’ús del software a l’Administració Pública i com aquest pot fer que els ciutadans tinguin més control sobre les seves dades (dades gestionades per l’Administració però que ens pertanyen a cada un de nosaltres).

Moltes vegades quan parlem d’usar software lliure a l’Administració pensem en màquines amb Linux, servidors Apache, Open Offices i coses per l’estil, és a dir, el que un posaria a una oficina normal i corrent. I és un començament, un bon començament, però caldria anar més enllà.

L’Administració gestiona uns volums de dades molt grans, mou molta informació, i executa alhora molts i molt diferents processos que es gestionen mitjançant programes específics. Aquests programes acostumen a ser o bé desenvolupats pels propis serveis informàtics de cada Administració o bé per empreses de software que tenen programes més o menys generals que s’han d’adaptar a cada cas. I, tot i que cada Administració té les seves particularitats, dins del seu àmbit (local, autonòmic, estatal) cadascuna d’elles fa coses molt similars: tots els ajuntaments han de gestionar tributs, atorgar llicències, tramitar informes, fer decrets… variarà la forma i el color, els passos d’una banda a una altra, però els conceptes són gairebé els mateixos. I tots aquests tràmits iguals en concepte però diferents en forma s’implementen en cada cas partint gairebé de zero o bé adaptant programes que s’han comprat prèviament.

No seria un gran avantatge disposar d’un repositori de codi útil per a les administracions, generat per elles mateixes, obert a tothom, on hom anés incorporant les diferents millores que s’anéssin fent (nous processos, adaptacions a lleis…) Si cada Administració es gestiona les dades de forma diferent, no es pot generar un software que sigui la capa intermitja, que s’entengui amb diferents bases de dades per sota i que permeti definir diferents tràmits, documents, plantilles, processos i informes per l’altra banda?
Continua la lectura de Administració de codi obert

Un pèl tard, senyor Chirac

Una mica tard, però més val tard que mai:

El presidente francés, Jacques Chirac, ha querido poner la nota en el aspecto social de la crisis que afecta al país desde hace dos semanas, y sin olvidarse de recordar que su prioridad sigue siendo reestablecer el orden, ha centrado su discurso televisado de esta noche sobre esta “profunda enfermedad” en la forma de atacarla de raíz, luchando con los principios fundamentales sobre los que se construye la nación contra la discriminación y la pobreza, y sobre todo contra la que afecta a los jóvenes en los barrios marginales de las grandes ciudades.“Cualquiera que sea su procedencia, todos son hijos de la República”, ha señalado Chirac en su alocución contra el “veneno” del racismo.

Chirac anuncia un plan de integración social para 50.000 jóvenes de entornos marginales – ELPAIS.es – Internacional

Llàstima que per això hagin hagut de passar 17 dies de destrosses, on qui més ha rebut han estat els mateixos habitants dels barris on hi havia problemes, en Sarkozy hagi deixat anar la vena populista declarant que els estrangers implicats seràn expulsats (tot i que ara ho disfressi com un “simple procediment administratiu”) i ara ja fins i tot la ultradreta francesa tregui el cap tranquilament aprofitant l’ambient…

Està bé també que ara pensin en mesures socials per resoldre aquest problema i evitar-ne d’altres i entoni un mea culpa per part de la república, que no ha sabut cuidar dels seus fills, però això no ho podien haver fet fa uns dies? És a dir, a més de policia i mà dura, no es podien acompanyar des d’un inici d’altres mesures, no es podien fer des d’un inici altres declaracions que no les de carregar-ho tot a les esquenes de “provocadors”?

Perquè sempre s’ha d’esperar a que passin aquestes coses? Perque sempre es va tapant tot fins que finalment peta i després arreglem-ho abocant-hi cabassos de diners i recursos brutals que potser uns anys abans no haurien d’haver estat tants i haurien evitat també molts problemes i sofriments?

D’altra banda, quines conseqüències positives pot tenir aquesta revolta? Si es tiren endavant aquestes mesures per zones marginals, i s’aconsegueix rehabilitar-les o millorar-les, no només s’haurà arreglat un problema social latent al país veí, segurament millorarà tant la vida de moltes persones, el seu dia a dia, com la seva esperança en un futur millor. Ja sé que això pot semblar molt cumbaià, però que és viure sense esperança en un futur millor? De moment, però, ja s’està parlant, a bastament, dels temes de la immigració, de la integració i de la integritat de la societat francesa, dels valors de la república, del classisme latent… I no estarà de més veure que en treuen, de tot això, perquè son temes que ens afecten a tots.

Articles sobre Yahoo i Google

Via el SearchBlog de John Battelle arribo a un parell d’articles del New York Times sobre Yahoo i Google. Interessants per veure per on aniran les coses: per la banda de Yahoo es mostren alguns productes i es parla d’idees i projectes que es volen dur a terme, i se li fa un repasset a la companyia, mentre que l’article sobre Google (potencial, productes i aplicacions i usos d’aquests productes) té aquell “halo” misteriós que envolta aquesta companyia: que si faran això, que si faran allò…

I via la BBC, un parell d’entrevistes (de fet, primera i segona part) amb en Tim O’Reilly. La primera està més centrada en software lliure, mentre que a la segona es parla més d’això que en diuen la web 2.0 (comunitat, compartir coneixement, dades…). Tampoc és que digui res de nou, m’ha semblat a mi, però per fer un repasset no està malament.

Fractura digital horitzontal

Sovint sentim a parlar de fractura digital, i per il·lustrar el tema es donen números i més números (índex de penetració d’internet a les llars, ús de la xarxa i les noves tecnologíes, diversos índex d’ús i funcionament de la xarxa, número d’ordinadors per habitant, connexions per 1000 habitants, etc…) i es van fent campanyes (normalment no gaire exitoses) per intentar reduir-la.

Aquesta és la fractura digital que podríem anomenar vertical, la que permet o no accedir a la xarxa, la que està relacionada amb la infrastructura i el maquinari.

Hi ha, però, un altre tipus de fractura digital. I aquesta no està relacionada amb l’accés a les eines, sinó l’ús que se’n fa d’elles. Es pot fer un ús monodireccional, de consumidors passius, rebent informació de versions digitals de mitjans analògics (premsa, ràdio, televisió) ja existents, o es pot fer un ús bidireccional, consumint però també produint informació. Per contraposició amb l’anterior model de fractura digital, aquest podríem anomenar-lo horitzontal.

I quina és la diferència entre un ús mono o bi-direccional de les eines d’informació? Quin és el perill de la fractura digital horitzontal? Simplement, seguir amb un model d’emissió d’informació com l’actual o bé passar a un altre model, ja no d’emissió d’informació sinó de relacions socials i de producció distribuida, de validació de la informació, no només per part d’uns quants sino per part de tothom.

Es tracta no només de disminuir tant com es pugui la fractura digital vertical, sino de treballar per reduir també la horitzontal, d’explicar i ampliar el funcionament de les eines que van apareixent i el que poden arrivar a representar per un canvi social real.

Quants dels usuaris d’Internet del nostre país fan servir la xarxa per crear comunitat, per debatre, per intercanviar idees, i quants d’ells només la fan servir per baixar-se arxius? Sí, entre aquests dos punts hi ha tot un ventall d’usos, i cap d’ells no és excloent d’un altre, però el que vull és destacar precisament el que comentava abans: quants d’aquests fan un ús monodireccional i quants d’ells un ús bidireccional? Es pot veure un canvi generacional en l’ús, en el nostre cas, de la xarxa? Els natius digitals ho usen més que els immigrants digitals, com els anomena en Mor?

Si s’arriba a produir una fractura d’aquest tipus, tindriem, d’una banda, persones que sabrien fer un ús pràctic de la informació, que serien capaços de gestionar el seu coneixement i crear xarxes i treure’n un profit (que no ha de ser forçosament econòmic, que no hauria de ser forçosament econòmic en la majoria dels casos), mentre que de l’altra tindriem usuaris que saben fer anar el programari i les màquines, que saben trobar coses a Internet, però poca cosa més, simples receptors digitals d’informació. Seria un cas similar al dels analfabets pràctics. I una altra gran oportunitat perduda per a fer una societat més justa.