Vull un món NG

M’agrada National Geographic. Fa temps que la llegeixo, i m’agrada que m’ensenyi coses noves, que em transporti a llocs llunyans en el temps o la distància, o que em mostri parts de la història que no se, noves visions de la natura o del nostre planeta.

Això, però, també ho puc trobar als documentals de La 2 o al Canal 33, o a revistes d’història. Què té aquesta d’especial? Potser la seva visió encara oberta, d’explorador, de veure que encara queden coses per descobrir, fronteres per explorar, coneixements per aprendre, que hi ha d’altres visions del món a més de la nostra… No sé com expressar-ho, potser és un bri d’esperança en el nostre futur, el saber que els problemes es poden superar si realment hi ha voluntat per fer-ho. Potser és també aquesta visió tant diferent de la que presenten dia a dia les noticies, els diaris. Potser és el color de la revista, els seus textos, enfront del blanc i negre i les notícies dels diaris.

Existeix, aquest món que ens presenta la revista? Els paradisos, els projectes, la gent, els coneixements, la història, les relacions? Jo crec que si, tot i que costa trobar-lo. I si no existís, l’hauríem de crear.

Sigui com sigui, jo vull un món NG. El prefereixo al dels diaris.

Professionals del software lliure

Rebo per correu electrònic una notícia on parlen de Recursos Lliures, un portal dedicat a temes i recursos relacionats amb programari lliure. La novetat, en aquest cas, és un cercador (encara en fase de proves) que permetrà cercar professionals que treballin en aquest entorn, o que hi tinguin coneixements (l’alta dels professionals és voluntària i es fa mitjançant un formulari).

No se si la iniciativa tindrà exit, si s’hi apuntarà molta gent, si serà consultat i es farà servir, o bé si quedarà com una curiositat, això el temps ho dirà… el que si que em sembla és indicatiu que alguna cosa està canviant i que ara el programari lliure ja no es veu (tant) com una cosa de quatre il·luminats, sino que ja és un valor a tenir en compte.

Iniciatives com aquesta, o com CatPL, poden anar fent veure i canviar d’opinio a l’empresariat (i a l’administració) d’aquest país que també es poden trobar professionals responsables treballant en aquests camps.

Prediccions per al 2006

Ara que comença l’època de fer prediccions per l’any vinent, tenim les Predicciones para el 2006 d’en Galli, transmutat en aprenent de futuròleg (sigui Octavio Aceves, Rappel, Aramis Fuster o la bruja Lola).

Símils del Galli amb aquesta gent? Que té la mateixa possibilitat d’encertar que ells.
Diferències? Que si les encerta, aquestes sí que seràn bones notícies!

A veure, a veure. Repassarem els encerts a finals dels 2006, Ricardo!

Aprenent a llegir feeds

Els dos lectors de feeds que havia fet servir últimament eren Rojo i Searchfox.

El primer d’ells permet etiquetar les fonts i els articles i compartir-los amb d’altres usuaris, navegar per les etiquetes d’altres i així trobar noves fonts, establir altres usuaris com a contactes amb els que pots compartir articles… en resum, incorpora elements i utilitats per a la comunitat.

El segon, Searchfox, es un lector de feeds més clàssic (llegir els feeds, marcar-los, ordenar-los dins d’un arbre – amb categories) que té la característica que pot aprendre dels nostres hàbits de lectura i que no ens presenta la informació només per ordre cronològic, sino que la prioritza en funció dels nostres interessos, del que ha après de nosaltres.

De tot això ja n’havia parlat.

Vaig estar provant durant un temps Rojo, i, tot i agradar-me molt el tema de les etiquetes, trobava una mica limitat la presentació per ordre purament cronològic que feia, i per tant, quan vaig trobar Searchfox, vaig començar a probar-lo també durant un temps. Tot i estar dissenyat per articles en anglès, aprenia (o mostraba) prou bé les meves preferències, així que en poc temps va començar a mostrar-me en primer lloc aquells feeds o aquells articles que, en teoría, més m’havien d’interessar. La interfície, però, era sumament simple i amb poques opcions, i la ordenació dels feeds molt líneal. Total, que no fa gaire he tornat a Rojo.

I perquè tot això? Perquè avui he trobat que Rojo ha reorganitzat una mica la interfície i ofereix nous serveis:

  • Històries ordenades per relevància: Segons ells, analitzant les històries que més es llegeixen (tant jo com altres), ordenen les fonts per més o menys importància
  • Enllaços recomanats: Analitzant els articles de les meves fonts, presenten les enllaços associats
  • Recomanació de feeds: En teoría, això va lligat amb els enllaços dels articles que llegeixo i amb feeds que llegeixen gent que llegeix blogs similars als que jo llegeixo.
  • Finalment, cerca per feeds

Personalment, els més interessants i els que més trobava a faltar són la ordenació per relevància i la recomanació de feeds, però encara no tinc gaire clar com funcionen aquestes utilitats: quan es refereixen a relevància, volen dir que tenen en compte tant els feeds que jo més llegeixo de les meves suscripcions com els que més llegeixen d’altres suscriptors a les mateixes fonts? I aquesta ponderació, com la fan?

A veure com funciona tot això durant els propers dies… total, si no m’agrada, sempre puc seguir ordenant les fonts per data, i no perdo res.

Connexions

Llegint “El origen perdido“,de Matilde Asensi, vaig trobar-me la idea d’una llengua primigènia, mare de totes les altres, lligada directament a la estructura del cervell humà. Aquesta mateixa idea la vaig trobar també a “Snow Crash“, de Neal Stephenson. Què curiós, una llengua lligada directament a l’estructura del cervell i que, per tant, pot accedir a les estructures més internes d’aquest. Això, però, no son pas ocurrències novelesques dels autors dels llibres, sino que son idees basades en teories científiques (la hipòtesi monogenètica). Llegint “En busca de la lengua perfecta“, d’Umberto Eco, trobo els intents que s’han fet mitjançant aquestes teories per trobar quina pot ser la llengua original de la humanitat o, si més no, d’aproximar-s’hi. D’altres, però, també han buscat sistemes de comunicació universals o perfectes, com per exemple Ramon Llull, que va idear un sistema per convertir musulmans i jueus, o el seu contemporani jueu, Abraham Abulàfia, cabalista que pretenia trobar la llengua original de Yahvé consignada a les permutacions de les lletres de la Torah. I a Abulàfia i la seva càbala me’l torno a trobar a “La derrota de l’àngel“, d’en Villatoro, sense oblidar que és qui dóna nom a l’ordinador d’un dels protagonistes d'”El pèndol de Foucault“, també d’Umberto Eco…

Curiós, com les idees et permeten navegar geogràfica i temporalment, com es connecten i mantenen una mena de diàleg atemporal, com es cabalquen i es solapen, es complementen i s’estiren, s’expliquen unes a altres o s’usen unes altres… curiós, com tot està lligat, encara que no ens ho pensem.