Més sobre Quaero

Avui la premsa torna a parlar de Quaero, el nou cercador europeu.

Això sí, tot i que parlen del mateix, sempre hi ha allò del got mig plè o del got mig buit, depèn d’on ho llegim:

Sembla que la cosa ja comença a a tenir fins i tot una data de presentació, a principis del mes vinent.

Les dues noticies fan referència al número de pàgines que indexarà, però cap parla de com es presentaran les dades, en quins formats de fitxer podrà buscar informació, com es serviran les dades i es farà la classificació de les pàgines… Caldrà estar més atents a aquestes característiques que no pas al volum d’informació inicial indexada, que aquesta ja pot anar incrementant-se posteriorment. Corregir, en canvi, uns resultats inicials no gaire correctes serà més difícil, potser per allò de que la primera impressió és la que queda…

I, mirant-ho d’una mica més lluny, aquest projecte havia de fer de contrapès de la superioritat (o dominació, diguin-li com vulguin) nord-americana a la xarxa, havia de marcar un referent europeu, oferir un punt de la nostra identitat cultural. I una de les característiques culturals europees més destacades és la gran varietat de llengües del continent: farà honor aquest projecte a les declaracions polítiques inicials i presentarà interfície en diverses llengües? Tindrem un Quaero en català? O ens quedarem amb un pam de nas (com passa a les institucions europees) i només hi haurà anglès, francès, alemany i algun més…? Com implementarà el fet de treballar sobre una base multilingüistica: serà un agregador de resultats en diversos idiomes o presentarà respostes multilingües per una consulta?

La Guerra Civil de Pí­o Moa

El meu sogre m’ha ensenyat un llibre que li han regalat:

1936: El asalto final a la República, de Pío Moa

És un llibre sobre la guerra civil, del desembre de l’any passat. L’autor em sona, però no sé de què. A la contraportada diu que és col.laborador de Libertad Digital i de La Razón.

El fullejo una mica, miro el títol dels capítols, alguns paràgrafs, algunes fotografíes que porta… De sobte em trobo em el capitol XIV: Ayer y hoy. Y a la pàgina 188:

En dos palabras, asistimos a la reedición de la vieja alianza entre los izquierdistas, los separatismos y el terrorismo. Si de algo sirve el conocimiento de la historia, debe hacérsenos evidente que nos hallamos de nuevo ante un peligro muy serio. ¿Se trata de un peligro inminente? A mi juicio todavía no, y ello hace posible una reacción enérgica y no traumática frente a él.

A les pàgines anteriors, per no defraudar l’audiència, ha esmentat el PNV i ETA (pag. 187), la marea negra del Prestige y la guerra del Golf com arguments per a la propaganda esquerranosa i separatista per enderrocar el govern d’Aznar (pag. 186) i els atemptats de Madrid al 2004 que canvien la política interna i externa espanyola (pag, 187 de nou).

I tot això en tres pàgines. I en un llibre d’història, pretesament imparcial i objectiu.

Al següent capítol, Principales Personajes, hi ha les biografies d’alguns dels protagonistes dels fets, curiosament dividida entre esquerres i dretes. Algun extracte més:
Continua la lectura de La Guerra Civil de Pí­o Moa

Google a Xina

Google ha presentat una versió censurada (retallada) del seu navegador i dels seus serveis per a la Xina. La versió xinesa, google.cn, disposarà d’un llistat de paraules sobre les quals no es permetran fer recerques, i tampoc no es podrà accedir a serveis de xat, weblog o correu.

O sia, Google es plega a les exigències del govern xinès per tal de poder entrar a competir en l’emergent mercat d’aquell país, i es limitarà a presentar només serveis (parcials) de cerca, o sia, ha fet el mateix que altres companyies (Yahoo, Microsoft, si no recordo malament) que donen suport tecnològic als serveis de censura que el govern té sobre la xarxa o que presenten versions també retocades dels seus programes.

El fet, per si sol, no seria tan revelador si no fos perquè Google s’omple la boca parlant sempre dels usuaris, de la comunitat, dels serveis que volen donar, etc…
Continua la lectura de Google a Xina

Servidor amb Debian

Avui a la feina hem instal.lat una màquina per fer de servidor de proves. Corre amb Debian, i hi s’hi ha instal.lat Tomcat com a servidor d’aplicacions (usem Java) i Subversion per a control de versions, a on accedim mitjançant SSH.

Després, hem instal.lat un plugin de l’Eclipse per poder treballar amb Subversion i hem preparat l’entorn de treball de les màquines client (aquestes amb Windows), usant PuTTY.

Total, unes cinc hores de treball (hem tingut algun problema amb la identificació dels clients amb Subversion), i, sense ni adonar-nos-en, ja tenim un sistema GNU/Linux de proves i un entorn de treball amb eines que no Å›on propietàries.

Potser no sembla gran cosa, però trobo que és un primer pas per començar a usar software lliure a la feina. Ja fa temps que, qui més qui menys, usa Firefox, ara cal que, aquells que poguem fer-ho, usem en la mesura d’allò possible eines lliures.

Si el projecte funciona, és estable, no dóna problemes ni maldecaps de manteniment, i els resultats són bons, és un excel.lent exemple del que podem arribar a aconseguir, una petita falca per anar obrint una escletxa.

Fa falta treballar en més coses, més propostes, més idees, insistir-hi, però amb petits passos com aquest és com anirem fent camí.

Estic convencut que la manera d’aconseguir-ho és mitjançant aquests petits canvis, aquesta evolució constant, lenta però ordenada, i no els grans projectes i els canvis a tota la organitzacio de cop: no es pot preveure tot i pot errar-se en moltes coses.

Val a dir que el canvi no l’hem fet nosaltres: en Santi i l’Alfons, tècnics d’altres empreses, han vingut i han fet la instal.lació, al nostre costat. Hem vist el procés, hem après com fer-ho i ens ho han fet a mida. Empreses d’aqui, amb treballadors d’aqui, amb software lliure. I n’hi ha que encara diuen que el software lliure no afavoreix la creació de llocs de treball

Estic content, avui.

“Gazapo” amb el lloc de la notícia

Que els mitjans d’informació s’equivoquen, o que donen a vegades informacions errònies és de tots sabut, i suposo que en segons quins casos molt difícil d’evitar.

Hi ha vegades, però, en que més que ser molt difícil d’evitar l’error, hom pensa que es més desídia, poca professionalitat, ignorància o tot plegat.

Avui estava mirant el Telediario, Edición Fin de Semana, i parlant de l’acord a què s’ha arribat sobre l’Estatut, connecten amb Barcelona, a l’Aliança del Poble Nou, on s’estava celebrant un acte per part del PSC. A la part inferior de la pantalla, allà on indiquen nom de la reportera i lloc on és, posen “Alianza del Pueblo Nuevo”… leñe!!!! Tot seguit, mentre la reportera dóna la notícia, desapareix el titolet uns segons i torna a reaparèixer, ara posa “Aliançe del Poble Nou”… Mon dieu!!!

El que deia, un ja no sap si és que no tenen ningú que els hi expliqui, o no s’hi fixen gaire, o tant els hi fa.

És només un detall, però tal com van les coses…