El basar, la catedral i les parròquies

Parlant d’herois locals, en Benjamí fa un comentari sobre la notícia de que al parc científic de Gardeny (Lleida), on Microsoft pretén elaborar programes a mida, em recorda que, encara moltes vegades, els que estem a favor del software lliure hem de sentir dir allò de que “el software lliure està molt bé, però no genera feina (per llocs de treball)”.

El que no genera el programari lliure són llocs de feina directament lligats a productes pre-produits, als quals el client s’ha d’ajustar. El programari lliure genera (pot generar) llocs de treball qualificats, especialitzats, amb un esperit de servei al client molt més accentuat i alhora un sentiment de comunitat i de suport també superior, genera (pot generar) no grans empreses amb uns pocs productes estàndar, sino tot un teixit de petites empreses amb solucions a mida, petites empreses que poden competir entre elles, si, però que també poden ajudar-se i complementar-se (i de fet ho fan), especialitzant-se cadascuna d’elles en allò que realment saben fer, i no intentant abarcar tot l’espectre i oferint un pobre servei al final.

El software lliure està molt més a prop d’un model d’empreses en xarxa que no d’un model centralitzat o distribuit de produccció, i com a tal, pot aprofitar-se molt més tant de les sinergies colaboratives que això pot provocar com de la competitivat a petita escala, la obligació d’oferir algun tret diferencial, un valor afegit al producte o al servei realment útil pel client final.

Els mitjans, però, i la societat, informada per aquests mitjans, segueixen apostant per tot allò que porti el segell d’una megacorp, en comptes dels molts segells de petites (i productives i innovadores) empreses (o persones) del país. Els grans números venen més, però està en nosaltres el saber què és el que més ens convé.

Dit d’una altra manera, i usant el símil de la catedral i el basar, hem de saber si preferim tenir un basar, on cadascú pot obrir una botiga, i guanyar-se la vida, o bé si preferim una catedral, o, millor dit, una parròquia de la diòcesi, i esperar a que ens anomenin rectors. Jo ja tinc clara la meva elecció.

Gairebé tres anys per una bandera

Avui, en passar davant dels Jutjats de Terrassa, em trobo un seguit de gent que es manifesta demanant que s’aturi l’empresonament d’en Franki, condemnat a dos anys i 7 mesos de presó per despenjar una bandera espanyola de l’Ajuntament de la ciutat durant la festa major del 2002.

Em sona el cas, busco informació i no en trobo gaire (1) , algú diu que els joves varen anar contra la Policia Municipal per poder despenjar la bandera, d’altres diuen que va ser la Policía qui va carregar violentament contra els joves (1, 2), ho comento amb companys i em diuen que si, que la cosa sembla que no està gaire clara.

Aldarulls i brega amb la policía apart (caldria veure versions), a mi no n’entra al cap que es pugui condemnar a algú a dos anys i escaig llarg de presó per despenjar una bandera, en aquest la espanyola. Tant significa aquest tros de drap? No hi ha coses més importants?

No entenc que per despenjar una bandera et caigui això, o que per molestar a la SGAE et pugui caure també una de bona i que, en canvi, per robar, matar, apallissar o coses per l’estil les penes siguin a vegades de “pena”. En quina mena de legalitat ens estem movent que es permeten aquestes coses? Diu que els jutges es limiten a aplicar les lleis aprovades pel govern. Potser si que en part és veritat, això, però ahir mateix escoltava un fiscal comentar (arrel de l’alto el foc d’ETA) que els jutges poden decidir també la gravetat o no de la pena en funció de la situació social (és allò de l’alarma social?), si és així, quina gravetat pot tenir que es cremi una bandera, en el comú de la societat? O es que aquest jutge va tenir una visió particular de la societat i és la que va aplicar?

Si no ens equipem amb unes lleis més justes no anirem enlloc. Si no deixem enrere conceptes decimonònics de patria, religió, rei, exèrcit i d’altres i ens aferrem a uns conceptes que cada vegada són menys vàlids tal i com s’entenien fins ara, no anirem enlloc, el sistema judicial es quedarà enrera, petrificat i cada vegada menys valorat per la societat.

Necessitem lleis més justes. I jutges capaços d’aplicar-les.

——————-
1. El Diari de Terrassa no té edició on-line, que jo sàpiga.

Alto el foc

Com suposo que gairebé tothom, jo també desitjo que tant de bò que l’alto el foc que ha anunciat avui ETA finalitzi amb l’abandó de les armes.

Espero que el moment, el clima, les esperances que tothom hi té, cristalitzin en quelcom més que una il.lusió passatgera; tothom se n’alegra, però també tothom toca de peus a terra i no fa volar coloms. Massa sofriments, massa esperançes i massa dolor pel camí.

D’una banda ETA posarà sobre la taula qüestions polítiques que no li toca a ella discutir, parlarà dels seus presos i de la situació en relació amb la justícia d’aquests, de l’altra el govern no hauria d’entrar en el joc de política i hauria de centrar-se únicament en qüestions referents a ETA i als crims que han comès, però està clar que de fons hi ha l’encaix d’Euskadi a l’estat espanyol, i la necessitat d’una representació dintre del marc legal actual de les opcions polítiques representades per grups polítics com Batasuna.

I la societat, com ho pot encaixar? No serà gens fàcil desmantellar no ja una banda armada sino tot l’entorn de violència al voltant de l’esquerra abertzale; les pressions a militants d’altres grups, els seguiments, la tensió del dia a dia, els retrets d’uns a altres, les pors i odis acumulats any rera any, això costarà més d’empassar o de perdonar.

Espero que qui ho ha de fer sàpiga parlar, tant els uns com els altres, que es deixin de banda les retòriques guerreres de vencedors i vençuts, els orgulls patris i les rivalitats polítiques que no duen enlloc i que tothom sigui conscient del que hi ha en joc i hi actui en conseqüència.

Alguna cosa s’ha d’estar coent, però, si fins i tot el PP, sense renunciar al seu paper de salvador i de guardià de les essències pàtries ha moderat el seu discurs i sembla que ofereix la mà. Si realment tira endavant, ningú voldrà estar fora de la foto.

El moviment hacker a la premsa

A La Vanguardia parlen de “Un manifest hacker”, de McKenzie Wark, on es parla del moviment hacker, però no des del punt de vista habitual (i erroni) que donin els “mass media”, sino des d’una perspectiva social i de filosofia de base del moviment (suposo que deu estar en la línia de La ética del hacker y el espíritu de la era de la información de Pekka Himanen).

Em quedo amb un parell de frases, crec que prou representatives:

Muchas corporaciones van en esa dirección, en la que no hacen nada material. Todo lo hacen subcontratados y ellos sólo se ocupan de las marcas, de las políticas de copyright, de acumular patentes… El poder se ha trasladado del control de la tierra al control de la manufactura y ahora al control de la información

Efectivament, és la vella lluita actualitzada, traslladada als nous entorns.

[…] no está en nuestros intereses dejarles a cargo de la información y de lo que representa: la herencia intelectual de la humanidad. Nuestras tácticas han de ser sutiles. No nos manifestamos en la calle, sino que creamos el código abierto, el movimiento del software libre, las licencias Creative Commons o la enciclopedia por internet Wikipedia, que son parte de un movimiento. Como decía Rousseau, la información quiere ser libre, pero está en todas partes encadenada. Cuanta más gente tenga acceso a la información, que es un derecho de nacimiento, más podemos manejar nuestro destino.

(els destacats son meus)

La primera part d’aquesta segona lliga amb el que deia l’altre dia la autora del blog La petite Claudine a una entrevista a El País:

[…] nuestros representantes políticos son analfabetos en el medio digital y prefieren dejarse aconsejar por las sociedades con intereses económicos que a los ciudadanos que les mantienen

Apart de coincidir amb el que diuen, està d’allò mes bé que als mitjans tradicionals es parli també d’aquestes questions de manera encertada, sense fer servir clixes, perque a vegades dona la sensació que son mons paralels, sense connexió.

Dones

Recordo l’anunci d’una campanya per televisió on a uns pares el metge li comunica els problemes que pot tenir el nadó el dia de demà: pot ser discriminat, no aconseguir els seus objectius laborals, tenir un sou més baix del que li pertoca i no sé quantes coses més. Els pares, angoixats, demanen què passa. Res. Només que la criatura serà una nena.

Em va impactar molt. Que avui en dia encara s’hagin de fer campanyes d’aquest estil és una cosa que ens hauria de fer vergonya, als homes. I encara ens hauria de fer més vergonya que n’hi hagi que ho ignorin o ho menyspreïn per pur egoïsme i comoditat, doncs la raó no pot ser una altra.

És molta la feina que queda per fer, i molt poques ganes de fer-la per part de massa gent.

Miro la meva filla de tres anys i penso en això. A casa l’eduquem en valors d’igualtat, tots, homes i dones, tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions. Però que passarà el dia de demà? Què passarà si surt a buscar feina i no la contracten perquè està en edat de tenir fills i això implica una baixa per l’empresa? Què passarà si fent el mateix que un altre cobra menys?

Què haig de fer? Educar-la en la igualtat i prevenir-la del que es trobarà? “Mira, filla, tot això està molt bé, però per tu i la teva parella. A la feina, a la societat, funciona d’una altra manera.”

Jo no ho vull, per ella. Ni per cap dona. Però no han de ser només elles les que lluitin i ho recordin.