Societat de la informació + educació = Societat

Coincideixo amb els articles d’en Joan, d’en Ricardo i d’Enrique Dans sobre la relació entre la fractura digital, la societat de la informació i l’analfabetisme tecnològic.

Des del meu punt de vista, no estem parlant només de poder apropar mitjans i ensenyar l’ús d’aquests mitjans a la població o a alguns sectors d’aquesta, per això, amb plans ben dissenyats i mesures econòmiques concretes en podríem tenir (més o menys) prou per ara.

Estem parlant també de poder ensenyar un ús correcte d’aquestes tecnologies, de crear ciutadans en xarxa, que sàpiguen moure’s en aquest nou medi.

I quin és el nou medi? els ordinadors, internet? No, això només són els mitjans amb els que actualment hi accedim. El medi en si és la xarxa: relacions, informació, grups, interessos, coincidències, comunicació; i cal ensenyar a moure’s en ell, no només ensenyar a fer anar el Google, cal superar la fractura digital horitzontal.

Es tracta de crear ciutadans actius en el nou medi, i per això fa falta educació, tant a l’escola com a casa. Aquesta serà, si s’aconsegueix, l’autèntica revolució d’internet: la formació d’una societat realment activa i implicada, amb capacitat de decisió sobre el seu futur. Estem només a les beceroles.


Actualització (28-4-2006): Hi havia una confusió entre mitjà i medi, i feia servir els termes de manera contrària: on deia mitjà volia dir medi i al revés. Ja està redreçat.

Lectura i indústria del llibre

Una editorial de La Vanguardia d’avui parla sobre la emergència d’un nou mercat de lectors, que pot ajudar a revifar la indústria del llibre.

El text, però, no parla tant de cultura o de lectura com de industria, mercadotècnia i operacions de mercat, i a sobre acaba rematant el fet que la industria del llibre està molt amenaçada per les noves tecnologies:

[…]
Este fenómeno [els supervendes] en el que la calidad literaria de las obras no es la principal preocupación, lo que no significa que no la tengan, permite el fortalecimiento de la industria cultural y la potenciación de la industria del libro, tan seriamente amenazada por las nuevas tecnologías. Aunque sólo fuera por esta última cuestión, valdría la pena saludar la aparición de un fenómeno que revitaliza la lectura.

Si tornem a identificar cultura i lectura, amb la industria cultural o editorial, no anem bé (des del punt de vista de la indústria, què vol dir “fenómeno que revitaliza la lectura”? Un augment de vendes?). I que a sobre diguem que la qualitat de les obres literàries no és la principal preocupació, ja és un signe realment preocupant.

Segons el text, fent una novela sobre un tema d’interès massiu, i amb una bona operació de mercadotècnia, es pot crear un supervendes, és a dir, es pot col.locar un bon producte des del punt de vista de l’empresa, però potser que aquesta obra no sigui un recull de virtuts (vegi’s “El codi Da Vinci” o similars). És un error confondre la salut de la indústria del llibre amb l’índex de lectura, no és proporcional el fet que es venguin molts llibres amb el fet que augmenti el número de lectors: quan dels llibres comprats per Sant Jordi queden arraconats als estants, sense llegir? No parlem tant de lectura com de la creació d’un nou hàbit de consum, d’una data més per regalar productes, com pot ser el dia del pare, de la mare o, en aquest cas, del llibre: si no hi ha regal, no sembla que hi hagi cel·lebració.

I què tenen a veure les noves tecnologies amb tot això? Perquè normalment quan es parla de noves tecnologies hom acostuma a referirse als ordinadors, Internet, i aquestes coses… Realment si no hi hagués ordinadors i internet la gent llegiría més perquè no es baixarien películes o xatejarien o fins i tot escriurien blogs? O bé la gent seguiría fent com abans i llegint tant com abans?

Potser que si, que la industria del llibre estigui amenaçada, però no només per les noves tecnologies. La televisió, els valors i costums socials a l’ús i moltes vegades els propis productes de la mateixa industria també hi ajuden.

El perquè del blog

La obligació autoimposada de publicar al blog em neguiteja. Tinc idees, opinions, vull participar en converses però no trobo el temps o la manera de fer-ho. Passen els dies i no escric res. Ai! Perdré els (pocs) lectors que pugui tenir? Es ressentiran les meves estadí­stiques?

I què? Vaig començar aquest bloc amb la intenció d’expressar la meva opinió, de parlar, d’enriquir-me en converses amb d’altres. De mica en mica vas aprenent: regles, converses, terminologia, recursos… això et permet trobar d’altra gent, iniciar converses, comences a rebre visites i retroenllaços, comences a participar a la blogsfera, a la xerrada comú. T’enjogasses: tantes visites, tants comentaris… allò que havia començat com un anar fent et va enganxant: voldries comentar de tot, parlar de tot, que es vegi que tens idees…

Fora. Punt. No és fàcil. Es necessita molt temps per parlar de tot, per opinar de tot, i, francament, per repetir el que diuen altres no val la pena tenir un blog. Mirem-ho fredament: Pot ser molt cool saber que tens n-centes visites, o que et fan tants comentaris, però no és això el que realment interessa. L’interessant de tot això és la comunicació, la xerrada. Aprendre. Parlar. I, com en una conversa qualsevol, sino tens res a dir, millor escoltar (en el cas que ens ocupa, llegir feeds).

Potser que si, que hi hagi molts blogs que parlin de tecno-xorrades, que tinguin n-centes (o milers) visites, o que cada post generi un fotimer de comentaris, bloguers que es preocupin només d’aquests temes o del rendiment dels anuncis de google. Si ells ho consideren important, fantàstic per ells. Si tenen alguna cosa important a dir els escoltaré, sino passaré via.

Diguem que intento ser ecològic: intento contaminar poc el mitjà, no dir gaires tonteries al canal, perquè ja en va prou plè.

És clar, però, que tot això és un punt de vista personal, una opinió molt meva. Responent, però, a la pregunta que es feia na Bel: Fins quan escriurem blogs? I comentaris? jo diria que els escriurem (tant uns com els altres) mentre tinguem ganes de parlar o alguna cosa a dir.

Internet, una eina per al desenvolupament

Avui he anat al campus de la UPC de Terrassa, l’acte de presentació de la nova web de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), de la Càtedra Unesco de Sostenibilitat de la UPC. Em queda pendent fer un repàs en profunditat de la web, promet continguts interessants.

A més de la web de l’ODG, també han presentat la nova versió de la web de la Càtedra Unesco, i en acabar les dues presentacions, el periodista Luis Ángel Fernández Hermana ha fet una petita conferència titulada “Internet, una eina per al desenvolupament”.

En Luis Ángel explicava el cas d’un ex-col.laborador seu que, estant a Mèxic treballant en temes de desenvolupament va anar a una trobada de diverses organitzacions, associacions i agències governamentals on es pretenien posar en comú temes diversos de l’interès de tots. La trobada va durar dos dies i semblava que tothom n’havia après, que sortia amb noves idees i coneixements i que s’havien trobat els punts inicials d’un diàleg que podria resultar encara més profitós en un futur. Veient, però, que s’acabava el temps, aquest xicot va proposar al moderador-conductor (que havia anat apuntant totes les conclusions, propostes i idees a un portàtil) que s’aprofités la xarxa per seguir tre ballant els continguts, per mantenir el contacte i poder desenvolupar els temes tractats. La resposta va ser que apuntar-se com a tasca el crear una llista de correu, on s’hi apuntés tothom. És clar, explicava en Luis Ángel, que si hem d’usar les potencialitats de la xarxa d’aquesta manera, no en treurem tot el profit ni avançarem en comunicació i explotació de les dades, en extracció de coneixements útils per al dia a dia, no podem basar-nos en un ús de baix nivell de les potencialitats que la xarxa ofereix (és a dir, limitar-nos a crear pàgines enllaçades o a fer cerques més o menys afinades), cal crear comunitats, aprofitar tecnologia ja disponible per crear veritables xarxes de coneixement on dirigir les nostres preguntes i trobar resposta, en usar eines que permetin explotar de manera contextual la informació que es volca sobre la xarxa.

Li he demanat si l’embrió d’aquestes tecnologies podrien ser eines actuals com els blogs o technorati, com els agregadors o els forums per fer comunitat, i m’ha contestat que això no son més que eines molt primitives, que cercadors com els actuals no poden donar les respostes que es necessiten per determinats usos.

Tot i no haver seguit parlant-ne després, m’he quedat amb ganes de demanar-li si ell estava parlant no només de motors de cerca més inteligents (la web semàntica, meta-cercadors capaços de refinar resultats en base a unes regles o paràmetres definits, com si fossin sistemes experts?), sino també de comunitats virtuals, de projectes tipus FOAF dirigits a comunitats (?), i si tot això no passa, alhora, per fer una alfabetització digital dels usuaris (o futurs usuaris) de la xarxa, una alfabetització digital que no només els ensenyi què és internet, i com usar el correu, les pàgines web i els xats, sino que els ensenyi com ser propietaris de les seves accions, com moure’s per aquest nou món, com crear comunitat i expressar opinió, com crear contingut i com saber cercar opinions similars a les seves o amb interessos comuns.

Internet pot ser una eina de treball fantàstica per a comunitats en vies de desenvolupament, ajudant a cercar informació d’acord amb les diferents necessitats del grup, però pot ser encara millor si serveis per crear comunitats afins, per compartir interessos i recursos de diversos tipus, és a dir, podem millorar-la si aprenem a fer-ne un ús social, a generar comunitat.