El perquè del blog

La obligació autoimposada de publicar al blog em neguiteja. Tinc idees, opinions, vull participar en converses però no trobo el temps o la manera de fer-ho. Passen els dies i no escric res. Ai! Perdré els (pocs) lectors que pugui tenir? Es ressentiran les meves estadí­stiques?

I què? Vaig començar aquest bloc amb la intenció d’expressar la meva opinió, de parlar, d’enriquir-me en converses amb d’altres. De mica en mica vas aprenent: regles, converses, terminologia, recursos… això et permet trobar d’altra gent, iniciar converses, comences a rebre visites i retroenllaços, comences a participar a la blogsfera, a la xerrada comú. T’enjogasses: tantes visites, tants comentaris… allò que havia començat com un anar fent et va enganxant: voldries comentar de tot, parlar de tot, que es vegi que tens idees…

Fora. Punt. No és fàcil. Es necessita molt temps per parlar de tot, per opinar de tot, i, francament, per repetir el que diuen altres no val la pena tenir un blog. Mirem-ho fredament: Pot ser molt cool saber que tens n-centes visites, o que et fan tants comentaris, però no és això el que realment interessa. L’interessant de tot això és la comunicació, la xerrada. Aprendre. Parlar. I, com en una conversa qualsevol, sino tens res a dir, millor escoltar (en el cas que ens ocupa, llegir feeds).

Potser que si, que hi hagi molts blogs que parlin de tecno-xorrades, que tinguin n-centes (o milers) visites, o que cada post generi un fotimer de comentaris, bloguers que es preocupin només d’aquests temes o del rendiment dels anuncis de google. Si ells ho consideren important, fantàstic per ells. Si tenen alguna cosa important a dir els escoltaré, sino passaré via.

Diguem que intento ser ecològic: intento contaminar poc el mitjà, no dir gaires tonteries al canal, perquè ja en va prou plè.

És clar, però, que tot això és un punt de vista personal, una opinió molt meva. Responent, però, a la pregunta que es feia na Bel: Fins quan escriurem blogs? I comentaris? jo diria que els escriurem (tant uns com els altres) mentre tinguem ganes de parlar o alguna cosa a dir.

5 thoughts on “El perquè del blog”

  1. Manel, un escrit realment sinzer i directe.

    Més d’un cop he pensat en el que escrius, és una veritat com una catedral!!

    I certament hi ha cops que val més escoltar que dedicar-se al “copy & paste” de noticies d’aqui i d’alla! 😉 que no aporten res més que “renou”.

    Salut!

  2. És cert que hi ha un nombre molt elevat de blogs basats en les notícies, actualitat… crec que es normal que molts d’aquests blogs es repeteixin en el contingut, les notícies són les que són.

    Els blogs personals o d’opinió son on ens expressem com a individus, i com això raja de les nostres vides personals és normal que tingui èpoques de major i menor inspiració.

    Mentrestant, com molt bé dieu, llegint s’enriqueix un.

  3. Benvolgut Manel,
    m’ha agradat molt el concepte de net-ecologia. I estic totalment d’acord amb tu. El valor afegit que pot aportar una persona a la immensa quantitat de continguts que ofereix la xarxa és, simplement, la seva opinió, el seu pensament. Sigui del color que sigui, una idea és quelcom molt íntim i personal. Cada opinió teéun valor únic i irrepetible. La reproducció d’idees o expressions dels altres és, doncs, pur soroll.
    Suposo que per a un bon blogger-articulista- escriptor les estadí­stiques haurien de ser secundàries. Només el plaer que proporciona el fet d’escriure, expressar-se i saber-se llegit i comentat de tant en tant, ja paga la pena de mantenir constantment un blog amb cara i ulls. Com és el teu.
    Petons i endavant!

  4. Oscar, Dani: ja va bé comprovar que no és un sol que li passen aquestes coses, i que no cal forçar la màquina… deu ser allò de que la cuina necessita el seu temps, no?

    Marina: M’acabes de definir un concepte en el que hi havia pensat però no hi havia posat etiqueta: net-ecologia, fantàstica paraula! I no cal dir que estic d’acord amb tu, també.

    Ens seguim llegint.

  5. Doncs, sí, m’hi sento identificat, però a vegades penso que si no hi escrius, cosa que em passa sovint, i per les raons que hi exposes, perdo les visites; i evidentment que les perdo. I si no tens visites no tens ningú a qui comunicar-li el que penses, el que sents, etc. i llavors la teva feina queda perduda en el desert internàutic. Tanmateix, crec que s’ha d’escriure i/o publicar quelcom quan tens la necessitat, el temps, la manera, les ganes, la disponibilitat, els mots precissos, l’empenta, la “inspiració”, el moment adequat, l’estat d’ànim adient, etc., per a fer-ho. Per aquest motiu, tant de cops no hi publico res. Però perdo visites i llavors… Quina contradicció.

    Un gran problema és que la gent sol llegir aquells blocs que tenen post a diari, malgrat que posin només una frase, una paraula, la xorrada més gran del món i que no hagin de llegir massa, i comenten les bestieses més grans del món. Jo en tinc una altra concepció: penso que s’ha d’escriure quan hi ha una cosa interessant i “original”, i que un bloc no ha d’èsser necessàriament un diari, sinó un web que de tant en tant té novetats. Però penso que els lectors no n’hi estem preparats encara.

    Bé, més o menys, i de passada se m’ha acudit tot això. Una opinió com una altra.

    Salut company

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.