PresidentMaragall.net

Ara que en Maragall anuncia que ja no es tornarà a ser candidat a la Generalitat, què en farem del seu weblog, quan ja no sigui president? Li canviem el nom?

Què farem ara amb els 21.000 euros que va costar aquest lloc web? Ja podrien haver gastat algun euro d’aquests pensant un nom més perdurable, no?

Un té la sensació que moltes vegades es venen motos, es fa pagar el que no és per un producte o un servei, per molt ben vestit (suposem) que aquest estigui… i si això ho ajuntem amb allò del “burro grande, ande o no ande”, ens trobem pagant el que s’ha pagat pel blog amb un nom que ja no valdrà… Per menys de la meitat li tramito un nom de lloc i li instalo un WordPress, senyor President!

I ara què, pregunten?

Només un quasi cinquanta per cent de participació en el referèndum de l’Estatut és realment una pena. Ho és, de fet, en qualsevol votació.

Ara faran anàlisis, elucubracions diverses i cada un d’ells (els partits, vull dir), exposaran les -seves- raons del perquè aquesta abstenció. Després, com ja està passant, cada un d’ells en farà l’ús que vulgui: ignorar-la, maximitzar-la, relativitzar-la, explicar-la… però el fet és el mateix, la gent no va a votar.

Per mi anar a votar sempre ha estat, a més d’un dret, un deure moral: molta gent ha lluitat, patit i s’ha quedat pel matí com per que ara els fem aquest mal pagament. La qüestió, però, és que cada vegada se’m treuen més les ganes d’anar-hi, de votar per partits que no em representen, d’escollir persones que ens han de representar i que sembla que se’n fotin, o que ignorin, tot allò que representen.

Potser el sistema que tenim no es el més bò de tots, però està clar que els que podríen o hauríen de millorar-lo no estan per la feina: la política és cada vegada més un joc brut, un llençar draps bruts, exabruptes i tergiversacions de la realitat per portar-se el peix al cove…. La política no és, hauria de ser, un lloc on discutir CONSTRUCTIVAMENT, cadascú des del seu punt de vista o idees un millor país per tothom, una millor societat? O això només es diu en segons quins discursos? Puaj.

Hem tancat un capítol que ja durava massa, ara anem ja per la feina que interessa: les properes eleccions. Tornem a engegar la maquinària.

Ja és ben trist, haver d’anar a votar només per no fallar els qui van lluitar per això, i no anar a votar per decidir convencut pel teu futur; anar perdent poc a poc la confiança i la ilusió del vot. Després que no s’estranyin que la gent no vulgui passar pel col·legi electoral.

L’Administració pública i la neutralitat tecnològica

Al blog de Juantomás García llegeixo que Dinamarca farà obligatori l’ús d’estàndars oberts a l’Administració pública. Es realment una gran notícia i un tema que em la impresió que a vegades queda una mica aparcat, donat de banda.

Es parla prou sovint de l’ús que l’Administració ha de fer (hauria de fer) del software lliure, que si usa Linux, que si Firefox, que les webs funcionin en més d’un navegador… però no es parla moltes vegades dels formats de la informació: es pot usar software com OpenOffice per fer el treball diari i, en canvi, podriem seguir guardant els arxius de text amb format de Microsoft Word. Sembla incongruent, però és possible.

De moment, però, la gran majoria de l’Administració del país segueix treballant amb formats de dades propietaris, que obliguen a treballar amb determinades eines i que no garanteixen la continuitat temporal de l’accessibilitat a les dades. Com llegirem en un futur aquests fitxers? Els arxivers hauran d’emmagatzemar no només les còpies digitals, sinó diferents programes (o versions de programes) que garanteixen la llegibilitat d’aquelles còpies…

Els estàndards oberts ens garanteixen aquesta legibilitat pel sol fet de ser públics: encara que no existís un software capaç de llegir-los, es podrien construir programes per fer-ho donat que les especificacions dels fitxers són públiques.

Al nostre país, però, els que manen no són tan agosarats, sia per desconeixement, sia per no voler obrir qui sap quina mena de caixa de pandora: a la ordenança d’administració electrònica de l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, es parla dels principis de neutralitat tecnològica i d’interoperabilitat:

Article 6. Principis organitzatius de l’Administració electrònica

[…]

1.d. Principi de neutralitat tecnològica
L’Administració municipal garantirà la realització de les actuacions regulades en aquesta Ordenança amb independència dels instruments tecnològics utilitzats, de manera que siguin la mateixa evolució tecnològica i l’adopció de les tecnologies dins de la societat les que determinin la utilització dels mitjans tecnològics que, en cada moment, siguin més convenients.

1. e. Principi d’interoperabilitat
L’Administració municipal garantirà l’adopció dels estàndards d’interoperabilitat i vetllarà, tot respectant criteris de seguretat, adequació tècnica i economia de mitjans, perquè els sistemes d’informació utilitzats per l’Administració municipal siguin compatibles i es reconeguin amb els dels ciutadans i d’altres administracions. L’Administració municipal promourà l’ús del programari de codi obert en l’Administració electrònica.

(el ressaltat és meu)

El principi de neutralitat tecnològica queda (és?) aigüalit: Perquè ha d’anar l’Administració darrere de la societat, en aquest cas? Perquè no pot imposar uns criteris, unes condicions? Bé que ho fa en altres camps, des de les mides i materials amb que s’han de fer les carreteres a el lideratge en la implantació en la TDT… era la TDT una tecnología adoptada per la societat? Si en aquest cas es fa el canvi per unes suposades millores en els serveis proporcionats, no es pot ser igual de valent en d’altres camps?

Més encara si tenim en compte que qui més s’ha convertit en defensor d’aquesta neutralitat tecnològica han estat aquells que només s’hi han aferrat o l’han defensat quan han vist començar a tremolar el seu model de negoci, basat no només en la qualitat o característiques dels seus productes sino (i més aviat) en el fet de ser els únics capaços de llegir els seus propis formats de fitxers, productes tancats només compatibles (i no sempre) entre ells mateixos.

El següent principi, el d’interoperabilitat, en canvi, arregla en part les coses i fa menció de l’ús del programari de codi obert. Esperem que això no vulgui dir que es posarà Linux i Apache en uns quants servidors (i amb això ja es promou el programari de codi obert) o que s’ofereixin documents en format pdf (“compatibles”, llegibles, en diversos sistemes operatius)…

Haurem d’anar seguint la qüestió.