Israel i els no-estats

El Líban, Gaza i Cisjordània son els llocs on Israel s’ha empantanegat, on té conflictes i problemes eterns. Amb d’altres veïns amb qui també ha tingut conflictes (guerres), com són Siria, Jordània i Egipte, aquests s’han acabat fa temps.

Quina és la diferència entre uns i altres? En els dos primers no hi ha estat, en el segon grup si.

La substitució de les estructures socials de l’estat per elements foranis a aquest provoca que aquests mateixos grups, que actuen al marge de la comunitat internacional, puguin, d’una banda, adquirir una major acceptació en la societat on s’implanten (¿creen aquests grups una mena de síndrome d’estocolm a les poblacions on són?), i de l’altra, poden continuar una lluita que no seria permesa a un estat ben conformat.

Seria la constitució d’un veritable estat palestí i l’enfortiment del legítim govern libanès sobre tots els seus territoris una ajuda si no per solucionar l’actual conflicte, si per evitar-ne de futurs?

  • Grups com Hamàs o Hesbol·là no disposarien de la legitimitat social que tenen en ocupar-se de serveis de primera necessitat que els seus governs no donen.
  • Els governs legitimament confirmats i reconeguts haurien d’actuar d’acord amb normes internacionals.
  • Israel guanyaria en estabilitat i seguretat, tant exterior com interior.

Segur que hi ha més raons…

Bombardejar no és la solució

Es pot permetre Israel el luxe d’intentar combatre Hesbol·là usant tècniques similars a les seves? Israel sembla que no s’adona que no està lluitant contra un enemic del seu tipus, sinò d’una mena totalment diferent.

De què serveix la destrucció continuada de les infrastructures libaneses? Potser des del punt de vista militar israelià, el que es pretén es destruir qualsevol element que pugui servir d’aixopluc o de suport a l’enemic, o bé dificultar-li tant com sigui possible els desplaçaments pel terreny, intentant deixar obertes només unes vies (fàcilment controlables), a nivell de passadissos. El punt de vista libanès, però, ha de ser el contrari: carreteres i hospitals atacats, subministrament aturats, atacs a zones civils…

L’únic guanyador d’aquesta situació és Hesbol·là: essent un grup paraestatal, substitut del dèbil estat libanès (gairebé desaparegut de manera pràctica a la zona), ha construit infrastructures i ha situat els seus centres de comandament al mig de zones habitades, i mica en mica s’ha anat infiltrant en la vida diària de la població, que veu com algú s’ocupa dels seus problemes. El preu, una possible teocratitzacó de la vida civil, no es nota en un primer moment, quan hi ha necessitats elementals.

Així, el que en un moment de calma es veu com la seu d’un partit, quan esclata el conflicte passa a ser un objectiu militar; la infiltració, camuflatge, o senzillament presència habitual dels milicians del grup a la vida diària passa a ser un problema per al conjunt de la població, atrapada entre dos focs.

La tàctica israeliana d’atacar amb força i a tots els punts l’enemic acabarà produint més maldecaps que solucions: el número d’atacs de Hesbol·là no baixa, els seus milicians presenten combat als soldats israelians, i la població és la que més pateix, com sempre; la radicalització de la població tampoc seria d’estranyar: persones en un primer moment llunyanes al postulats religiosos del grup s’hi poden acabar apropant perquè és l’únic que combat al qui els ataca…

Alhora, el president iranià segueix donant suport al seu apadrinat, i Siria tampoc deu veure amb mals ulls que el grup, també pro-sirià, ataqui a qui encara té els alts del Golàn.

La clau del conflicte no és només local. No només cal aturar el conflicte (amb una força d’interposició internacional, potser? força que Israel només acceptarà si li fa el treball brut de desarmar Hesbol·là), també cal enfortir el govern del Líban i fer que pugui controlar el seu territori, desarmar Hesbol·là i qualsevol altre grup armat, i pressionar Siria i l’Iràn perquè s’ocupin dels seus problemes als seus propis territoris: el primer, acceptant de manera definitiva la retirada de tropes de l’any passat i el que això significa, el segon, disminuint el tò de les seves paraules contra Israel (directament) i deixant de lluitar-hi indirectament (via Hesbol·là).

Però el primer pas és el més complicat: com aturar el conflicte?

El blog del President, una decisió encertada?

Escoltant la ràdio aquesta tarda, sento com en la roda de premsa posterior al Consell Executiu un periodista li demana a en Joaquim Nadal si considerava que la inversió feta pel Govern al blog del president era encertada (potser aquest no era el terme emprat, parlo ara de memòria) [1].

En Nadal ha comentat que el fet que el President tingués un blog era la cosa més normal del món, i que estava dintre de la política del Govern d’afavorir les noves tecnologies i oferir canals de comunicació als ciutadans, i que l’ús que se n’ha fet ha vingut donat per les circumstàncies (es referia potser al fet de tenir molta feina i no poder publicar articles?)

Estic d’acord en que el fet que el President tingui un blog és (hauria de ser) una cosa normal, i que és també una manera d’arribar molt directament a ell. I no demanaria explicacions de l’ús o de si era una decisió encertada de no ser pel cost del blog, tenint en compte que hi ha solucions molt, moltíssim més barates, igual o més efectives i que podrien haver fet (simbòlicament) molt més per la política del Govern, com emprar solucions ja existents, de software lliure i fàcilment adaptables.

En fi, fa uns dies ja ho vaig comentar: sembla ben bé allò del “burro grande, ande o no ande”, i si en el capítol que toqui dels pressupostos hi hem d’assignar 21.000 euros al blog, així es veurà que s’ha fet feina.

Llàstima, perquè és una oportunitat perduda, no només d’estalviar uns calerons i dedicar-los a d’altres coses i de fer una acció simbòlica vers el software lliure i l’impuls que diu que li ha de donar l’administració.

Al meu parer, ha estat un intent d’apropar-se a un món nou sense acabar-lo d’entendre: el blog no tindrà èxit per ser de qui és, sino si explica coses, si aporta continguts. Si es limita a fer expressions més o menys buides o més o menys a tò amb el que es diu oficialment, no aporta gran cosa. I que consti que no crec que sigui fàcil fer-ho.

[1] La pregunta venia donada per una notícia apareguda a El Punt on s’esmenta el cost del blog (21.000 euros) i l’ús (visites/posts) fet.

70 anys

70 anys de l’Alzamiento Nacional. 70 anys d’ençà que el poble va decidir també revoltar-se contra els revoltats i no volgués acceptar la imposició d’un govern per les armes.

El somni d’una república (amb les seves imperfeccions) tallat de soca-rel no sols per una guerra fraticida, sino també per l’actuació d’una mal anomenada comunitat internacional que va fer els ulls grossos a l’ajuda militar de l’eix germano-italià i que alhora va torpedinar l’ajuda a la república.

70 anys i els hereus dels revoltats encara s’entesten a no condemnar ni a deixar condemnar el cop (d’altres el glorifiquen directament), 70 anys i la comunitat internacional segueix mirant cap a altres lloc o aixecant una mica la veu (no gaire, no sigui que molesti) quan qui pega és fort i qui rep no ho és tant (ara el Líban, però també Angola, Txetxènia, Timor Est, Nepal, Ruanda, Nigèria, Etiòpia, Somàlia, Yugoslàvia, Nicaragua, i tants d’altres llocs).

Ordenança d’administració electrònica a Terrassa

L’Ajuntament de Terrassa ha obert un procés participatiu per recollir suggeriments i aportacions per a la futura Ordenança Reguladora del Govern i l’Administració Electrònica de la ciutat. Aquesta ordenança pretén regular les comunicacions per mitjans electrònics entre govern i ciutadans, establir les bases de les garantíes jurídiques associades als diferents aspectes (tramitació, emmagatzematge, validesa de les dades), i estableix unes línies-guía dels serveis i informació que s’haurien d’oferir.

En un article de fa uns dies, feia referència a la de Barcelona, i en concret, al principi de neutralitat tecnològica, que també trobem en aquesta. Els articles 10 i 11 de la de Terrassa en parlen:

Article 10 Neutralitat tecnològica

L’Administració municipal garantirà la realització de les actuacions regulades en aquesta
Ordenança, de manera que siguin la mateixa evolució tecnològica i l’adopció de les tecnologies
dins de la societat les que determinin la utilització dels mitjans tecnològics que, en cada moment,
siguin més convenients.

Article 11 Interoperabilitat

L’Administració municipal garantirà l’adopció dels estàndards d’interoperabilitat i vetllarà, tot
respectant criteris de seguretat, adequació tècnica i economia de mitjans, perquè els sistemes
d’informació utilitzats per l’Administració municipal siguin compatibles i es reconeguin amb els
dels ciutadans i d’altres administracions.
L’Administració municipal promourà l’ús de programari lliure i estàndards oberts en
l’administració electrònica.

(el ressaltat és meu)

Tot i que després caldrà (segurament) un procés lent d’adopció i adaptació de/a aquests principis, crec que és un bon senyal que, a més de programari lliure, també es parli d’estàndards oberts: així no només tindrem el control sobre les eines, també el tindrem sobre la informació.