Perses, grecs i el software lliure.

De la guerra entre Pèrsia i Grècia:

D’una banda, des de l’Orient s’acosta una enorme piconadora, una força bruta sotmesa a la disciplina fèrria i al poder despòtic d’un rei-amo, un rei-déu. A l’altra banda, el món grec, anàrquic, ple de desavinences, dividit per conflictes interns, discòrdies civils i ressentiment un món de tribus i cituats independents que ni tan sols formen un sol estat.

Viatges amb Heròdot, Ryszard KapuÅ›ciÅ„ski, Anagrama – Empúries, pàg. 191

KapuÅ›ciÅ„ski ens explica com Heròdot contraposa la diferent concepció del món que tenien ambdues civilitzacions per ilustrar el conflicte, com la visió estratificada, tancada i rígida dels perses lluita contra la lliure, independent i flexible dels grecs.

Fent un agosarat salt temporal i d’entorn, la contraposició entre la imatge d’aquests dos móns m’ha portat al cap la imatge de la lluita pel software lliure. Que cadascú assigni els papers als actors.

La reaccionària visió del món d’Aznar

Es ben veritat que a l’Aznar se li pot aplicar allò de que cada vegada que obre la boca, puja el pa.

Les últimes declaracions sobre la conquesta d’Espanya per part dels musulmans i la guerra en la que, segons ell ens trobem, demostren, a banda d’una escandalosa deficiència en història, una malaltissa mania persecutorio-culpabilitzadora cap a tot allò que soni a Islam o musulmà (1).

Si el primer punt ja és bastant greu, tenint en compte els càrrecs que ha ocupat aquest senyor (tot i que podria ajudar a explicar algunes coses, segons quins tics polítics i fixacions), el segon és realment preocupant.

Aquestes declaracions islamofòbiques, despreciatives, incitadores al conflicte i totalment indocumentades, dignes que qualsevol xenòfob de tercera categòria amb pocs estudis, que tergiversen intencionadament la història i que demostren l’adhesió d’Aznar a la teoría del xoc de civilitzacions (no la Huntington, és clar, sino la dels croats), no fan si no posar més pals a les rodes de l’enteniment entre diferents visions del món.

La qüestió, però, no rau només en com un personatge com aquest és capaç de fer declaracions d’aquest tipus, sino quins interessos pot haver-hi darrere la difusió de les mateixes. S’entén que a Espanya tinguin cert ressò, donat el càrrec que va ocupar, i espero que a la resta del món passin desapercebudes o siguin directament ignorades.

És clar que Aznar sembla cada vegada més una caricatura escorada a la dreta de si mateix, però cal no oblidar que, vist des de l’exterior, és l’ex-president d’un pais occidental el que està dient aquestes burrades.

Ningú té prou sentit de la decència per fer-li veure a aquest senyor que no té un gran dò de paraula, per dir-ho suaument?

(1) tot adobat, a més, amb un pèl de megalomanía? Aznar comenta que “ningún musulmán me ha pedido perdón por ocupar España durante 8 siglos”

Líban, Iraq

D’ençà la retirada de les tropes israelianes de territori libanès, el tema ha desaparegut de les portades. Alguna menció quan arriben tropes estrangeres, i poca cosa més. No es parla de reconstrucció, ni dels soldats segrestats, ni de la situació econòmica i social que ha quedat al Líban, o de com està la franja de Gaza.

La guerra, però, sembla que ha deixat algunes lliçons: A El país del 23 d’agost, Joan B. Culla, en un article titulat “Ya no hay guerras de seis días“, esmenta el fet que, al Pròxim Orient, ja s’han acabat les guerres ràpides entre exercits convencionals. Ara són guerres asimètriques que es lluiten, a més, en diferents fronts: sobre el terreny, sí, però també a través dels mitjans informatius. Caldrà afegir una quarta arma a les tres tradicionals dels exèrcits? L’article és interessant, també, perquè en Culla, a contracorrent de la línia general d’informació del moment (vegi’s com exemple la columna Diario de Beirut, d’en Tomàs Alcoverro a La Vanguardia), es pregunta si els errors i excessos del Tsahal són tals o han estat buscats o provocats per determinades actituds de les forces “resistents”. Arguments similars els donava en Pere al Juliol.

I, parlant de guerres asimètriques, en un article del Time del 28 d’agost sobre la vida a l’Iraq actual (“Baghdad diary”, d’Aparishim Gosh), es pot llegir:

If Iraq has taught us anything in the past three years -and Lebanon in the past month- it is than conventional military tactics don’t work in an asymmetrical conflict. Sheer numbers and firepower count for very little.
(Time, August 28, 2006, pàg. 19)

A l’Iraq, però, l’espiral de violència entre xiites i sunnites d’una banda (i de les diferents faccions dintre de cada bàndol), i la autonomia de facto del nord kurd, fan cada vegada més inviable l’establiment d’un govern estable i viable estabilitzador (si més no, fora de la “Zona Verda”). Seràn els americans (o qualsevol altre) capacos de trobar una solució? O va el país de cap a una guerra civil, o més aviat, de secessió en comunitats religiosament homogènies?