e-adminstració “oculta”

A vegades les administracions tiren endavant grans projectes amb molt de rebombori mediàtic (grans objectius, grans inversions), que a l’hora de la veritat o són fum o han errat completament el tret.

En canvi, hi ha d’altres projectes que, sense tenir tan rebombori mediàtic poden ser a la llarga molt més útils per als ciutadans, tot i que romandràn en segon terme, o no visibles al primer cop d’ull.

Un d’aquests projectes, per exemple, és el cercador d’administracions públiques de l’AOC: és un cercador que indexa continguts de les diferents administracions catalanes i que després es posa a disposició de les mateixes. Això té avantatges evidents:

  • de cara a l’Ajuntament, aquest pot descarregar la feina de cerca i indexació de continguts del web en el metacercador. Per ajuntaments amb pocs recursos, pot suposar un gran estalvi.
  • des del punt de vista del ciutadà això permet, per exemple, que des del web d’un ajuntament es tingui accés a tota la informació i serveis continguda en el web d’àmbit municipal, però, i això és molt important, també a tot el seguit d’informacions i serveis que d’altres administracions de rang superior poden oferir, per tant, podrem trobar tota la informació de l’Ajuntament, de la Generalitat, de l’Estat, sobre un concepte en un sol lloc. El ciutadà percep l’administració com un únic ens que posa tota la informació al seu abast, que és el que interessa.

Altres projectes, com la comunicació de canvis de domicili (expedició de volants de padró) no només entre administracions, sino també amb d’altres, com per exemple els amb serveis sanitaris, poden ajudar també a oferir un millor servei a aquells que canvien de població o que acaben d’arribar.

La integració dels diferents serveis i informacions que genera i poseeix cada adminstració, i la comunicació entre elles, pot tenir uns efectes molt més positius dels que s’acostuma a pensar, no tot és el gran germà que espia i creua informacions.

Aquesta e-administració “oculta”, tot i que no tan visible i, per tant, no tant rendible políticament, produeix uns beneficis tangibles: pot estalviar realment temps, diners i desplaçaments als ciutadans, que és del que es tracta.

Xarxa multimèdia i xarxa escrita

L’adquisició de YouTube per part de Google és un exemple de la importància que els continguts multimèdia i els serveis associats estan agafant a la xarxa. Sembla que el ritme de creixement d’aquest serveis, l’ús que se’n fa, i la importància econòmica que comporten serà proporcionalment superior al de la xarxa “escrita”, o, si ho preferiu, als continguts escrits en els propers temps.

Ilustrant aquesta notícia en un reportatge del 3/24, Alfons Cornella comentava l’altre dia que aquest creixement és degut a que la gent no té temps de llegir tot allò que es produeix, cosa que no passa amb el continguts multimèdia, que son d’una “digestió” més fàcil.

Deixant de banda la diferència de formats i la facilitat del format audiovisual per fer arribar qualsevol missatge, el component d’espectacle que ens enganxa de seguida visualment, ajustant-nos, doncs, únicament al contingut, és vàlid l’argument de la falta de temps? Per veure un vídeo també cal dedicar-hi temps i certa atenció, i de seguida ens podríem trobar amb el mateix problema si pretenem visualitzar tota la producció multimedia abastable a la xarxa…

La qüestió no és tant el temps que cal dedicar a llegir, per molt limitat que aquest sigui, sino que cada vegada ens orientem més cap a una cultura on el que es prioritza son petites píndoles audiovisuals que no requereixin gaire atenció, la versió “cultural” del fast food. Així, el problema es converteix en l’esforç i la dedicació que calen quan es llegeix, igual que amb els llibres o els articles de premsa escrita (mínimament seriosa). En el cas que els continguts multimèdia estiguin fets a consciència i pretenguin transmetre un missatge i produir una reflexió posterior, serà necessari el mateix esforç i dedicació, en canvi, si els continguts no són més que la versió digital i en xarxa de “Vídeos de primera” la perdurabilitat del missatge (i el missatge en si) tendiran a zero.

No és un problema de format (audiovisual o escrit) sino dels continguts associats al format. I, en aquest sentit, el format multimèdia sembla més tendent a la banalització del contingut.

Democràcia i xarxa

La xarxa ens permet aprofundir i engrandir el nostre sistema democràtic. No només ens permet mantenir converses i escoltar opinions diferents de les nostres, sino que ens permet debatir-les, apropar-nos a altres idees i opinions, intentar entendre-les o debatir-les.

I això no és només entre “votants”. La xarxa ens permet també apropar-nos més als polítics que porten les regnes del sistema: podem veure què pensen, parlar-hi, discutir-hi, fora dels canals habituals, fora de les rodes de premsa, els comunicats, els congressos i els mítins. És clar que això no ho fan tots, només aquells que tinguin el temps, les ganes i la valentía d’obrir-se a la gent. Amb un blog, per exemple.

Per això les declaracions de la presidenta de Microsoft Ibèrica, Rosa Garcia, sobre el perill que pot tenir la relació entre polítics i internautes, sorprenen:

[…] advirtió ayer de las “peligrosas” consecuencias que puede generar la “relación democrática” entre políticos y ciudadanos a través de las nuevas tecnologías, como el correo electrónico, porque “ciudadano no equivale a internauta” actualmente.

García, que participó en Málaga en el primer congreso ‘Sociedad del Conocimiento y Democracia’, explicó que el problema está en que los dirigentes políticos podrían confundir la información que reciben mediante este tipo de infraestructuras tecnológicas, utilizadas por una minoría de la población, con las opiniones del conjunto de la ciudadanía.

Està clar que els dirigents polítics no són tontos, i no confondràn les opinions o les inquietuds d’una part de la població amb les del total. Si, a més, tenen un blog, vol dir que coneixen mínimament el món de la blogsfera i la xarxa en general, i per tant, saben que només hi ha un subconjunt de la població representant (un subconjunt actiu, interessat, participatiu, però subconjunt al cap i a la fi).

Perquè, doncs, a titllar de perillosa la “relació democràtica” entre polítics i ciutadans? Perquè ens hi podem apropar més? Els tanquem en una gàbia de cristall tecnològica per tal que no puguin veure i observar la societat de prop? Què es pot esperar, però, d’aquells que s’omplen la boca amb la neutralitat tecnològica quan veuen perillar el seu estàtus, el seu quasi-monopoli sobre els ordinadors.

Aquesta mena de paternalisme tecnològic no és precisament el que convé als nostres polítics i a la nostra societat. Deixem que s’obrin nous canals de comunicació, noves vies de contacte, deixem que la nova societat en xarxa entri, ni que sigui a poc a poc, a la política. De ben segur que tots ho agraïm.

I si no, si no en volen fer cas, que després no es queixin de la poca participació. I participació s’ha d’entendre ara no només a l’hora d’anar a votar.

La democràcia té un bug

Interessant, molt interessant la conversa entre en Mor i en Pere sobre la democràcia. O millor dit, sobre democràcia i xarxa.

Estic d’acord amb el que en Pere ja apuntava al seu primer post sobre la qüestió: en un món d’abundància com és la xarxa, on no cal competir pels recursos, no cal adaptar-se al gust de la majoria, cadascú pot buscar-se les seves pròpies solucions o fabricar-les, cadascú pot buscar la informació allà on vulgui i filtrar-la de la manera que desitgi, sense dependre de filtres d’altres, ja siguin editats per periodistes o construits a base de votacions. És una opció més.

No ens oblidem, però, que com a món d’abundància que és la xarxa és precisament això, una opció més. Tots dos sistemes poden conviure, i que cadascú esculli allò que cregui més convenient. Jo personalment em decanto per les xarxes personals, per les converses i per la informació que prové de persones que em mereixen una confiança perquè han construït un diàleg coherent. Aquest criteri, a més, el puc aplicar (de fet, l’aplico) no només al món dels bits. També és perfectament aplicable al món real.

Al món real, però, sí que hi ha escassetat de recursos, no hi ha temps ni possibilitats de mantenir una conversa global, d’arribar a consensos sobre temes parlats amb tothom. Grans comunitats com són els estats no poden ser governades per democràcia directa, necessitem la democràcia representativa i el sistema de votacions per escollir els representants, i això es pot aplicar a qualsevol consulta feta a un conjunt gran de població.

El problema, però, no són les votacions com a tals. Les votacions no fan més que reflectir la opinió d’una majoria, i és aquí on rau el problema, en el criteri de la majoria, és a dir, en el nivell de coneixement (o de coneixements, allò que també es diu educació) que pot tenir una població.

Hi ha una anècdota il·lustrativa d’intel·ligència col·lectiva(*): en una fira de bestiar, a diferents persones se’ls demana el pes del bestiar. Individualment, pocs encerten o s’hi apropen. Però tenint en compte la mitjana de les respostes, estan molt a prop del pes real. Aquesta anècdota, però, parteix d’una base no escrita: tots els preguntats sabien d’allò que se’ls estava preguntant, tenien cert criteri.

Això últim, per desgràcia, sembla que moltes vegades no es pot aplicar a la vida real. Serà aquest el bug?

(*) Recordo l’anècdota però no amb tot detall, sé que l’he llegida en algun lloc però no l’he trobada. Si la trobo, l’enllaçaré.