Mitjans de comunicació fiables?

El debat sobre el canvi als mitjans de comunicació, sobre els nous canals d’informació a l’abast del públic, ja fa temps que durà i segurament encara en tenim per estona.

Aquest debat, però, moltes vegades s’enfoca en termes de quin mitjà és més fiable, quin té més immediatesa, els filtres que es poden establir, la frescor, la qualitat dels continguts… és a dir, sembla més enfocat a veure quin dels dos mitjans és millor: el periodisme i els mitjans tradicionals (diaris, televisions, etc…) o els blogs, podcasts, etc…, les fonts directes d’informació a la xarxa.

Aquesta competència, a més, fa que els diaris busquin noves formes de participació del lector, des de comentaris a les noticies, usar les estadístiques per veure quines són les notícies més interessants, destacar les paraules que més interessen, o permetre que els propis lectors facin de “periodistes”, com s’està experimentant últimament a mitjans tradicionals…

Es parla també de la pèrdua de pes dels mitjans tradicionals en front d’aquests nous canals de comunicació, i aquí l’ecuació es complica: els mitjans de comunicació són negocis que tenen en la publicitat gran part dels ingressos, menys lectors vol dir menys difusió i això vol dir menys ingressos també (en l’esquema tradicional).

Però aquesta pèrdua de pes és deguda només a la irrupció de blogs, podcasts, etc…? O això ha estat només el que ha fet vessar el got? Son realment aquests mitjans tant fiables com ells mateixos diuen (o ens venen) moltes vegades?

En un reportatge d’avui d’El Pais on parlen d’Internet s’hi troben unes quantes errades…. considerables:

  • podcats –> podcasts
  • la enciclopedia Wiki -> Wikipedia
  • YourTube -> YouTube
  • programas operativos abiertos Linux -> aiguabarreig de conceptes difícil de traduir: parlen de linux, del sistema operatiu, dels programes de codi obert, o de tot plegat?
  • Valle de la Silicona -> Silicon Valley, aquesta sí que no té desperdici

Si en un sol reportatge es colen tants errors, que no es pot colar en la resta del diari? Que no s’haurien de revisar els continguts? El problema no és que hi hagi tants errors en un sol reportatge, és que en d’altres àrees pot passar el mateix, des de geografía a història passant per política…

No pot servir Internet als diaris per millorar la qualitat del seu contingut? Això sol ja farà molt més pel manteniment del seu públic i pel seu crèdit com a font fiable que molts debats sobre fiabilitat.

Teletreball

Qui més qui menys que treballi en l’àmbit de la informàtica ha sentit a parlar del teletreball o fins i tot s’ha plantejat fer-ho, però, en termes generals, encara està lluny de ser una opció popular:

  • Les empreses, per molt tecnològiques, flexibles, horitzontals i en xarxa que siguin, no volen perdre el control dels seus empleats: la feina es fa a la oficina, de les tantes a les quantes, i ja està. És una visió de producció industrial, de fàbrica, però amb uns productes i unes eines totalment diferents. Mentalitat d’encarregat, i confusió entre quantitat de temps a la oficina i quantitat de temps dedicat a la feina.
  • Els empleats tampoc ho tenim gaire clar: quedar-se a casa implica treballar no per hores, sino per objectius, per projectes. Implica més autodisciplina i més qualitat de treball si no volem perdre’ns: documentació, planificació, comunicació, coordinació. I a això cal afegir la flexibilitat de l’horari, les distraccions de la casa… qui no s’ha distret estudiant?

El teletreball pot ser una opció més en el futur, però ho serà només per uns quants que treballin en un sector on es pugui compatibilitzar (pel tipus de feina) i que tinguin la suficient flexibilitat i disciplina com per adaptar-s’hi.

La resta seguirem anant a la oficina, de moment.

Les millors fotos del 2006

Time publica una selecció de les millors fotos del 2006 que han anat apareixent durant l’any a la revista (a la edició europea, com a mínim): no hi són totes, però reflecteixen molt bé una part d’allò que ha anat passant. No és només una mostra, sino que et permet votar per escollir la millor imatge de l’any (segons els lectors): en el moment d’escriure això, la que més vots té és la de la evacuació de dos soldats nord-americans ferits d’una zona muntanyenca de l’Afganistan. Per mi n’hi ha de molts millors, però suposo que qui vota no té només criteris estètics al cap (i que gran part del públic que vota deu ser nord-americà).

També publica una selecció de les millors fotos enviades pels lectors (triades prèviament).

A totes dues seleccions hi ha imatges molt bones, i de cada imatge es poden extreure lectures que van molt més enllà del que es veu. Suposo que aquest és també el valor d’aquestes imatges: no només el que diuen, sino el que representen.

Anoox: cerques més intel·ligència col·lectiva

Fa uns dies parlava d’ampliar els àmbits de confiança de les converses, i ara trobo un nou cercador, Anoox, que es basa també en idees similars: usar els resultats de les cerques proporcionats per màquines i algorismes complementant-los amb les valoracions entrades pels propis usuaris.

En aquest cas, però, el mecanisme de valoració que s’usa és puntuar els resultats, de manera que si alguna cosa l’has trobada interessant, votes positivament (és un sistema similar als de digg o menéame, tot i que aquests són més complexos). Es pretén no usar només la força bruta de càlcul de les màquines, sino també la intel·ligència col·lectiva dels usuaris: el col·lectiu acabarà puntuant més alt els continguts més interessants.

Pot passar, però, que aquesta premisa no sigui del tot útil en un camp com els de les cerques a internet, perquè el que pot ser interessant per a mí, no ha de ser-ho per un altre i al revés: els nostres interessos poden ser totalment divergents, o cerques amb paraules similars es poden aplicar a temes totalment diferents. En el cas d’una cerca a internet, a mi em pot interessar més saber com han puntuat determinades pàgines gent amb els meus mateixos interessos o gent que per mi son referents en determinades àrees, donat que el valor que dono a les seves opinions, la confiança que em mereixen, és molt gran.

Anoox utilitza una gran sopa de puntuacions on hi convergeixen opinions i interessos molt diversos, el filtre utilitzat no és prou fi, i no puc valorar les opinions dels altres perquè no els conec: no utilitza la meva xarxa de confiança per donar-me resultats vàlids.

Sincronitzar el KOrganizer amb el Google Calendar

Google Calendar cobreix les meves necessitats respecte a un calendari, però em trobava amb el problema que el gestor d’informació personal que utilitzo normalment és el Kontact de KDE i, per tant, per una banda tenia les tasques, correus, contactes i demés, i, per una altra banda el calendari. O bé tenia aquesta informació per separat, o bé havia de duplicar-la manualment…

Buscant, buscant, he trobat Lightning, un plugin per al Thunderbird que permet gestionar calendaris, tant locals com remots. Aquesta solució, tot i que funcional (em mostrava els meus calendaris de Google al Thunderbird) no és la que buscava, perquè Thunderbird no és el client de correu que uso.

Buscant una mica més, he trobat un projecte al Summer of Code de Google que el que proposava era precisament això: la integració del Google Calendar i el PIM de KDE… Després de remenar una mica i instalar quatre coses, he aconseguit sincronitzar el KOrganizer amb el Google Calendar:

Captura de pantalla amb calendaris locals i de Google

Per si algú li interessa com fer-ho, he escrit un petit guió (si us el mireu i hi trobeu alguna cosa rara, digueu-m’ho).