Informació fast-food

Se suposa que cada vegada estem més informats: cadenes de notícies de 24 hores a la televisió o a la ràdio, més premsa escrita i d’accés més fàcil: diaris gratuits de fàcil lectura (d’abast local o nacional), versions reduides, per imprimir, d’edicions digitals de diaris de pagament, panells informatius als autobusos o a les parades de metro… notícies i més notícies, a tota hora i en qualsevol lloc.

Però aquest és un esquema repetitiu i enganyós: les mateixes noticies repetides cada mitja hora o cada cinc minuts, o cuinades i filtrades per llegir-les ràpidament en un trajecte de transport públic o fent un cafè ràpid. Tenim la sensació d’estar més informats, però només estem més saturats de la mateixa informació, repetida i repetida, i ens acostumem a escoltar, llegir, consumir informació ràpida, i aquí ens quedem. fast-info.

I la informació no és només això: cal pair després allò que llegim o escoltem, cal reflexionar-hi i fer-nos-ho nostre, valorar-ho, sopesar-ho. Aquesta és la única manera de que la informació sigui útil. D’altra manera no serà altra cosa que una nosa inútil. Com el greix del fast-food.

Martí

Avuí el Martí ha trucat a la porta: 3’490 kg de nen d’allò més maco!

Tant la mare com el petit estàn rebé, el pare content com un jínjol, i la germana s’ho mira de lluny (ai, que patirem!). Això sí, ara haurem de tornar a acostumar-nos a bolquers, xumets, caquetes, biberons… però tot sigui això.

I, com diu una amiga:

Apa, descansa i aprofita les hores de son, no et fotis a jugar a informàtics ara, eh? 😉

Interioritzar el canvi

Les administracions fan esforços per apropar-se al ciutadà, per facilitar-li el compliment de les diferents obligacions i oferir-li uns millors serveis, si més no, des de la banda de les noves tecnologíes.

A diferents nivells (estatal, autonòmic, local), s’hi estan esmerçant importants esforços per fer realitat aquests objectius, siguin de manera directa (més informació, processos participatius, redisseny de webs, oferiment de serveis i informació per diversos canals) o bé indirecta (comunicacions interadministratives, reducció de la paperassa solicitada…)

A més, no es treballa en la línia de volcar tots els continguts a la xarxa: aquests s’han de treballar, condensar, explicar, fer de fàcil lectura i alhora informatius, agilitzar i simplificar processos… en resum, és un treball que portarà temps i que, per fer-se ben fet, haurà de canviar la manera de treballar de l’administració. És allò que anomenen un canvi cultural: no s’ofereix només un nou canal i prou, s’ha d’interioritzar la filosofia d’aquest treball en el dia a dia, i això haurà d’implicar agilitat, flexibilitat, i col·laboració, per citar alguns punts.

Tot això, però, xoca quan et trobes amb la crua realitat. Per més èmfasi que es faci en aquests nous canals, l’atenció presencial segueix sent el canal majoritari, i la cara que el ciutadà es troba de l’Administració, la seva imatge.

Ahir dijous vaig anara a Hisenda a acreditar la meva identitat de manera presencial, un pas necessari per poder obtenir el certificat digital de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, la autoritat certificadora que usa Hisenda, un dels models d’Administració digitalitzada. Tota la “màgia digital”, però, es trenca quan arribes a la oficina per només ensenyar el DNI i signar que tu ets qui dius, i et dónen un número d’ordre per esperar torn. Passada una bona estona, et toca. T’apropes al mostrador que et toca i t’atèn una persona amb cara d’avorrida, que fa mecànicament la seva feina i que no t’explica res, només dongui’m això, signi aqui, ja està, en 24 o 48 hores estarà activat…

No dic jo que hagin de ser el summum de la simpatia, però fer la feina amb la cara una mica alegre i explicar un pèl (només un pèl) les coses, facilita molt la comunicació, i ens dóna millor imatge als altres. Per sort, aquesta no és ja la imatge que hi ha a molts llocs de l’Administració, però exemplifica el camí que queda per fer.

I es que darrera de la tecnología, sempre hi ha persones.

Globalització

Tothom ha de poder competir en igualtat de c0ndicions. Això, mentres les empreses occidentals son les que s’emporten la immensa majoria del pastís, no té problema. Produir en països més barats (Àsia, Mèxic, el magrib), obrir nous mercats als nostres productes, instalar centres de tecnologia a països més barats (la Índia), fer-se amb les grans contratacions per infrastructures (comunicacions, oleoductes, ports)…

Però s’ha acabat aquesta fase. Nous jugadors han entrat en escena: empreses xineses es fan amb contractes de tot tipus a l’Àfrica i sud-Amèrica, Lakshmi Mittal compra Arcelor per crear Arcelor Mittal, una empresa dubaití s’intenta fer amb la gestió de ports americans

Algú es pensava que la resta del món es quedaria quiet veient-les passar?

La globalització és de tu a tu. Per tothom. I així ha de ser.

Però enteneu-me bé: no vull que els nous jugadors copiin els mètodes dels antics. Vull que tothom pugui beneficiar-se del comerç amb tothom, que els fluxos siguin bidireccionals, que els beneficiats d’aquest comerç estiguin a tot arreu i a tots els nivells. No vull uns nous ricatxots immensos, vull que tothom tingui la oportunitat de viure millor. I això ho hem de tenir tots ben clar, tant els ciutadans com els governs: menys retòrica, i més comprensió i acció.

Si només val per uns quants, la globalització no valdrà per res.

Cal ensenyar conceptes, no eines

De hecho, es de lo más triste que en la mayoría de los casos en las escuelas elementales a los niños se les enseña el funcionamiento de Word, Excel y PowerPoint

[…]

criminal, porque los niños deberían hacer cosas, comunicar, explorar, compartir y no estar ejecutando herramientas ofimáticas.

(La Vanguardia, 4/1/2006)

Ho ha dit Nicholas Negroponte, refererint-se a la “educació informàtica” que es dóna a les escoles. Ho feia mentre explicava el sistema operatiu que portarà el OLPC.

Negroponte deu estar referint-se al sistema educatiu nord-americà, però la frase és perfectament aplicable a casa nostra. A veure si els responsables d’educació se n’adonen d’una vegada per totes: es tracta d’ensenyar conceptes, no eines. Perquè s’ensenya a llegir qualsevol llibre o a usar qualsevol enciclopèdia i en canvi només s’ensenya com usar el “Inicio > Programas”?

Cal posar Linux a les escoles? Sí, per la seva filosfía i pels seus costos.
Cal fer una distribució pròpia? Potser sí, potser podem usar d’altres.
Cal formar als formadors? Indubtablement: ells són els que ensenyaran els nous conceptes, els que transmetran les idees.

En aquest cas ens estem jugant molt més que el fet de saber fer anar unes eines o altres, ens estem jugant el saber explicar que les idees són de tots, que la informació no pertany a ningú i que tothom hi ha de tenir accés, que el coneixement no pot ser captiu de cap eina i, per tant, les eines no poden ser de ningú o, més ben dit, han de ser de tothom. Aquesta és la idea que hi ha darrera de Linux, això és el que el mou.

I no ens podem cansar de repetir-ho.