Internet: lliure… segons per a què

És un fet que a Internet podem trobar més informació que en d’altres llocs, més diversa, amb menys censura, contrastar-la, enllaçar-la, comentar-la… també trobem serveis de qualitat, a cap o baix cost, i la combinació de serveis i informació, i la facilitat de les eines existents per trobar ambdues coses creen una competitivitat per oferir productes que només sembla beneficiar al navegant/consumidor, en definitiva, ens dóna més llibertat per trobar allò que busquem, sigui informació, serveis o productes.

Però… ens fa més lliures?

Una persona que conec ha estat buscant un bitllet per tornar al seu país. Per diversos motius, ha hagut de retardar aquest viatge, cosa que ha encarit el viatge. I, per postres, ara s’ha trobat que, del matí a la tarda, el cost del bitllet s’ha incrementat en 500 euros. Tots aquests tràmits els ha fet físicament, en una agència de viatges. I perquè no ho mires per Internet? Dit i fet: ho mirem per Internet, i trobem preus (una mica) més barats, però si els vols comprar has de pagar amb targeta, per la xarxa no s’accepta cap altre mitjà de pagament.

Ai, las! Llibertat, si, però amb condicions: Has de pertànyer al club dels que tenen targeta. Condicionaments per poder gaudir dels avantatges de l’agència virtual.

A vegades estem tan ficats en el nostre món, en el nostre entorn, que donem per fetes, per evidents, coses que potser no haurien de ser-ho: quantes vegades hem de estar donats d’alta, ser socis, pertànyer a alguna cosa per gaudir dels immensos avantatges que això ens proporciona? d’això en podem dir llibertat per escollir, o ens deixem atrapar per uns quants caramels?

Com és que l’Iraq està així?

Han sortit de la nit al dia els “resistents” iraquians, els “terroristes”, els suïcides? Potser la situació a l’Orient (factors econòmics, religiosos, socials) facilita la radicalització de molts joves, però en el cas de l’Iraq hi ha molt més : a més dels “combatents estrangers” que poden arribar-hi cridats per la idea de fer la Jihad, o de terroristes d’Al-Qaida que aprofiten per atacar tropes i objectius occidentals en un lloc ja prou empantanegat, l’Iraq ha arribat a aquesta situació ajudat pels propis occidentals, pels propis “alliberadors”:

Durant la guerra Iran-Iraq, Occident va armar l’exèrcit de Saddam Hussein i va alimentar el seu règim, va ignorar els atacs al front de guerra amb armes químiques i els gasejos de poblacions kurdes
Durant la primera guerra del golf es van atacar no només objectius militars sino també centrals d’electricitat, estacions depuradores d’aigües, infrastructures… és a dir, es va castigar la població civil per un crim que ells no havien comès. Alhora, no es va derrocar el dictador.
Passada la primera guerra, es va alentar als xïites del sud i als kurds del nord a que es revoltessin contra Saddam i, quan ho van fer, no se’ls va donar cap ajut, va considerar-se un “afer intern”. Si, van declarar-se zones d’exclusió aèria al nord i al sud, però això no era cap problema perquè les tropes de Saddam fessin per terra el que volien: atacs i matances al nord i al sud, la dessecació dels pantans del sud del país per castigar la població sublevada i deixar sense amagatalls els insurrectes.
A tot això, s’estableix un bloqueig econòmic del pais i no es permet el comerç de matèries bàsiques, de primera necessitat. El programa “petroli per aliments” de la ONU no funciona, i el país cau en la misèria: no hi ha suficients medicines ni aliments, no hi ha indústria, les estacions potabilitzadores no es poden arreglar, la electricitat no funciona continuament, encara hi ha infrastructures danyades…
I arribem a la segona guerra del Golf. Americans i britànics envaeixen el país, i derroquen Saddam. “Fantàstic, gràcies. Però perquè no vau fer-ho fa dotze anys? Perquè vàreu deixar que ens massacrés?” deuen pensar xïites i kurds. I encara ha de ser estrany que no els rebin com alliberadors? Això no és París al 1944.

Segurament els xïites del sud del país tenen recolzament de l’Iran, però això no vol dir que segueixen un guió preestablert per Teheran, tenen prous elements com per no voler els nouvinguts, i als kurds els deu passar el mateix: no es va permetre que l’exèrcit turc entrés al nord de l’Iraq? I què han estat fent els turcs amb els kurds els últims anys?

I això no vol dir que els que ara són víctimes siguin unes germanetes de la caritat: tothom al món té alguna sang a les mans.

Potser no tenim prou memòria, o no ens informen prou bé. Tot sembla que acabi de passar, i, ens agradi o no, les coses sempre tenen unes arrels en el temps, que no podem ignorar

Weblogs, diaris i confiança

A l’anterior apunt ja he explicat que últimament no he tingut ni gaire temps per escriure ni gaire temps per llegir el que d’altres escriuen. Tot i així, he anat seguint el que he pogut i també m’he mantingut al dia amb les edicions digitals dels diaris. I això, precisament, llegir alhora els meus dos tipus de fonts d’informació (els tradicionals diaris -ara “adaptats” al nou mitjà– i els nous weblogs) m’han fet constatar que em refio més de d’allò que escriuen als blocs que no pas d’allò que escriuen als diaris.

Això no vol dir que pensi que el diaris menteixen, i ara! És senzillament que llegint-los amb una mica de cura hom pot detectar molts errors o explicacions incomplertes o errònies. Per tant, la meva pèrdua de confiança no té tant a veure amb la hipotètica falta de veracitat del diari (altra cosa és la línia editorial de cada un -el seu biaix polític-) si no amb la seva falta de rigor, amb la falta de seguretat que la redacció de la notícia em produeix: ha passat quelcom, d’acord, però ha anat ben bé així, o el periodista no ha comprovat bé les dades?

Amb els blocs no em passa això: els segueixo de fa temps, i segons el que escriuen i com ho escriuen es guanyen la meva confiança, perquè demostren que saben d’allò que escriuen (1).

També cal dir que la informació que busco és diferent: en uns busco el dia a dia, què passa, en d’altres busco reflexions i opinions sobre temes que m’interessen. Però allà on els dos coincideixen (temes, articles d’opinió, reportatges), és on em decanto més pels blocs.

(1) Cosa que, segurament, no es pot dir d’aquest bloc, vès que hi farem…

Posant-me al dia

Ja fa ben bé un parell de mesos que no escric res al bloc, fins i tot he deixat una mica oblidada (per obligació) la lectura dels blogs que vaig seguint. Intentaré anar-me posant al dia, poc a poc, sense estressar-me: la quantitat d’informació que es pot generar en aquest període de temps d’un número petit de fonts com son les meves és molt alt, i la temptació de pensar que tot pot ser interessant i que no em puc perdre res, també: cal saber triar en què val la pena esmerçar-hi temps i en què no.