Nadius digitals a casa

És clar que els que ara van creixent son nadius digitals, que pujaran amb tot el que per nosaltres ara és novetat de la forma més natural, i que nosaltres no som més que uns immigrants digitals.

La meva filla gran, la Clàudia, ja fa temps que juga amb l’ordinador. Ara li he creat un compte a l’ordinador de casa i ella soleta entra i surt, fa i desfà: no té cap problema en entrar a KDE, jugar amb GCompris o Childsplay o pintar amb el TuxPaint. A l’escola usarà Windows, així que, el dia de demà, no tindrà problemes en moure’s en cap dels dos mons, res li sonarà estrany; es més, tindrà més criteri per decidir amb què vol treballar, sense que en aquesta decisió hi pesi la força del costum d’usar Windows.

I el petit, el Martí… bé, el Martí progressa adequadament…

KISS, desenvolupament i enginyeria del software

Ricardo Galli ha publicat últimament un parell d’articles molt interessants sobre temes de desenvolupament de software [1][2].

M’agrada la idea que en Ricardo esmenta sobre les conseqüències que pot tenir desenvolupar bé o no un projecte, fer-lo més simple o eficient, o escriure codi fàcil de mantenir:

Un enginyer de software s’ha d’ocupar d’ensamblar bé les peces de què disposa per fer la màquina, i fer que aquesta màquina funcioni bé i d’acord a allò que li han demanat, però no s’ha de preocupar de redissenyar-les cada vegada: cal aplicar allò que s’ha après a la facultat o als llibres i no redescobrir la roda cada vegada.

En aquest sentit, penso, com en Ricardo, que cal aplicar la màxima KISS (Keep It Simple, Stupid) sempre que sigui possible i a tots els nivells (codi del producte, sí, però també la interfície), i també mantenir una bona documentació. Perquè? perquè el concepte d’eficiència no l’hem de mesurar només en cicles de màquina, sino també en hores/persona de manteniment, o en hores/persona d’utilització del producte (digueu-li rendiment, si voleu a això), per exemple.

En el cas del codi, per exemple, aplicar KISS no vol dir ofuscar el codi o treure espais o usar el desplaçament de bits en comptes de multiplicacions si queda més clar una multiplicació, aplicar KISS significa pensar bé el codi que hem de programar, modularitzar per reutilitzar codi i no repetir-ho (copiaferrant de mala manera), parametritzar…

Si a això és lliga a una bona documentació (inclosos els comentaris al codi), els temps de manteniment, modificació o ampliació del producte una vegada finalitzat es veuen molt reduits (bàsicament, perquè no has de redescobrir que vas fer tu o què va fer la persona que va escriure aquell codi)

En el cas del producte finalitzat, per exemple, aplicar KISS significaria generar unes interfícies que no agobiessin a l’usuari, que li permetessin fer la feina amb el mínim de moviments possibles (d’això ja en sabem, els informàtics ;·), però que, alhora tinguessin la possibilitat d’accedir a opcions més complexes, no visibles en un primer moment (la majoria de tasques que fan els usuaris son repetitives, i en comptades ocasions o en moments especials es necessita l’accés a tasques o possibilitats més complexes).

Els projectes, per tant, no s’han de veure com un aïllat que comença i acaba (requeriments, desenvolupament, prova, implementació) més el manteniment posterior o la formació dels usuaris, també cal que comencem a aplicar a la equació elements que ja s’apliquen en d’altres especialitats, per exemple:

  • Criteris mediambientals: Impacte energètic dels servidors (escalabilitat, número de servidors necessaris per suportar el servei), dels clients (cal un pc amb disc dur, tarja de so, etc… o amb un thin client passem?), possibilitat d’emetre resultats impresos (informes, llistats, etc..): es poden substituir per pdfs o anàlisis, enviar per correu o conectar directament amb d’altres plataformes?
  • Criteris ergonòmics: usabilitat, accessibilitat (si, això ja es fa, però no em refereixo a si el botó es veu millor en blanc sobre negre que en negre sobre blanc, o si cal un botó en comptes d’un enllaç, sino si el text del botó és explicatiu per l’usuari, si la pantalla no té masses opcions per allò que cal fer normalment, etc.)

[1] La eficiencia y medio ambiente en la ingeniería
[2] Recursividad, punteros, estadísticas y pseudociencia del software

Implementar el sionisme digital

En el nostre context geogràfic, els estats-nació han servit per cohesionar una societat, fer-la avançar i donar un seguit d’avantatges socials, però també han servit com elements d’uniformització i separació, imposant un seguit de fronteres infranquejables i invisibles, elements separadors que trenquen un continuum de comunicació.

Si actualment ens podem comunicar amb més facilitat que mai, podem establir xarxes socials independents de l’entorn geogràfic, i podem identificar-nos per allò que diem, i no per allà on estem, podem parlar com vulguem i redefinir-nos continuament, no comencen a perdre sentit aquests estats-nació en aquest nou context?

Si fins ara aquestes semblaven les úniques estructures organitzatives que podien donar un determinat nivell de serveis, capacitat de gestió i de govern sobre un territori, actualment hi ha d’altres estructures, nous i vells actors, que comencen a agafar pes en l’estructura organitzativa i de poder: governs locals i regionals, governs transnacionals, empreses, organitzacions sense ànim de lucre, i moviments ciutadans, per exemple, tenen cada vegada més influència en les decisions dels polítics. Alhora, la capacitat d’organització i d’adaptació dels moviments socials i el fluxe d’informació en tots els sentits fan impossible d’evitar el control i la pressió cada vegada més gran que exerceixen els ciutadans sobre els estats.

Com es poden adaptar, doncs, aquestes estructures geopolítiques nascudes fa cinc segles a la nova societat? Poden?

Potser és millor plantejar-s’ho d’una altra manera: de quina manera podem nosaltres, els ciutadans, transformar aquestes estructures, rígides i artificials? Com passar del món digital al món físic aquestes idees? És possible portar el sionisme digital al món físic o, com a mínim, part de les seves idees?

El manifest anti web 2.0

No tothom està d’acord amb els avantatges que la web 2.0 ha de portar: desplaçar el centre d’atenció dels mass-media cap als usuaris, la conversió d’aquests en plataformes d’emissió, en canals de dades, la interconnexió entre la informació produida per la gent i la intel·ligència comunitària que això pot suposar, o l’establiment de xarxes de confiança i per tant l’ampliació de les nostres fonts d’informació, entre d’altres.

Andrew Keen (AfterTV) ha publicat un manifest a la xarxa sobre la web 2.0: The Anti Web 2.0 Manifesto, on exposa el que segons ell poden ser les nefastes conseqüències d’aquest canvi.

El reprodueixo a sota, i el comento punt per punt, perquè l’autor utilitza alguns tòpics com a arguments:
Continua la lectura de El manifest anti web 2.0

Micropoder

En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder[1], que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies.

Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà“, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat.

Però tot i que en un primer cop d’ull aquesta és una idea engrescadora, serà possible?

1. Estan els ciutadans preparats per exercir aquest micropoder?

Fa falta criteri i formació, arguments i idees per sostenir les postures pròpies. Si s’avança en aquesta línea, s’ha de passar de la figura del ciutadà-reclamador al ciutadà-corresponsable. No es pot només demanar: s’ha d’explicar bé què es demana y donar solucions, si pot ser, o fins i tot formar part de la solució.

Les xarxes de confiança establertes a Internet poden ajudar-nos molt en la formació d’opinió: permeten llegir idees, discutir-les, crear debat. Però el que funciona en xarxes socials reduides, on l’element principal és la confiança en els altres membres, pot no funcionar tant bé en xarxes més grans: els mecanismes de decisió son diferents, i també els criteris d’elecció o funcionament. [2]

2. Estan els polítics preparats per compartir el poder?

Suposant que s’acompleix el punt anterior, i que la ciutadania actua de manera corresponsable, els polítics seran capaços d’adaptar-se a aquest canvi? Eines com blogs, wikis, fòrums o el senzill correu electrònic faciliten moltíssim la comunicació amb els responsables. Un weblog, per exemple, és un camí bidireccional: escrius però també ets comentat. Com encaixen els polítics aquests comentaris? Se n’hi poden fer? Aquests nous mitjans no son només canals unidireccionals (com els antics) per fer arribar el missatge del partit o les idees pròpies: son també xarxes on es comparteixen idees y on es poden demanar responsabilitats.

Encaixarà la comunicació en xarxa amb la estructura jeràrquica dels partits? Seran els partits polítics, doncs, capaços d’adaptar-se a aquestes noves formes? Ja hem vist que a l’hora de servir els seus interessos particulars (campanyes, manifestacions), tots s’han adaptat (uns millor, d’altres pitjor), a les noves tecnologies: ara han de saber començar a moure’s també en el mitjà, llegir, ser part de la xarxa.

3. No tothom està a la xarxa

A mida que el comú de la societat s’adapti més als nous mitjans, el micropoder, les noves formes de relació entre polítics i ciutadans, entre administrats i administradors, entre clients i venedors o empreses, s’anirà expandint cada vegada més. Però no hi serà tothom, sigui per circumstàncies o per voluntat pròpia, i, per tant, el micropoder només l’exerciran uns quants.

Per tant:

El micropoder pot transformar enormement la societat, les relacions entre els seus components i les seves pròpies estructures, però els individus que formen aquesta societat també hauràn de canviar: la llibertat de decisió, la elecció, implica responsabilitat.

[1] De fet l’article és la presentació d’un llibre: “Micropoder, la fuerza del ciudadano en la era digital”, de Javier Cremades.
[2] Mentre estaba escrivint això, m’he trobat una entrevista a Alfons Cornella on cita el tema (cinquena pregunta)