Second Life? No, gràcies.

No m’acaba de fer el pes Second Life. No li trobo el què, a passejar-me per un món 3D virtual, on puc fer relacions socials, mantenir diàlegs, fer negocis, formar comunitats, etc.: tot això ja ho tinc, i de manera oberta en el meu dia a dia a la xarxa.

No em cal imaginar-me un jo virtual: la meva vida ja és prou complerta com per haver-ne de viure una altra i, a més, jo sóc jo mateix en el món físic i a la xarxa, les meves expressions i pensaments son els mateixos, i fins i tot els meus interessos, relacions i xarxes de confiança es barrejen i complementen entre els dos mons.

És més, crec que la xarxa, la societat a la xarxa no evolucionarà cap a mons virtuals a l’estil de Second Life, crec que evolucionarà més cap a una teranyina de relacions socials, comunitats, grups, informacions i dades interconnectades per diferents aplicacions, cadascuna de les quals complementarà les altres i gestionarà diferents tipus de dades, dades que per separat només podran donar perfils molt esbiaixats de la persona, però que en conjunt podran donar un bon retrat de la seva personalitat, interessos, gustos, etc… Potser variaran les interfícies o els dispositius per accedir-hi (diferents dispositius, intermodals, flexibles o integrats en d’altres aparells, reduïts…)

SecondLife i els seus avatars quedaràn, potser, com una imatge més de la ciència ficció, com el metavers de Snow Crash o, si m’apureu, el paisatge digital de Tron.

Público: ni fred, ni calor.

Aprofitant que avui sortia el número 1 del diari Público, he aprofitat per comprar-me’l i fer-li un cop d’ull.

Així, si just dilluns parlava de les edicions digitals dels diaris de paper, avui m’he trobat un diari que si que dóna més rellevància a les fonts que es poden trobar a internet (o que ofereix a la seva versió en paper enllaços per ampliar la informació), i que té una web clarament diferenciada de la versió en paper (això no és nou, l’Avui, per exemple, ja ho fa amb la edició en paper via web).

Potser un indici de per on aniran les coses? Veurem canvis similar a La Vanguardia el 2 d’octubre, tal i com ells anuncien?

El diari, però, no m’ha acabat de fer el pes: encara que diguin per activa i per passiva que no tenen opinió (pròpia, editorial, s’entén), sí que hi ha articles d’opinió de diferents col·laboradors i un estil de redacció de les notícies que pretén ser, suposo, fresc, sempre que es pugui, una agrupació i ordenació de notícies en seccions un pèl diferents de les habituals, fins i tot un reflex de segons quins temes que son, en certa manera, cool o de moda i que donen per fer un apartat: medi ambient, tecnologia… S’adreça a un públic molt concret.

A mi, però, m’ha fet la sensació de ser un pas intermig entre els diaris gratuits (20minutos, Què, ADN) i els diaris ja existents.

Veurem com evoluciona.

Diaris de paper on-line

Els mitjans on-line ara tenen gairebé sempre un apartat de més informació o articles relacionats, però fins a quin punt son realment una ampliació de la informació aquests apartats?

Aquests apartats acostumen a donar un marc geogràfic de la notícia (dades del país o països implicats), i les últimes notícies relacionades amb aquell afer o amb l’entorn geogràfic, però això és suficient?

Si, per exemple, en determinat lloc passa un fet, quina informació de més m’aporta saber la capital, la moneda, el president o la població? I de les notícies relacionades, quin criteri segueixen per relacionar-les? Em seria més útil que m’expliquessin el context de la notícia, perquè es produeixen aquelles lluites i dintre de quina situació sòcio-econòmica o política s’emmarquen, però això moltes vegades no passa.

A vegades aquest suplement d’informació no es més que un miratge, perquè el que s’està donant no és una informació realment útil, és soroll informatiu que dóna la sensació de profunditat, d’estudi.

Tampoc aporten gran cosa a la qualitat de la informació els blogs dels lectors o els comentaris a cada notícia (només cal mirar per sobre els comentaris de les noticies per observar el -normalment- baix nivell de les converses -per no dir picabaralles- que s’estableixen).

Quan aprofitaran els mitjans digitals tot el seu potencial i deixaran de ser versions multimèdia del diari de paper, per convertir-se en una porta d’entrada a un món d’informació enllaçada? Quan aprendran els periodistes (o els seus caps) a usar la capacitat informativa i d’opinió de la xarxa per augmentar la nostra confiança en el seu diari, quan perdran la por a enllaçar externament per donar més informació?

Ara sí: No a les bombes de dispersió!

Paco Polo avisa que el govern promourà la prohibició de les bombes de dispersió! A aquestes alçades tothom en va plè: és un gran triomf d’una campanya que va començar a la blogsfera i que ha traspassat els límits del món digital, aconseguint el seu objectiu.

Tant de bò molts segueixin l’exemple del govern espanyol, en aquest cas.

Felicitats, Paco.