(my own) cloud computing

Fa uns mesos vaig deixar d’usar aplicacions de la web 2.0 per tornar a les aplicacions d’escriptori i a un domini propi, recuperant així part del control perdut.

De bon principi la idea era usar aplicacions d’escriptori i sincronitzar la informació de les aplicacions entre les diverses màquines que uso, però això ha resultat ser una tasca incòmoda i no sempre amb els resultats esperats, així que he tornat a la xarxa, però en un espai propi: tot i seguir gestionant el correu al Thunderbird, mentre estic fora de la meva màquina el miro via web dins d’aquest mateix domini, i també hi tinc algunes aplicacions web d’ús particular, com la lectura de rss (amb Gregarius).

Però tot això no deixa d’estar en un servidor que-no-sé-on-para, i amb una varietat de programes, serveis i repartiment de dades que no em convenç: part a la web, part a l’escriptori: l’ideal seria poder tenir un servidor a casa on m’hi pogués connectar per gestionar la meva informació via web tant des de fora com a la xarxa interna (la ubiqüitat del 2.0 però localitzada físicament: accés web al correu, i gestió via imap des de la xarxa interna, per exemple), i, fins i tot, que pogués servir de repositori de fitxers, fotos, etc., crear-me un núvol propi per poder-hi accedir des d’on em convingués i quan em convingués, però mantenint la informació més centralitzada i accessible que ara.

Per això no em cal una gran màquina: amb una caixa petita, silenciosa, i de poc consum ja en tindria prou (no calen grans accessoris multimèdia, ni potència gràfica ni res per l’estil): connectada al router, servint fitxers i allotjant un servidor de correu ja faria… (li tinc posat l’ull al fit-pc, que sembla que s’adapta perfectament a aquests requeriments i que algú ja l’ha fet servir per coses similars…)

Seria interessant tancar el camí: de la web 2.0 exterior a l’escriptori, i de l’escriptori a un núvol propi que el complementi.

Tabbloid? Feevy.

Vía BEAT.cat m’assabento que Hewlett-Packard ha publicat Tabbloid, un servei que presenta els feeds en format de diari: blanc i negre i a dues columnes: el servei genera un pdf a partir d’un o varis feeds que s’envien per correu a gust de l’usuari.

Però això és tot: no és més que un servei introductori als articles, perquè no presenta tot el text, només el principi o el resum, i després necessites de la xarxa per seguir llegint la resta, no es poden reordenar o filtrar continguts, o canviar la presentació o l’ordre, per exemple.

El mateix resultat, i moltes més coses, es poden aconseguir amb feevy, un lector de feeds de codi obert i que es pot utilitzar tant a la pròpia pàgina web com en una pàgina html al disc dur, i que permet agrupar i combinar les diferents fonts d’informació com cadascú vulgui (exemples: David de Ugarte, Formigues Elèctriques).

La única diferència és que la presentació no és en mode diari, però això es pot arreglar amb una mica de css per canviar tipologies i colors de lletres.

Quina és la diferència? Feevy és un producte, Tabbloid és un servei. Feevy te’l pots instal·lar allà on vulguis i fer amb ell el que vulguis, Tabbloid és el que és i res més, i estàs lligat al que HP et vulgui donar.

(Nota final: pot ser Tabbloid un primer intent per captar usuaris per negocis incipients com el servei a domicili de continguts sobre aparells específics, com per exemple Amazon i Kindle?)

Seguretat informàtica: números difusos

Sovint llegeixo a la premsa notícies sobre seguretat a la xarxa, sobre virus i cucs i malware i sobre el número d’ordinadors que pertanyen a botnets o sobre el percentatge d’ordinadors infectats, però son números genèrics, quantitats que no especifiquen res més.

Sempre em queda el dubte de saber quina és la distribució de sistemes operatius i de programes en aquests ordinadors: quants usen windows, quants son mac o quans tenen linux; quins clients de correu i quins navegadors es fan servir.

Tot i que pot semblar el mateix argument de sempre (si-no-uses-linux-se’t-menjarà-el-coco), la qüestió és que sempre sembla fer-se una suposició implícita: s’iguala ordinadors amb windows i no sé si serà així (sent malpensat, un podria arribar a la conclusió de relacionar ordinadors contaminats amb windows, i això no és bò per la publicitat de windows).

M’agradaria tenir dades més concretes, segur que seríen interessant, ja sigui per trencar mites o per demostrar robusteses impensades.

Comunicació

Caminant per la muntanya amb la filla i un nebot ens creuem amb un parell d’excursionistes que van en sentit contrari: com és costum, ens saludem. Fa fred, ha nevat i hi ha boira, així que no hem trobat ningú més al camí.

El nebot em diu que sempre li ha estranyat que quan et trobes algú a muntanya el saludis, encara que no el coneguis de res i li intento explicar que és un costum, que és de bona educació i que no costa res, ben mirat, fins i tot pot ser una declaració d’intencions en un lloc solitari: “Hola, no pretenc cap cosa rara, segueixo el meu camí”.

Però em fa pensar: en comptes de ser estrany saludar algú quan te’l creues de front en un lloc on no hi ha ningú més, el que hauria de ser estrany és no saludar-lo.

No us ha passat mai entrar a algun lloc, dir bon dia i que es sorprenguin de que saludis a l’entrar o al marxar, per exemple? Ens creuem cada dia amb les mateixes persones pel camí, les coneixem i ens coneixen i no ens atrevim a saludar-nos (ai, què pensaran?), passes com de refilada pels llocs, entres, surts, els utilitzes i ja està.

De vegades em fa l’efecte que en aquesta època d’hipercomunicació i de noves etiquetes socials, de contacte a tota hora i sense importar la llunyania, perdem la comunicació més bàsica i més propera, la de l’entorn més immediat i més habitual.

Un sistema pervers

Ens estem tornant uns animals de consum: hem passat de comprar coses que necessitem a necessitar comprar coses.

No tinc clar com s’ha provocat el canvi, però si que és un sistema pervers: tota l’economia es basa en el consum, així que quan no n’hi ha, res no funciona. Això sembla normal, però no ho és tant quan aquest consum es basa en productes sobrevaluats o no necessaris, però que entren dintre de la roda del mercat i es converteixen en peces bàsiques de l’engranatge, sense les quals res no funciona.

Un parell d’exemples: la indústria de l’automòbil i la indústria del totxo. Tota la nostra societat es basa en la mobilitat i els desplaçaments, ja siguin laborals o de lleure, l’urbanisme i les comunicacions del país es basen i alhora promouen aquest model, es pot canviar ja? O només podem aspirar a una modificació de les fonts d’energia necessàries per mantenir-lo? Alhora, el sector de la construcció ha seguit i incrementat el seu ritme de producció, devorant territori i pujant moltíssim els preus, disfressant arguments (tot són vivendes d’alt stànding, avui dia) i aprofitant-se del moment.

S’invoca el lliure mercat i el govern es manté al marge, disfressa algunes coses o ajuda al sistema: plans renove de vehicles, vivendes socials pels que no poden accedir als cars preus de mercat. Mentrestant, alguns s’aprofiten i s’enriqueixen enormement gràcies a la situació, no volen sentir parlar de regulacions o de normatives.

Mentre el sistema fuig endavant, no hi ha problema: trampejant es va fent. Però arriba un moment en què un entrebanc ho fa saltar tot, i tot vol dir TOT: la interconnexió entre tots els actors és tal que no hi ha res que no quedi tocat, d’una manera o altra.

I aleshores les empreses es giren cap al govern: plans d’ajudes, tancaments, expedients de regulació d’ocupació… Els problemes afecten també a les indústries proveïdores, la taca s’estén: el que era un problema econòmic pot esdevenir un greu problema econòmic i social.

El govern ajuda a les empreses (quina altra cosa pot fer?): ofereix cèntims, proposa plans alternatius, disminueix la despesa i promou l’obra pública per mantenir ocupats els constructors… i demana als ciutadans consumir per generar ocupació.

Arribem al punt inicial: El sistema ens fa consumir, i hem de consumir per mantenir el sistema.