Paradigmes d’interfície d’usuari

Les finestres són a tot arreu: a Windows, als Macs o a qualsevol versió de Linux amb interfície gràfica.

La metàfora de l’escriptori, d’ençà que va començar a ser accessible per a tots els usuaris, no ha fet més que créixer: és neta, comprensible, i prou fàcil d’usar per algú que no hagi tocat mai un ordinador.

Però és la millor interfície que podem tenir?

La idea de simular l’escriptori, on cada finestra representa una tasca que estem fent o un document amb el qual treballem o llegim és molt clara, però des del punt de vista de la productivitat o de l’atenció no ho és tant.

Igual que si ho fem sobre un document qualsevol o sobre un llibre, quan treballem fixem la nostra atenció en un únic punt, és a dir, treballem sobre una única finestra, sigui d’un processador de textos, una fulla de càlcul o un navegador: perquè volem les altres finestres en aquell moment?
El que ens interessa és tenir el màxim d’espai on treballar, i oblidar-nos de la resta de tasques fins que hàgim de tornar-hi…

I si poguéssim ocupar tot l’espai de pantalla? Si estem treballant en una aplicació, que aquesta ocuparia tota la pantalla, sense botons ni barres de títol que malgasten l’espai, quan anéssim a l’escriptori, aquest ocuparia tot l’espai de pantalla i tindria no només els accessos directes habituals, si no també un apartat on podríem veure les finestres amb les que estem treballant (de la mateixa manera que, quan aixequem el cap del paper amb el que treballem, veiem la resta de papers, llibres i notes a l’escriptori físic).

I els programes que fem servir habitualment, o les accions que acostumem a fer cada dia, no hi hauria manera que el sistema les aprengués i ens facilités fer-les o arribar-hi: un accés senzill, sense haver de navegar per menús i sub-menús, o haver d’aprendre’s les dreceres o les posicions de menú de diferents programes…

Una interfície d’aquest estil, tot i ser gràfica, estaria més orientada a la productivitat, guanyaríem temps que malgastem reorganitzant finestres, buscant-les o canviant-les de tamany, buscant comandes iguals a diferents programes però situades en diferents llocs, o accedint a recursos que fem servir molt sovint.

4 thoughts on “Paradigmes d’interfície d’usuari”

  1. Això que dius em recorda a la interfície Sugar de l’OLPC i a la interfície de l’iPhone.

    Per cert, has pensat en provar RatPoison?

  2. Sí, tens raó, no hi havia pensat, en la interfície de l’OLPC! Tenia més en ment treballar amb una interfície més semblant a la de l’iPhone, on s’hi han implementat algunes idees bastant bones (el gir de la imatge en funció de la posició, els gestos a la interfície…). L’OLPC té una interfície gràfica molt interessant, orientada a unes feines concretes, però crec que encara es basa en el ratolí, no aprofita altres perifèrics com pantalla tàctil, el pad del ratolí o una línia de comandes amb llenguatje (semi-)natural.

    D’això que dius del ratpoison… buf, és una mica extrem, fins i tot tenint en compte el que dic al post ;·)… però provaré wmii, a veure què tal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.