Aprendre de la xarxa

Via Flaneuse arribo a Remixing cities, un interessant treball on es discuteix com es poden implementar al món físic, a la nostra societat, idees, conceptes i lliçons nascudes a la xarxa.

Quina és la diferencia entre la societat que ens trobem a la xarxa i la real? La societat a la xarxa s’autoorganitza, és flexible i proactiva i busca solucions als seus problemes, discuteix i aporta, construeix més que destrueix. La societat real té un ordre imposat, inestable, que no s’adapta bé als canvis, les organitzacions i les solucions responen moltes vegades no als interessos dels propis integrants del grup social si no a les directrius donades des de la part superior de la piràmide, directrius que poden ser estàndars i suficientment amplies com per adaptar-se a diferents situacions però que no resolen realment cap d’elles.

Per tant, és hora d’aprendre de la xarxa, i aplicar solucions socials a problemes socials, el que implica una major participació de tothom.

Però es podria anar més enllà? Aplicar solucions i organitzacions de la xarxa al món real podria permetre no només trobar respostes per problemes que els serveis de la comunitat (educació, seguretat, salut, per exemple) tenen avui en dia, si no que també ens podria permetre trobar potser altres formes d’organització social, basades no en un contracte amb el que decideix la majoria, si no en un absolut respecte per l’altre i una exigència total de la nostra total llibertat, en una xarxa pròpia de confiança basada en els nostres propis interessos.

En Pere Quintana exposava l’altre dia d’una manera molt clara aquestes idees tot parlant del sionisme digital.

I jo em torno a demanar, com ja fa temps: és possible implementar el sionisme digital?

El “debat” electoral (i 2)

Finalment si vaig mirar el debat electoral.

I, tal i com pensava, no em va resoldre cap dubte. En tot cas, em va refermar en les meves posicions.

Ara, però, tothom farà anàlisi dels moviments, mirades, vestits, paraules, interrupcions, cites, números, estadístiques que van fer els dos candidats. Alguns s’ho miraran amb una mica més de detall i intentaran destriar quelcom d’allò que van dir.

Els mitjans afins a cada partit parlaran del seu triomf, i treuran (treuen) les errades de l’altre.

Però el debat no ha estat tal. No hi ha hagut combat dialèctic, només acusacions i retrets civilitzats, mostra de dades i repetició d’eslògans. No s’ha parlat de les idees de fons, de la visió de cada partit, de les seves filosofies i del perquè es fan les coses com es fan. Segueixen tractan-nos com a consumidors, no com a votants, com a ciutadans que pensen i poden i volen parlar.

Una oportunitat perduda.

El “debat” electoral

D’aquí una estona començarà el debat entre Zapatero i Rajoy.

Com a ciutadà responsable, penso que l’hauria de veure, que és la meva obligació estar informat i prendre una decisió correcta a l’hora de votar. Com a ciutadà responsable, però, penso també que aquest “debat” milimetrat on no hi participen tots els participants es limitarà o dos monòlogs paral·lels que no em resoldran cap dubte.

Quina llàstima, que la política ja només tingui d’això el nom. La resta sembla un joc d’interessos i un càlcul de probabilitats.

Traduccio dels articles

He afegit un parell d’enllaços a la barra lateral per si passa algú per aquí (o bé de lluny, mai se sap) i vol llegir els apunts en castellà o en anglès.

La traducció obre una nova finestra (o pestanya, segons tingueu configurat el navegador) i usa el traductor on-line de la Generalitat de Catalunya, que va força bé.

També vaig intentar traduir els fils de suscripció, però no ho he aconseguit, el codi que retorna no és bò. Potser usant pipes i traduint el contingut de cada element… seguiré provant.

També he canviat la llista de categories per un núvol: trobo que s’hi reflecteixen millor els temes principals d’aquest bloc (altra cosa és que calgui fer una reordenació d’aquests…)

Espero que sigui d’utilitat.

Escopim l’aigua

Plou. Poc, però plou.

I tota aquesta aigua que cau se’n va directament a la claveguera, on es barreja amb la resta d’aigües grises, negres i de més colors.

No hi hauria manera d’aprofitar tota aquesta aigua? No es podria aprofitar l’aigua que cau directament a les teulades i sobre el paviment? Quina superfície pavimentada, coberta, tenen les nostres ciutats?

Perquè no aprofitem tot allò que cau sobre les teulades i ho derivem cap a dipòsits subterranis? Quin volum d’aigua es pot recollir en una ciutat de la superfície de Terrassa?

I l’aigua dels carrers? Perquè no la derivem també cap a una xarxa paral·lela de recollida o, per contra, perquè no usem paviment porós, que permeti que l’aigua s’hi filtri, recarregant així pous i corrents subterranis que passen per sota de la ciutat? (i, evitant, de passada, bassals, mulladers, i rius als nostres carrers)

Els sistemes actuals de captació d’aigua encara estan muntats des d’una visió industrial de la natura: l’aigua com un recurs que es pot portar d’aquí cap allà, on ens interessa (allò de l’aigua que sobra, de la que es “tira” al mar). Però potser ens ho hem de mirar en conjunt, estudiar els llocs on cau l’aigua i veure què es desequilibra en treure-la d’un lloc i portar-la a un altre, en tapar (urbanitzar) cada vegada més terreny i no donar sortida natural, no permetre que la terra faci d’esponja. Usar l’aigua allà mateix on cau ens pot evitar d’haver-ne de portar de més lluny o, com a mínim, disminuir la que hem de portar.

Potser és hora de començar a estudiar no només l’ús que fem de l’aigua, si no de l’ús que la terra també fa de l’aigua, no només hem de mirar les parts i emprar solucions faraòniques, si no també mirar el conjunt i estudiar mesures que potser localment son petites però que globalment poden ser menys perjudicials.

Ens falta molt camí per recórrer i molt per aprendre fins saber usar bé els recursos sense haver de patir efectes secundaris. Això portarà temps i diners. I a vegades sembla que malgastem les tres coses: recursos, temps i diners, com uns nous rics.