Mes: març de 2008

Literatura sense paper

Ahir fantasejava amb el lector de llibres electrònics que m’agradaria trobar-me, i avui el suplement Babelia d’El País parla del tema.

No estic gaire d’acord amb la versió fantasiosa del principi de l’article, aquesta màquina lectora-multitasca que també es ordinador portàtil i connectable arreu, però la resta de l’article (i del suplement en general) està força bé, dibuixa un panorama bastant ample i des de diferents punts de vista del canvi en els hàbits i els suports de lectura, i el que això comporta a la indústria.

Llegiu-lo si us interessa el tema.

(Nota: he manllevat el títol de l’article d’El País, sí ;·)

iPhone? ePhone!

Quan pensa algú treure al mercat un lector de llibres electrònics amb la facilitat d’ús de l’iPhone?

Què tal una barreja entre les característiques de l‘iPhone, la pantalla de tinta electrònica desplegable i telefonia del Readius i les característiques wifi i de tablet pc de l’Irex? Un dispositiu així seria portable, permetria llegir llibres, consultar correu, missatges, tenir accés a telefonia… i tot en molt poc espai, sense haver de carregar amb el portàtil a sobre, per exemple.

Ah, somiar, somiar…

La lluita per l’escriptori a la web 2.0

Fa un temps pensava que el meu mitjà d’entrada gairebé únic i global a la xarxa seria, d’aquí poc, el navegador, única i exclusivament el navegador. Tota la meva informació, contactes, converses, notícies es troben a la xarxa, i més concretament, hi accedeixo a través de pàgines web. Serveis com els blocs, webmails, els lectors de rss on-line, missatgeria instantània, microblogging com twitter… tot és accessible a través de pàgines web: si vull disposar de la meva informació o usar aquests serveis amb independència del lloc des d’on accedeixi, haig de fer-ho a través de pàgines web.

La vella lluita per disposar d’un software lliure, de poder crear i modificar nosaltres mateixos les nostres eines semblava quedar una mica endarrera quan ja no havies de necessitar aquestes eines (clients de correu, lectors rss, fins i tot eines d’ofimàtica) perquè ho tenies tot a la web. Vist així, la lluita per conquerir els escriptoris queda una mica anticuada: la web 2.0 arriba arreu, i tothom puja al carro.

Però és realment una cursa cap enlloc, la de crear les nostres pròpies eines, tenir la feina d’instal·lar un sistema operatiu i les aplicacions que ens interessen si ho pots trobar tot a la xarxa?

A mesura que els dispositius inalàmbrics i portàtils avancen i es fusiones, a mesura que els aparells cada vegada poden fer més funcions i són més potents, potser tornarem a fer-ne un bon ús: Els telèfons mòbils són cada vegada més multifuncionals, plataformes com android permetran als usuaris instal·lar el software que vulguin; les instal·lacions de software de tercers a l’iphone son un primer exemple, els nous portàtils ultralleugers que porten distribucions Linux preinstal·lades en poden ser un altre. Així, si puc tenir una màquina on hi puc instal·lar software de la meva confiança i portar-la arreu, perquè haig de permetre que ningú escanegi la meva informació, les meves lectures o la meva xarxa social?

Vist així, sembla que la lluita per conquerir els escriptoris continua, renovada. Només que ara ja no serà només pels escriptoris, ho serà per qualsevol dispositiu connectable a la xarxa.

Blog i twitter, una mica més agrupat

Amb aquest bloc intento participar a la conversa global, exposar idees, discutir-les, aprendre.

De fa un temps, però, també empro twitter per converses son més ràpides, un intercanvi d’idees, o només per petits apunts (en el meu cas, el “What are you doing?” de twitter seria més un “what are you thinking?” o un “What do you say now?”).

Son dos expressions de la mateixa conversa.

He posat a la portada del weblog, doncs, una petita finestra on surten els meus últims posts a twitter, per tal d’agrupar-ho tot plegat una mica, i a la barra de la dreta hi ha un nou canal rss amb els posts tant del blog com del twitter.

Ho he posat en fase experimental, ja veurem si m’agrada o no, si penso que les dues converses quadren bé…

Les llengües: Europa i Espanya

Europa promociona el multilingüisme i la riquesa idiomàtica del continent, tot i que, per raons pràctiques, l’ús habitual es limiti a unes quantes llengües de treball.

Un article d’El País fa esment a aquesta qüestió i a un estudi fet per Amin Maalouf i d’altres (versió anglesa en pdf), i ho relaciona amb la pèrdua de pes de l’espanyol enfront d’altres llengües.

La necessitat d’apropar-se als ciutadans i parlar en les seves llengües, la necessitat d’aprendre algun idioma que no sigui l’anglès per a comunicar-se (la “llengua personal adoptiva”), la riquesa cultural dels diferents idiomes del continent enfront de l’ús d’un sol idioma son fets a destacar també.

Fóra interessant que el govern espanyol es llegís atentament aquest document, no només per estudiar si s’ha d’introduir una tercera llengua als plans d’estudi, si no en clau interna.

Un estat on es reconegués de veritat la pluralitat i la riquesa lingüístiques, i on l’administració parlés en el seu idioma als ciutadans, on els polítics interioritzessin aquestes idees i no les veiessin com un problema a la unitat i a la continuïtat del mateix estat tindria molts problemes resolts amb els nacionalismes.

Actualització 3/3/2008 23:09: En Pere Quintana també parla del mateix article, però ho fa des d’un altre punt de vista: quina pot ser la solució pràctica al multilingüisme europeu?
(jo, mentrestant, m’aprofito de la seva informació i afegeixo l’enllaç a la versió anglesa de l’informe)