Mitjans on-line a Terrassa

La sortida en paper de l’edició local de l’Avui, el Aterrassa+, que també té una edició digital, m’ha fet preguntar-me quins mitjans digitals d’informació té Terrassa. He cercat una mica a la xarxa, i he trobat els següents.

Només he posat mitjans “generalistes”, també es poden trobar notícies molt més concretes sobre activitats, esports, agendes, temes, institucions o empreses, que s’escapen ja una mica de la intenció d’aquest apunt.

Una altra manera de copsar el “batec” de la ciutat és saber què opina i diu la gent que hi viu, també tenim un parell d’agregadors de blocs:

Si en coneixeu algun més, feu un comentari i apunteu-lo.

Tornant a l’escriptori

A partir de converses amb amics i lectures a la xarxa, i després de fer alguns experiments amb serveis web 2.0 (twitter públic, els shared de Google, les recomanacions a contactes del Google Reader, o fins i tot proves amb friendfeed o netvibes), fa temps que estic deixant aquests serveis web per les aplicacions client: estic tornant a l’escriptori, sense deixar la xarxa.

Raons com la concentració dels serveis en poques mans (i per tant, l’empobriment de l’ecosistema de la xarxa), la vigilància i ús que es pugui fer de les meves dades i la meva xarxa (la meva privacitat), la confusió entre disponibilitat de la informació, gratuïtat dels serveis i obertura de formats amb que d’altres en puguin exercir el control i la rendibilitat fan que m’inclini per intentar recuperar el control, allà  on el puc exercir: a la meva màquina, al meu domini, a la meva petita parcel·la d’Internet.

Així, torno a gestionar el meu correu en un servidor de correu particular, i recupero les dades privades que allà  hi tinc: el meu graf social, part de la meva xarxa i contactes, la informació privada d’aquests contactes (Thunderbird, amb la extensió lightning, cada vegada sembla ms un geestor d’informació personal complert)

De la mateixa manera, deixo Google Reader i passo a un agregador local: BlogBridge (he fet proves amb Rojo i Alesti, però no m’han convençut, i tampoc no m’han acabat de convèncer ni akregator ni RSSOwl). Ni cal que ningú més s’assabenti de les meves preferències de lectura, ni faig cap ús de les utilitats socials d’alguns agregadors web (Google Reader o Rojo, per exemple): em generen més feina i no sempre em donen informació acurada: prefereixo seguir i definir jo mateix els continguts que llegeixo.

De moment, continuaré usant altres serveis web, com del.icio.us, twitter o picassa, amb el mateix ús que li dóno ara, però: com un repositori on-line on trobar informació que necessito a més d’un lloc, com una missatgeria assíncrona d’ús personal.

A mesura, però, que tinguem dispositius amb més mobilitat i facilitat d’ús, o a mesura que el software d’escriptori que usem guanyi en capacitat de sincronització serà  cada vegada més fàcil montar-se magatzems i serveis propis d’informació accessibles des de qualsevol lloc.

Blog i twitter, canals separats

Fa uns dies vaig començar un experiment ajuntant els canals del twitter i blog, per intentar agrupar en un mateix punt dues maneres de conversar.

Avui, per contra, torno a deixar cada canal per separat, com estava abans. No només són maneres de conversar diferents (l’una ràpida, al moment, expressió instantània d’idees o moments, l’altra més reflexionada, pausada i treballada, amb més possibilitats d’expressió i explicació), en el meu cas, a més, també s’adreçen a audiències i sentits diferents: el blog es més públic, més accessible i més autoexplicable, twitter (qualsevol sistema de microblogging, potser) l’oriento més a converses amb els amics, i, per tant (per tot el que això pot comportar), entenc que és més privat.

Així­, el blog segueix com estava, i twitter queda tancat.

Fi de l’experiment, doncs.

Internet i política

El potencial comunicatiu de la xarxa és enorme, i la relació cost-benefici pot ser, sens dubte, molt profitosa.

En l’àmbit polític això també es veu així, i no hi ha partit que no tingui pàgina web, ni tampoc candidat sense pàgina pròpia. Alguns valents fins i tot tenen weblog, i n’hi ha que ho proven amb
eines com twitter i facebook.

Però la xarxa va molt més enllà i pot fer molt més per la democràcia que ser una altra tribuna des d’on exposar idees: a internet es poden organitzar campanyes de màrketing viral no factibles en altres mitjans, coordinar xarxes socials de suport, intercanviar idees i mantenir diàlegs de tu a tu, i es poden fer també d’altres accions com recollides de signatures o fins i tot recaptació de fons.

És en aquestes petites accions o, millor dit, en la suma de totes aquestes petites accions on resideix el veritable potencial de la xarxa com a eina política: la multiplicació exponencial i quasi immediata de petits esforços o petites accions poden tenir el mateix abast o la mateixa influència que grans accions fetes per pocs (pocs que habitualment solen tenir uns interessos molt determinats, parlant de política).

En les primàries nord-americanes, la sorpresa de Barack Obama no està només en el seu discurs (il·lús i poc concret per alguns, encoratjador i fresc per d’altres), sino en els seus mitjans: L’ús de campanyes virals ha permès al senador d’Illinois recollir els fons necessaris per enfrontar-se a la totpoderosa Hillary Clinton, a priori l’escollida per l’establishment demòcrata i amb uns fons econòmics per afrontar la campanya inicialment molt més grans, però provinent de menys mans (la distribució de petits donants és molt diferent segons el candidat): això dóna molta més llibertat per establir discursos i posteriors accions que no venen (tan) condicionades pels donants a la teva campanya.

De totes maneres, el nostre sistema polític és molt diferent del nord-americà en l’aspecte de finançament, però el mitjà que permet campanyes virals, concentracions ràpides, accions coordinades de grups dispersos és el mateix. Potser només haurem d’esperar a que la societat estigui més connectada, a que més natius digitals tinguin edat de votar i d’actuar políticament.