Agricultors africans i subsidis europeus

Ngozi Okonjo-Iweala, directiu del Banc Mundial, en un escrit al Time de 19 de maig de 2008 deia:

If the world’s richer countries really want to help poor African farmers, they could make a massive difference by eliminating their own agricultural subsidies. Is it really acceptable that while the average African lives on $2.30 a day, cattle in Europe draw an average subsidy of $2.20 per head a day?

Okonjo-Iweala va escriure això arran de les primeres protestes per les pujades dels preus dels aliments ara fa uns dies, però el que diu hauria de ser vàlid amb independència dels situacions extremes o problemes temporals.

La globalització ho ha de ser en tots els sentits, si no és una altra manera d’explotació.

Petroli barat i el model urbanístic i social

L’encariment del petroli no significarà només una pujada dels preus de les benzines o dels seus productes derivats.

De fa anys el model urbanístic s’ha adaptat a la facilitat de mobilitat de la societat actual i proliferen els models dispersos d’urbanisme, siguin urbanitzacions aïllades o enganxades al nucli urbà, on has de disposar de vehicle per desplaçar-te per a la més mínima necessitat.

Ara es comença a parlar del problema del transport: sostenibilitat, rendibilitat, competitivitat… però el problema no és només substituir el cotxe per mitjans públics o per mitjans sostenibles privats, si no que el canvi ha de ser més de fons.

La dispersió de la població i la ocupació del territori a què ha donat lloc aquesta forma de vida lligada al petroli barat tenen una més difícil solució que no només trobar fonts d’energia alternatives, fonts d’energia que d’altra banda no poden encara, ni combinant-les, substituir el petroli.

Potser és el moment que ens comencem a plantejar un canvi en el model de gestió del territori i en el de forma de vida, però això no es pot fer només a nivell personal: no es pot demanar als ciutadans que vagin en bicicleta quan no s’adopten mesures o a la gent que vagi en transport públic si cada dia s’han de fer dues hores per desplaçar-se a la feina.

Gràcies al cotxe, les ciutats s’han transformat: centres d’oci, d’estudi i de producció s’han desplaçat a les afores o a l’exterior directament, parcel·lant els usos del territori i obligant a continus desplaçaments d’una zona a l’altre segons què es vulgui o s’hagi de fer.

Volem reduir transports? Reinventem la ciutat, fem-la més esponjada, més barrejada i més diversa, posem els serveis i l’oci a prop, no es només qüestió de canviar el tipus de vehicle dels nostres carrers.

Perquè els ordinadors han de semblar un ordinador?

Perquè han de tenir un teclat i una pantalla que es tanca i ja està? Combinant tecnologies ja existents i amb una mica d’imaginació, es poden crear màquines que semblaven a anys lluny del mercat.

A The Reader descobreixo i em meravello de la imaginació d’alguns: el que es projecta per a la segona generació del XO: ordinador portàtil, baix consum, interconnexió a xarxa, tacte suau, conversió a lector de llibres, pantalla tàctil que es pot fer servir com un teclat… no és res de nou, tot plegat. El que és nou és com es combina tot i dóna lloc a un nou producte.

Tant de bò reeixin en el seu projecte. Jo ja espero que surti, i espero encara amb més ganes que comencin a aplicar-se tecnologies derivades del desenvolupament d’aquest ordinador a d’altres màquines…

El futur de la cultura

Noves formes de control sobre el tràfic de xarxa i una notícia apareguda al País sobre diferents formes, sino oposades, de gestionar la cultura, em porten al cap un text de Jacques Attali:

En general, es passarà del dret de compra al dret d’accés. En particular, la desmaterialització de la informació farà més fàcil passar de la propietat de les dades a l’ús la qual cosa permetrà un major accés a la cultura, a l’educació i a la informació. Cada cop serà més difícil mantenir el control sobre la propietat intel·lectual. […]

Els propietaris de continguts […] no aconseguiran fer valdre per molt de temps els drets d’autor ni els sistemes d’encriptatge que impedeixen la circulació gratuïta de música i de pel·lícules. Per això els autors rebran una compensació de les infraestructures digitals, les quals obtindran ingressos de taxes i publicitat.
Jacques Attali, Breu història del futur, 2007, Ara Llibres, pàgines 122 i 125

P4P i el control dels continguts

La nova tecnologia P4P per accelerar la descàrrega de continguts compartits a la xarxa pot no ser tan bona com la pinten.

Aquesta tecnologia en proves accelera les descàrregues entre usuaris de manera notable, basant-se en el concepte de proximitat dintre d’una mateixa xarxa: d’aquesta manera, es prioritza la cerca i els intercanvis entre els components d’un mateix proveïdor, que se suposa que internament ha de tenir unes velocitats superiors als enllaços entre els operadors (de fet, és com si apliquéssim -d’una manera una mica barroera- el concepte de proximitat geogràfica o de veïnatge: sempre trigarem menys a portar una cosa de prop que no de lluny).

Però això, que a priori sembla bo, pot no ser-ho tant: els ISP poden tenir accés a les dades de transmissió, fins i tot prioritzar tràfic segons els continguts o bé fer que sigui un servei de pagament, castigant fins i tot els que no l’usen.

Les operadores no estan interessades en una tecnologia d’aquest tipus perquè si: pot fer que puguin treure beneficis de la compartició d’arxius, fins i tot establint-se elles mateixes com a proveïdores de contingut, i pot fer que entrin a controlar un tràfic que, ara per ara, se’ls escapa de les mans, fins i tot pot tenir beneficis a l’hora de captar nous clients: accediu a la xarxa amb nosaltres, que tenim més usuaris que els altres i tindreu més continguts i més velocitat de baixada… (l’argument de Telefònica per telefonia mòbil, de fet).

El problema no és, per tant, que les operadores tinguin informació nostre sobre els continguts que descarreguem, sino l’ús que en faran d’aquesta informació: com diu Antonio Ortiz a error500, la conjunció de les proveïdores d’accés amb els productors de continguts que cerquen “pirates” pot arribar a establir un control molt més efectius sobre els continguts que circulen a la xarxa, tal i com segurament desitjarien les grans productores.

Sigui com sigui, també hi ha una alternativa que fa el mateix però sense donar informació a les operadores: ONO, un plugin per Azureus que troba els usuaris més propers a tu en el moment de fer una descàrrega i, per tant, et dóna unes velocitats més ràpides.

Caldrà veure l’acceptació del plugin, o si surten tecnologies similars però no subjectes a cap control o possibilitat de centralització, i que assegurin la llibertat de flux de les dades.