Lectura profunda = pensament profund?

Nicholas Carr es demanava a la revista The Atlantic si Google (volent dir la xarxa) està afectant a la nostra manera de llegir. David de Ugarte, per la seva banda, ho analitza des del punt de vista de la cultura de tradició catòlica i llatina, contraposant-ho a la visió portestant de Carr.

El que segueix intenta ser una aportació al text d’en David, un altre punt de vista (inicialment era un comentari al seu bloc):

Quizás tampoco podamos menospreciar del todo el cambio que, efectivamente, el uso de la red le hace a nuestra manera de leer, de buscar información y conocimiento.

Pero no para atontarnos más, como propone Carr. Él presupone que el salto de un lado a otro, el seguimiento de los enlaces y la búsqueda (activa por nuestra parte) de la información nos aleja del pensamiento profundo, pero de lo que nos aleja es de seguir el pensamiento profundo del autor del texto, no de seguir nuestra propia busqueda, nuestro propio camino.

Intento explicarme: hasta ahora, leer textos largos era seguir el pensamiento del autor, adentrarte en sus ideas y en intentar comprender sus razonamientos a base de los ejemplos que él mismo podría proporcionar. Con la red, el texto puede ser igualmente profundo, pero no necesita ser tan extenso: los ejemplos no tienen que estar contenidos en el mismo texto, son exteriores (enlaces), y el lector puede incluso buscar más información por su parte, profundizar el texto en el mismo momento, aunque eso le distraiga, momentáneamente, de la línia principal marcada por el autor. Es decir, pasamos de seguir una clase magistral donde uno expone y los demás escuchan a entrar en una búsqueda propia guiados por el autor.

Que eso nos lleve directamente a donde el autor pretende o a otro sitio dependerá ya de nosotros, pero seguro que en el proceso hemos aprendido algo.

Así, la lectura profunda de un texto de manera continuada queda sustituida por una busqueda profunda de la información que tanto el autor como las fuentes que cita nos puedan proporcionar, pero la diferencia puede quedar ahí, porque el proceso de búsqueda y extracción de las ideas, de posterior ordenación de las mismas y de conclusiones sigue siendo el mismo, y ése lo tenemos que hacer nosotros.

Dicho de otra manera, la lectura de textos cortos y la ampliación de la información de motu propio pueden hacer que acabemos siendo más activos, más interesados por todo aquello que nos rodea y más críticos que no cuando nos lo dan todo hecho por más profundo que pueda ser ese pensamiento. Quizás hasta puedan hacer que cambiemos nuestro legado más lento y conservador.

Fukuyama, on ets?

L’enderrocament del Mur de Berlín, el final de la Guerra Freda i l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’establiment dels Estats Units com a única potencia hegemònica mundial feia preveure que ràpidament s’hauria d’estendre una ideologia i un sistema econòmico-polític a tot el món, basats com estàvem en la visió dels dos grans sistemes enfrontats.

Anys després, però, ens trobem que han sortit nous actors, que hi ha grans problemes sense resoldre i tot sembla lluny de cap tipus d’ordre mundial: immigració legal i ilegal cap als països rics, fam i conflictes als països pobres, la pobresa que s’incrementa i la educació que no arriba a tothom, la demanda creixent d’energia i els conflictes per recursos com petroli o aigua, països desectructurats, zones de ningú on proliferen els senyors de la guerra i els criminals, desplaçaments de població i catàstrofes naturals…

Podem arreglar tot això només amb les teoríes neoconservadores d’imposar la democràcia i els sistemes de mercat per la força o cal usar d’altres mitjans? Les polítiques de defensa s’han de basar només en les armes i en atrinxerar-nos i tancar les fronteres o, per contra, la inversió en desenvolupament i l’ajuda hauríen de començar a considerar-se també com una inversió en defensa?

No, no existeix, ni existirà un món un món unipolar ni s’arribarà al final de la història. Potser amb una mica de sort aconseguirem iniciar un tipus d’història diferent a la que portem fins ara.

Desobediència civil i Església

Es pot confiar en algú que en un determinat moment et diu una cosa i una estona després et diu totalment el contrari, o que amb una mà et dóna una llepolia mentre amb l’altra et clava un mastegot?
Què en pensem, d’algú que es queixa que no li fan cas però que, quan parla, diu coses que ningú no entén o que estan fora de lloc? Algú li farà cas?

Aquesta és la situació de part de l’Església espanyola, que no sembla entendre el que és un estat aconfessional ni que hagi perdut el paper preponderant que havia tingut en la societat, que pretén erigir-se en defensor d’uns valors que proclama com universals però que exclouen tots aquells que no pensen com ells, que és capaç d’usar les mateixes eines que en altre moment o per part d’altres ha condemnat.

En aquest sentit, des de la Justícia i Pau en Joan Gómez ens proposa un passatemps d’allò més divertit i educatiu sobre desobediència civil i Església, i ens demana:

[…]si l’objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d’aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s’hi val?

Penso que la resposta ha de ser un no rotund: no val legitimar una estratègia en funció de si comulga o no amb els nostres interessos, el “però és que ara és diferent”, el buscar excuses (si es busquen) que s’agafin pels pèls… Si en un moment determinat s’han condemnat determinades accions, després no es pot actuar d’aquella manera, cal buscar d’altres camins, expressar el desacord d’una altra manera, si no no sembla més que l’enrabiada d’un nen petit.

D’altra banda, però, potser a l’Església li cal buscar més a fons: potser abans que canviar el contingut d’altres coses que no ens agraden hauriem de mirar dintre de casa.

Dues últimes notes:

  • Sempre és bò veure que, encara que la Església (organizació)digui una cosa, hi ha part de l’església (comunitat) que té el seu propi criteri, les seves idees, i que treballen per això, però amb respecte pels altres. Potser si l’Església es mira la seva base aquesta deixarà de minvar.
  • Parlo d’Església, però potser fóra més correcte parlar de determinada jerarquía de l’Església, o de la Conferència Episcopal Espanyola, directament.

Idees fresques per les UI

Estem acostumats a interactuar amb l’ordinador apretant botonets a la pantalla, desplegant llistes, amagant o mostrant finestres o tabuladors, i costums iguals o similars els hem traspassat al món del web: influenciats per l’entorn gràfic que ens envolta i pels consells dels entesos sobre com funcionen millor les interfí­cies d’usuari, no ens movem de determinats elements gràfics, que sempre són els mateixos, els disfressem com els disfressem: botons, desplegables, enllaços, tabuladors, finestres…

Per sort, no tothom pensa igual, i sempre n’hi ha que experimenten amb noves idees d’interfí­cies, aquí en poso algunes:

  • Songza: una web musical a l’estil de Last.fm, amb la particularitat de que en picar el nom de l’artista s’obre una “flor” amb diferents opcions al seu voltant. No deixa de ser un menú emergent, però disposat d’una altra manera….
  • Algorithm Ink: Una interfí­cie diferent: zones emergents, tabuladors que semblen botons i son autoexecloents… La tortuga del Logo ha crescut i ha marxat a la xarxa.
  • zoomii.com: una llibreria on-line diferent. Totes acostumen a presentar llistes inacabables de novetats, molt text, i botons de cerca… però és això el que trobem a la llibreria quan hi anem, o ens agrada remenar i mirar les portades dels llibres? Una interfí­cie que imita el que trobem al món real de manera àgil i còmoda, que no és poc.
  • Experiments amb la línia de comandes al Firefox: Alguna cosa tindrà  a veure que Aza Raskin estigui treballant amb la gent de mozilla pels experiments que comenten Atul Varma (Humanized) i Alex Faaborg (Mozilla). Realment, usar una lí­nia de comandes a l’estil d’Enso al firefox pot ser brutal (i més, tenint en compte que cada vegada fem servir el navegador per a més coses).

És bò o el fan bò?

Ja ha arribat l’iphone aqui, i ara tothom es dedica a parlar-ne i a cantar-ne les delícies, explicar-ne meravelles, fer reportatges i anàlisi variades…

D’acord que l’aparellet està bé, però tant bé com perquè tothom hi hagi d’anar al darrere i ser el primer en informar i donar dades? Que no hi ha més coses, que no passa res més? Un acaba creient que els d’Apple son uns mags amb això de la publicitat: tothom els fa la campanya gratuïta.

La culpa, però, no la té l’iPhone: qui decideix les notícies principals, els temes d’interès? La multiplicitat de mitjans d’informació no dóna més pluralitat, senzillament fa que es repeteixin les mateixes coses fins al cansament: tots tenen en mira el fet de vendre tants exemplars com sigui possible, tenir la major audiència o el major nombre de visites… davant d’aquesta diversitat de criteris, la única víctima és la informació, perquè tothom acaba parlant del que creu que pot interessar més al públic.

Però quin públic? Aquell que no té mes remei que empassar-se el que els mitjans tradicionals els serveixen?

Ja és hora que també els mitjans d’informació estiguin també en xarxa (i no només a la xarxa), de manera que poguem prioritzar les notícies en funció dels nostres interessos, i no del que algú (desconegut) creu o decideix que és el més important.