Desobediència civil i Església

Es pot confiar en algú que en un determinat moment et diu una cosa i una estona després et diu totalment el contrari, o que amb una mà et dóna una llepolia mentre amb l’altra et clava un mastegot?
Què en pensem, d’algú que es queixa que no li fan cas però que, quan parla, diu coses que ningú no entén o que estan fora de lloc? Algú li farà cas?

Aquesta és la situació de part de l’Església espanyola, que no sembla entendre el que és un estat aconfessional ni que hagi perdut el paper preponderant que havia tingut en la societat, que pretén erigir-se en defensor d’uns valors que proclama com universals però que exclouen tots aquells que no pensen com ells, que és capaç d’usar les mateixes eines que en altre moment o per part d’altres ha condemnat.

En aquest sentit, des de la Justícia i Pau en Joan Gómez ens proposa un passatemps d’allò més divertit i educatiu sobre desobediència civil i Església, i ens demana:

[…]si l’objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d’aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s’hi val?

Penso que la resposta ha de ser un no rotund: no val legitimar una estratègia en funció de si comulga o no amb els nostres interessos, el “però és que ara és diferent”, el buscar excuses (si es busquen) que s’agafin pels pèls… Si en un moment determinat s’han condemnat determinades accions, després no es pot actuar d’aquella manera, cal buscar d’altres camins, expressar el desacord d’una altra manera, si no no sembla més que l’enrabiada d’un nen petit.

D’altra banda, però, potser a l’Església li cal buscar més a fons: potser abans que canviar el contingut d’altres coses que no ens agraden hauriem de mirar dintre de casa.

Dues últimes notes:

  • Sempre és bò veure que, encara que la Església (organizació)digui una cosa, hi ha part de l’església (comunitat) que té el seu propi criteri, les seves idees, i que treballen per això, però amb respecte pels altres. Potser si l’Església es mira la seva base aquesta deixarà de minvar.
  • Parlo d’Església, però potser fóra més correcte parlar de determinada jerarquía de l’Església, o de la Conferència Episcopal Espanyola, directament.

4 thoughts on “Desobediència civil i Església”

  1. Jo crec que l’Església sí que ha decidit mirar a les seves bases. El que passa és que ha triat. L’Església ha preferit als kikos i als de l’Opus que, per exemple, als d’Església plural. Bàsicament, aquesta institució ha triat les bases que estaven d’acord amb la jerarquia i la “dictadura” que a les bases democràtiques i lliure-pensadores.

  2. Mirat com tu dius, no deixes de tenir raó, Pere.

    I ja és llàstima que hagin escollit un camí tancat i de posicions retrògrades.

    Sembla ben bé que confonguin bases democràtiques i lliure-pensadores, obertura cap a la societat i els diferents pobles, si vols, amb la pèrdua dels seus principis. I res més allunyat de la realitat, crec.

    De fet, no deixa de ser irònic que amb aquestes idees tan tancades sigui precisament com més s’allunya l’Església dels seus principis.

  3. Si, és que no ho he dit bé: a la última frase hauria d’haver dit inicis, que no principis.

    Abans que la comunitat esdevingués Organització.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.