Fukuyama, on ets?

L’enderrocament del Mur de Berlín, el final de la Guerra Freda i l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’establiment dels Estats Units com a única potencia hegemònica mundial feia preveure que ràpidament s’hauria d’estendre una ideologia i un sistema econòmico-polític a tot el món, basats com estàvem en la visió dels dos grans sistemes enfrontats.

Anys després, però, ens trobem que han sortit nous actors, que hi ha grans problemes sense resoldre i tot sembla lluny de cap tipus d’ordre mundial: immigració legal i ilegal cap als països rics, fam i conflictes als països pobres, la pobresa que s’incrementa i la educació que no arriba a tothom, la demanda creixent d’energia i els conflictes per recursos com petroli o aigua, països desectructurats, zones de ningú on proliferen els senyors de la guerra i els criminals, desplaçaments de població i catàstrofes naturals…

Podem arreglar tot això només amb les teoríes neoconservadores d’imposar la democràcia i els sistemes de mercat per la força o cal usar d’altres mitjans? Les polítiques de defensa s’han de basar només en les armes i en atrinxerar-nos i tancar les fronteres o, per contra, la inversió en desenvolupament i l’ajuda hauríen de començar a considerar-se també com una inversió en defensa?

No, no existeix, ni existirà un món un món unipolar ni s’arribarà al final de la història. Potser amb una mica de sort aconseguirem iniciar un tipus d’història diferent a la que portem fins ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.