Llibres electrònics: redefinint les editorials

El llibre electrònic és molt més que l’aparell lector: és el propi contingut, el format i la extensió, la facilitat de distribució i l’emmagatzematge. Totes aquestes característiques poden fer que el llibre es pugui adaptar més a les tendències de lectura actuals

Creemos repositorios en Dominio Público con formatos optimizados para libro electrónico y, digamos… 23 páginas como máximo para los ensayos y 42 para los relatos. Dejemos que se organicen comunidades de lectura, creación y ensayo. Descubramos y promocionemos nuevos autores que se desarrollen ya en los nuevos formatos.

o fins i tot que es puguin crear nous canals de distribució dels mateixos:

Guys, do you think you might want to collaborate with Lexcycle (Stanza) and Feedbooks toward a seamless interface through which people can buy books, especially the nonDRMed ePub variety? Perhaps you can look beyond the standard suspects and think about creating a new e-book ecosystem.

Em demano si també seria possible que, si més no en part, el llibre electrònic, combinat amb les comunitats en xarxa, fes que es replantegés la mateixa indústria editorial:

Avui en dia, les editorials son molt més que seleccionadores de textos que després imprimeixen i venen: son distribuidores, publicistes, cercadores de nous lectors i de nous escriptors… han creat un mercat que s’alimenta de la continua novetat i que ha de despertar el desig de comprar llibres, per vendre un producte més, en aquest cas cultural. Això fa que, en molts casos, la qualitat del text no sigui la que et prometen, o que la qualitat de la traducció, encarregada a mans poc curoses, rebaixi molt el nivell del text o canvii el seu significat…

Seria possible que, en un món en xarxa, els autors poguessin vendre directament els seus textos en format electrònic o bé que compressim els textos d’autors d’altres llengües a traductors de la nostra confiança, que sabem que fan un treball acurat?

Quin efecte tindría, doncs, aplicar aplicar la teoría de la llarga cua per un mercat com l’editorial en l’àmbit de llibres electrònics? Com afectaria la economía de l’abundància a les petites editorials especialitzades o als professionals independents? Obriria noves oportunitats econòmiques, per exemple, associacions de traductors amb un segell de qualitat que garantíssin el text traduït, comunitats de lectors que donessin el vist-i-plau a traduccions, petites editorials amb catàlegs especialitzats i de qualitat, autors sense intermediaris, apostes més arriscades o minoritàries de les editorials, reedicions de clàssics fora de catàleg amb poques perspectives de venda massiva?

Plataformes de lectura pròpies

Al bloc d’en David de Ugarte m’assabento que ja estan a punt uns nous models d’Iliad, amb pantalla més gran i més possibilitats de lectura i de compartició de documents entre dispositius.

L’Iliad és el lector de llibres més proper a la idea de disposar d’una biblioteca lliure i pròpia, compartida amb d’altres, amb la teva xarxa de confiança, i amb la possibilitat de fer bricolatge sobre la máquina: afegir-hi comportaments, particularitzar-ne d’existents. Vist així, l’Iliad no és només un lector de llibres, és també una plataforma per establir una biblioteca compartida, o fins i tot una taula de treball comú.

D’altres lectors de llibres, com el Kindle d’Amazon o el presentat per E Ink Corporation no fa gaire, preveuen comportaments totalment diferents. Sota una aparença similar, són dispositius tancats, simples proveidors de serveis. Lligats a una xarxa concreta, només es poden descarregar els continguts des d’aquell origen i en funció del que el proveïdor t’ofereixi, siguin llibres o continguts com diaris electrònics o fonts rss. En aquest model, passem a ser consumidors d’informació, informació per la qual hem de pagar (fixeu-vos que el Kindle, en aquest sentit, està molt ben estudiat: veus un llibre a Amazon, pot estar bé, costa menys i en un minut ja el tens al dispositiu. Potser sense aquesta immediatesa no l’haguessis comprat: compra compulsiva?) La facilitat d’ús dels serveis comporta un ús que potser d’altra manera no el faríem.

És veritat que, inicialment, l’Iliad és molt més car que la resta de models, però cal valorar si realment aquest preu més baix inicial no acaba pagant-se a la llarga amb suscripcions a serveis i compres massa ràpides, econòmicament parlant, i si aquesta monitorització de les nostres compres i lectures no afecta també a la nostra privacitat. Els dispositius associats a serveis específics de continguts (ja siguin kindles o ipods) no son més que extensions del quiosc o la botiga de música a la nostra butxaca.

Així, la qüestió que se’m planteja a l’hora d’escollir és: una plataforma de lectura pròpia o un servei que t’ofereix continguts? Creem i escollim nosaltres mateixos el que volem llegir, en base als nostres paràmetres, gustos o experiència o deixem que sigui la “indústria cultural” qui ens ho serveixi i ens indiqui què ens convé o què llegeix tothom?

Jo escullo els primers: donarà més feina per muntar la biblioteca, potser per accedir als continguts, però hi tindré el que jo vulgui i com jo vulgui. Ningú ha dit que res sigui gratuït.

Blogorrea

Que de les converses als blogs i entre blogs es pot aprendre molt, que hi ha converses interessants i que són un nou mitjà d’expressió no ho discuteix ningú.

Que també hi ha molt contingut d’ínfima qualitat i sense cap interès, que no aporta res i que només afegeix soroll al canal, tampoc.

Avui he trobat una paraula que defineix aquest segon cas perfectament: blogorrea. Encertadísima!

TV + blogs: ampliant la conversa

Hi ha mitjans que no son compatibles, per més que ens entestem i intentem casar-los. Els intents d’unir televisió i internet en un únic dispositiu no son nous, però no acaben de cuallar: la televisió es un mitjà centralitzat, unidireccional i absorbent, passiu, mentre que els diferents canals de comunicació de internet (xat, correu, missatgeria instantània, blogs, microblogs) es basen precisament en la distribució del contingut i dels contactes, i, sobretot, en la participació activa.

Si fa uns dies llegia sobre un experiment de Yahoo! per mostrar gadgets en pantalla mentres es veu un programa, ara veig un altre intent: unir twitter i televisió: la idea és mostrar els comentaris de la gent sobreimpressonats sobre un debat polític.

Però no és això una versió una mica més multimèdia dels comentaris als diaris? I els comentaris a les notícies sovint deriven en un intercanvi d”insults entre anònims, treient-li el valor afegit que podria tenir.

La idea d’unir la televisió (millor dit, una emissió qualsevol) amb internet i fer que la gent hi pugui opinar és potent, però potser no a base de comentaris… Es podria crear un sistema per marcar els moments que un troba més interessants d’un debat, per exemple, per poder-los enllaçar després en un article a un blog o un diari, generant així unes reflexions de més qualitat, i fent que, a més, la visualització del vídeo donés informació sobre els retroenllaços trobats. Una mena de còctel entre youtube, televisió tradicional i blogs.

Reclamem la web!

S’acosta tempesta. El “cloud computing”, el que ens permet independitzar-nos del nostre ordinador i disposar de les nostres dades on se vulga que anem, no fa més que anunciar un traspàs de la propietat. Si abans les dades estaven presoneres d’una màquina i d’un software, ara les dades viatgen lliures no-sabem-per-on i son esclaves d’un servei, si abans estàvem lligats al software d’una màquina, ara serveis on-line i projectes com Chrome o Prism estableixen nous marges d’actuació, límits invisibles.

Dades que teòricament son accessibles des de qualsevol lloc, però que no sabem on són i per tant, de les que no en tenim control. Dades escrutades per treure’n perfils i patrons, interfícies que faciliten l’intercanvi de dades i la comunicació entre serveis, que sota una aparença de facilitat et fan entrar en una nova rutina i en un entorn controlat.

No és només la web. Nous dispositius de lectura portàtils, com kindle o el que prepara E Ink Corporation, van (aniran) lligats a serveis inalàmbrics de dades, que oferiran llibres o diaris, i que permetran, per tant, la traçabilitat dels nostres patrons de lectura per poder subministrar-nos publicitat ben dirigida (el futur de la premsa).

Es tracta, doncs, de no abaixar la guàrdia, de seguir construint les nostres xarxes sobre diferents dispositius, ja sigui per crear les nostres pròpies fonts d’informació i opinió o per compartir les nostres lectures, de usar els mitjans que la tecnologia ens dona per construir realitats pròpies, més enllà de les pensades i estandaritzades per d’altres.

Reutilitzem la vella consigna ecològica: pensem localment, actuem globalment.