Informació gràfica

Les representacions gràfiques de la informació sempre tenen una lectura més enllà de la purament funcional. La estètica associada a qualsevol representació pot ajudar moltíssim tant a la comprensió de les dades com a la visualització dels conceptes que es vulguin destacar, facilitant d’aquesta manera la explicació d’una idea, o fins i tot, millorant la comprensió d’una realitat.

Per posar alguns exemples:

  • La planta, alçat i secció d’un plànol ens pot ajudar a fer-nos una idea de com serà l’edifici i pot donar una informació tècnica molt precisa, però una perspectiva caballera o una isòmetrica ens farà veure molt més ràpidament els volums de l’edifici, la seva imatge final.
  • El plànol d’una ciutat ens mostra com es distribueix aquella ciutat pel territori, però res més. Si a sobre hi dibuixem informació sobre els fluxes de transport, o sobre la distribució i usos del territori, comprendrem molt més bé com funciona aquella ciutat.
  • La relació de diferents tipus de dades inicialment no relacionades sobre eixos geogràfics o temporals ens pot fer veure les relacions ocultes entre ells, les influències mútues o les dependències que existeixen.

Em meravella com una cosa tan (inicialment) simple com la estètica i el disseny poden ajudar a comprendre millor tot allò que ens envolta, com un disseny pot incorporar en base al grafisme molts més elements que la informació purament gràfica, i això ho podem trobar en un esbòs a ma alçada del plànol d’un edifici fins a la visualització en 3D del flux de tràfic sobre els carrers d’una ciutat, georeferenciant els fluxes de dades, de diners o de persones entre territoris o dibuixant mapes conceptuals d’idees.

Estem en una època d’informació purament visual, diuen. Ben posada, doncs, la informació gràfica pot ser tan forta com la paraula.

Documentar projectes amb un wiki

Ja fa temps que on treballo utilitzem un wiki per documentar projectes: manuals, codi, procediments, etc… i últimament estem fent un esforç per incloure més informació, dedicant-hi més temps. Com és normal en tots els projectes, com més ens hi dediquem més el millorem i l’afinem, i més intentem adaptar el nostre estil d’escriptura i documentació al mitjà.

Els wikis son una eina excel·lent per documentar en grup, propicien la col·laboració i incorporen mecanismes que faciliten el lligam de la informació i la seva consegüent millora. El que ja costa més es fer-los servir per diferents usos alhora: gestor de documentació, repositori de manuals i de llibres d’estil, gestor de tasques i de projectes, tot alhora i amb el mínim d’escriptura i de repetició de dades possible de cara als usuaris (o sigui nosaltres mateixos).

Això per si sol ja és un repte, i estem començant a provar diferents solucions tant d’organització com tècniques del propi wiki per salvar els obstacles, i aquest procés em fa observar algunes coses:

  • La eina (el wiki, en el nostre cas) no és una solució màgica, s’ha d’adaptar-la i adaptar-s’hi.
  • No es fa comunitat per si sola, cal treballar dur, explicar avantatges i desavantatges, tots els ets i uts. Com més transparència, menys problemes posteriors.
  • No ens podem tancar a sugerències de funcionament. Cal estudiar-les totes, adaptar les vàlides i explicar perquè les altres no ho són.
  • S’ha d’explicar el perquè del projecte i en què ens beneficia. Això ajuda a tenir una visió de futur i a portar millor possibles increments inicials de feina.
  • Fent comunitat: en què m’ajuda i en què ajudo.
  • És imprescindible un treball d’organització de la informació previ. Entrar dades sense més només incrementa el sac de pàgines desordenades. Busca-les després.
  • Conceptes per organitzar la informació: què volem trobar, per a què ens serveix, a qui serveix, què és necessari pels dos punts anteriors.
  • Cada eina té els seus límits, està dissenyada per una cosa. Voler forçar-la massa pot portar a un tou de feina extra, el que no té sentit.

Tinta electrònica i lectura digital

Uns quants enllaços interessants sobre tinta electrònica i lectura digital:

  • eInk: A Possible Future for Paper, a O’Reilly Radar: Una reflexió sobre el que poden representar els dispositius de tinta electrònica per a la premsa: canvis no només en els ingressos directa (compra? suscripció?), sino en l’encaix de la publicitat (font d’ingressos important) en els nous mitjans, la distribució i els costos associats… Res a veure amb la visió arcaico-triomfalista d’en Pernau fa uns dies a El Periódico.
  • Els futurs de la lletra, d’El Llibreter: Enllaços interessants a la visió dels llibres electrònics des del punt de vista d’una editora i sobre les implicacions de la lectura digital i el seu entorn (enllaços, múltiples idees, salts de context…)
  • Online Literacy Is a Lesser Kind, a The Chronicle Review: acostumar-se a llegir només on-line pot tenir conseqüències per als estudiants? Cal ensenyar a llegir off-line, la “lectura profunda” que alguns diuen? Fa uns anys ni ens ho hauríem plantejat, això…

Trilogia de Mart: implementant la xarxa?

Pot representar la colonització d’un nou planeta la oportunitat per crear una nova societat, amb unes bases i unes estructures de poder totalment diferents, unes relacions socials i laborals i una economia no basades en el guany purament econòmic?

Aquests són alguns dels aspectes que Kim Stanley Robinson explora en la seva monumental trilogía de Mart de (Marte Rojo, Marte Verde i Marte Azul). Amb l’excusa de la colonització i la terraformació del planeta vermell, Stanley Robinson planteja la possibilitat de començar de nou, la creació d’un nou sistema de govern diferent dels actuals i d’una economía de mercat dominada per models cooperativistes, una societat amb relacions laborals i personals diferents, no dominades pel materialisme del jo tinc sino pel fet del jo dic, del jo faig, del que penso i com actuo.

Ras i curt, m’ha sorprès molt trobar conceptes que identifico amb el neovenecianisme o la plurarquia, o models i relacions econòmiques i empresarials basades en els interessos dels components de la societat, la economia del regal o fins i tot una certa imatge de la possibilitat de ser un hacker vital, segons la definició d’en Pekka Himmanen.

Tot plegat em fa demanar-me si en Kim Stanley Robinson no serà un sionista digital avant-la-lettre.