Facebook, twitter, weblog

Fa uns dies que uso Facebook: tot i que de bon principi em va fer una mica l’efecte de friendfeed, que trobava massa informació de cop, ara la cosa s’ha normalitzat o bé ja m’hi he acostumat.

El fet, però, és que se’m comencen a juntar diferents espais a la xarxa, que uso per comunicar-me però de maneres diferents: a aquest blog i a twitter ara hi haig d’afegir facebook.

La meva presència principal a la xarxa seguirà sent aquest blog: és on m’hi sento més a gust i el que crec que defineix més la meva personalitat, on es reflecteixen les meves idees tant bé com puc i sé fer-ho. És aquí on alhora sóc més públic i més protegeixo la meva intimitat.

A twitter mantinc xerrades molt curtes, veig petits moments del dia a dia, petits flaixos de contacte amb un petit grup d’amics. En el meu cas, s’assembla més a una missatgeria instantània quasi-privada que a un altaveu al món.

I a Facebook? a Facebook he trobat gent que ja coneixia, antics companys i amics amb els quals havia perdut el contacte i amb els que t’agrada parlar de tant en tant, saber com els va i fer alguna xerradeta… però és com estar al mig d’una plaça rodejat de gent: tothom pot escoltar el que dius i veure el que ensenyes, mentres que tu et penses que estas parlant només amb el teu grup d’amics. M’agrada haver retrobat gent i poder-hi mantenir el contacte, però no per això el faré el meu mitjà principal de comunicació amb el món.

Veurem com va la experiència.

La finalitat de la comunicació

Henry David Thoreau va escriure a “Walden o la vida als boscos” [1],[2]:

Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se. […] Com si l’objectiu principal fos parlar ràpid i no pas parlar amb sentit comú.

Reflecteix amb una precisió sorprenent el que passa en el món de la comunicació: nous dispositius, nous mitjans, nous canals… però és realment el que es diu interessant? No és una simple repetició d’allò sentit o de tòpics? Tenim tanta necessitat de comunicar i de parlar? I quan escoltem i pensem?

Ho va escriure al 1854 i encara és vàlid.

Textos electrònics i editors

Parlant de textos digitals i editors, el llibreter toca un punt molt important:

[…] caldrà que l’editor adapti contínuament el fons editorial a les futures modes tecnològiques, que garanteixi la llegibilitat de qualsevol text en qualsevol format anys després de l’adquisició de l’arxiu digital; és a dir: promoure la visibilitat dels autors des del punt de vista tecnològic. […]

Els aparells per llegir els textos electrònics són importants i estan en contínua evolució, i a vegades no sembla que parem prou atenció a la mare dels ous: els textos, com els guardem i com es poden llegir.

Caldrà estar atents a que els agents implicats usin formats senzills i, sobretot, oberts, que garanteixin l’accessibilitat de tothom, independentment de versions i modes: bé que puc llegir un llibre, el compri on el compri i en el format que el compri…

Un marcador ètic i ecològic per cada producte?

Els aparells electrònics ens poden fer la vida i la comunicació més fàcil, poden ajudar a no gastar tant paper i a fer innecessaris desplaçaments i despeses, sembla que, en certa manera, ens poden ajudar a ser més verds…

Però tenen un cost: el dels materials amb què estan fets, el de la energia necessària per fabricar-los i per reciclar-los una vegada usats o fets vells… La mateixa voracitat del mercat i les companyies ens empeny a comprar cada vegada nous equips a canviar de mòbils i d’ordinador, de televisió, d’aparell de mp3, desant els antics, llençant-los o reciclant-los.

Les implicacions tant sobre el planeta com sobre poblacions o regions d’aquesta voracitat consumista poden ser brutals.

Ho arreglem ràpid, però: posem que son lliures de CFC, els marquem amb el punt verd o algun logo ecoamigable, i avall. No anem més enllà, ni ens plantejem els problemes en origen dels materials o del destí de la porqueria resultant…

No hi hauria manera, doncs, de marcar els aparells (o qualsevol producte) amb algun indicador de responsabilitat tant social com ecològica, una mena d’indicador ètico-ecològic? No val només marcar si el consum d’energia és baix (Classes A,B,C…, estrella EPA o d’altres) o si la fusta prové de boscos que no son selva verge: en un món on tot és traçable, on cada component se sap d’on ha sortit: foneria, mina, pou, país, fabricant, no es podria usar aquesta informació per crear bases de dades, etiquetes i eines que ens permetessin saber d’on vé cada cosa, com s’ha fet, i mostrar-ho de manera gràfica i entenedora, en un primer cop d’ull?

Com puc saber, per exemple, si em compro un portàtil nou, que els seus components provenen de fabricants responsables, que no s’explota ningú, quanta aigua i energia ha estat necessària per fabricar-lo, quins components s’han emès i quins productes residuals han quedat, quina despesa de transports o d’embalum genera, o quin tant per cent serà recuperable quan ja sigui massa vellet per usar-lo?

És una llàstima, perquè crec, senzillament, que no puc: massa interessos, massa competència.

Un marcador d’aquest estil no només indicaria les netedat del producte o del seu procediment de fabricació, també hauria d’implicar informació sobre la facilitat de la recuperació dels components i residus, tractaments o polítiques de millora, per exemple, i les pràctiques empresarials i la tan de moda responsabilitat social corporativa de qualsevol fabricant i associats, les polítiques dels governs implicats que permeten la exportació de residus o el tractament inadeqüat en països necessitats de divises.

Ben pensat, això podria suposar, si fos real, l’enfonsament de més d’un i de dos. També, potser, una presa de consciència real del que estem fent. Fins i tot, molt més simple i per començar, seria portar les regles de comerç just a nivell global.

Ajudarien els ebooks a estalviar paper?

Quant de paper fem servir cada dia per no res, d’usar i tirar? Fa dos dies vaig fer neteja de papers, de diaris, retalls i apunts que guardava de fa anys (van sortir coses del 1994 i del 1998) i que fa anys també que no mirava… total, uns quatre o cinc quilos de paper a reciclar…

Quants quilos de paper dec haver usat, només en diaris i revistes? Ara estic suscrit a una revista setmanal i abans comprava el diari un cop a la setmana com a mínim. Faig uns números ràpids:

  • 70 grams de revista * 52 números/any = 3,640 kilos de paper a l’any
  • 250 grams de diari * 52 vegades/any = 13 kilos de paper a l’any

16,1640 kilos: no sembla gaire. Però fa anys que estic suscrit i durant anys he comprat el diari, posem-li cinc a cada un d’ells. Els números es transformen: ara ja són 161,64 kilos de paper només en cinc anys.

Si a això hi sumem els gratuits que arriben a la bústia, un parell per setmana que agafo, els llibres que puc llegir i que no miro més, els papers que imprimeixo, uso a doble cara i després llenço… quant paper gasto?

I si això ho multipliquem per tots nosaltres? Els números començen a marejar.

Vist així, els arguments ecològics a favor dels lectors de llibres electrònics tenen més sentit. Si, sé que el lector és també un dispositiu fet de plàstic i metall, que gasta energia, que ha gastat energia i ha generat residus en la seva producció… però també han generat despeses de transports, embalatge i residus els papers, llibres i diaris…

Com posar-ho en la balança? Com equilibrar i calcular només amb aquests arguments a la mà?