Eleccions europees, 2009 (2)

Cap partit no em fa el pes, i em plantejo el vot en blanc, a despit de si no beneficia a ningú, o de si perjudica a llistes petites: total, si voto en blanc vol dir que no estic d’acord amb ningú, ni llistes grans ni llistes petites, així que tampoc no hauria de preocupar-me: les seves propostes, el seu discurs, i, sobretot, les seves actituds no em convencen.

Eleccions europees, 2009

Europa ens interessa, i no podem pretendre bastir un espai comú si no ens hi impliquem, d’acord.

Però si qui ens ha d’enjogassar son els polítics que plantegen qualsevol elecció en un nosaltres contra ells, en un a-veure-què-treiem-d-Europa, en un anem a Europa (però no estem a Europa, ja?), van mal dades.

Anar a votar? Sens dubte. Per qui? Bffff…

Quin és el futur de la premsa?

El món de la premsa escrita, dels diaris, està convuls. Les recents exigències a Google News per part d’editors europeus per no posar publicitat al seu lloc no és més que la última batzegada, com la demanda d’ajuts públics al sector de fa no gaire.

Però es pot culpar a Google, a les empreses de clipping, a la omnipresent crisi o fins i tot a la societat (ja sabeu, allò del costum del no haver de pagar per res) per la situació actual de la premsa?

Els propis interessats no tenen res a dir? Part del que està passant és culpa dels mateixos diaris, així:

  • son el referent d’informació que pretenen ser?
  • Son una font fiable i imparcial?
  • La qualitat que tenen és la que diuen? Qui ho garanteix?
  • Les versions/edicions digitals tenen els mateixos continguts que les escrites, o es nodreixen de retalls d’agència?
  • No s’aprofita el mitjà: busqueu enllaços externs per aprofundir i ampliar la informació, se’n troben pocs.
  • Les notícies s’expliquen en profunditat, o es passa a una simple relació de fets? les coses passen dintre d’uns entorns, d’uns contextes polítics, socials, històrics i geogràfics, que moltes vegades s’obvien, no s’expliquen o, fins i tot, sembla que s’ignorin.

Gregorio Morán comentava a La Vanguardia del 16 de maig d’enguany:

[…]No es verdad que los periódicos del 2009 sean peores que los de 1988; sin embargo, son menos prensa escrita y más parecidos unos a otros; tanto, que en ocasiones parecen tomar por modelo a los diarios gratuitos. […]
Gregorio Morán: No es oficio para viejos (La Vanguardia, 16 de maig de 2009)

Caldrà adaptació als nous costums i als nous mitjans, a la immediatesa i a la competència de ràdio, televisió i d’altres canals d’opinió, a la cerca d’informació de manera activa per part dels lectors, a la irrupció de nous mitjans de lectura i de noves maneres de suscripció, i a un canvi en el negoci, en la manera de vendre notícies:

  • Actualment ja pots comprar una única edició digital, o fins i tot, un únic article, però de manera ràpida? S’han plantejat la possibilitat d’eliminar la publicitat i editar únicament per subscripció? Ara que hi ha la possibilitat, analitzen les tendències de lectura? Potser els que llegeixen unes seccions no llegeixen d’altres, aixó pot donar peu a edicions personalitzades, a suscripcions personalitzades que incloguin, fins i tot, notícies bonus d’altres àrees diferents a les no suscrites però prou importants com per ser conegudes en general…
  • Oferir qualitat implica guanyar-se la confiança del lector: fons fiables, referències verídiques i contrastables, informacio clara i àmplia, coneixement d’allò que s’està explicant. Sense això, la gent no voldrà pagar per la informació, quin valor afegit tindria quelcom que no m’amplia el que ja he vist en d’altres llocs?

Això implica un replantejament del negoci: buscar la qualitat, eliminar models no operatius, aprendre a escriure i oferir informació realment útil, investigar un nou món de possibilitats (contingut gratuit, contingut de pagament), explorar, canviar de manera de fer, adaptar-se a la xarxa i a les seves possibilitats (tenint en compte que, en un futur, la xarxa estarà arreu: posicionar-s’hi, entendre-la, és posicionar-se de cara al futur).

A vegades, però, sembla que sigui més fàcil seguir amb les mateixes pràctiques, adaptar les edicions a nous formats digitals i, quan la gent ja no entengui aquells models caducats d’oferir informació, o en cerqui de nous, o, senzillament, consideri que no ofereixen prou qualitat, plorar, cercar les ajudes públiques o culpables foranis.

Però el món és el que és: competència de mitjans, immediatesa de les notícies (repetides d’igual manera a mil llocs diferents), canvi d’hàbits de lectura i d’interessos dels lectors, entre d’altres. El que no canvia, però, és la necessitat d’obtenir una informació fiable: si ens la dónen ells, bé, si no, la buscarem en d’altres llocs.

Diguem què has fet

Encertadíssim el canvi que proposa en David per saber qui som: no es tracta tant de saber qui ets (estudis, feines anteriors) sino què has fet: això em donarà una idea del que em pots aportar, de la teva vàlua, del que saps fer.

Quantes vegades no ens trobem amb gent amb uns currículums impressionants, una formació que sembla fora de sèrie, i que en realitat no tenen la més mínima iniciativa o ganes de treballar?

Els títols, les feines, poden donar una idea de per a què t’has preparat, però no de que realment sàpigues fer-ho. En canvi els teus fets si que parlen per tu.

Ho veurem aplicat als currículums, a la selecció de personal? Serà el món professional capaç de passar del rànking per punts de títols, feines i càrrecs a la avaluació d’algú per allò que ha fet, pels seus mèrits? És una meritocràcia desitjable com a escala de valors professionals?