Idiotitzant la noosfera

La xarxa ja no és la gran conversa global que havia de ser.

Web 2.0, xarxes socials, microblogging, agregadors de notícies… informació i contacte a tothora, sempre disponible per consumir, sí.

Quina porció d’aquesta informació és original? Moltes vegades sembla que la informació inicial que es publica en un lloc es difón repetida fins a la sacietat: això té l’avantatge de la rapidesa, la immediatesa, però fins a quin punt això no ens priva de criteri i de reflexió? Molts mitjans suposadament seriosos s’han apuntat a la moda de la repetició sense criteri, i això devalua la qualitat de la informació oferta: qui contrasta allò que arriba, si s’ha de ser el primer en publicar-ho?

Els particulars rebem/llegim una informació important i la publiquem al blog, a facebook o la retweetem sense més, o bé expliquem que ara anem a fer un cafè o que hem anat d’excursió, suposadament al nostre cercle d’amics, realment gairebé a tot el món.

Quines conseqüències tindrà aquesta manca de reflexió, aquesta abundància d’informació repetida i moltes vegades sense substància? Quants metres cúbics de bits haurem de remoure en el futur per trobar informació i reflexions originals? Què diferenciarà uns mitjans d’altres, unes persones d’altres?

Em demano si, en comptes de conquerir-la, no estarem idiotitzant la noosfera.

5 thoughts on “Idiotitzant la noosfera”

  1. Afortunadamente esto es una fase que todo el mundo atisba que está por terminar. Facebook y Twitter saldrán a bolsa y será como con la primera burbuja, se purgarán los excesos y las tonterías en el parqué.

    El siguiente paso es hacer aplicaciones realmente complicadas e interesantes, ahora mismo apenas si hay proyectos realmente ambiciosos que estén por salir, sólo más de lo mismo.

    Si uno fuera capaz de hacer un traductor que no parezca una broma se podría llevar todos los mercados: el navegador, el buscador, las páginas, la publicidad, todo. Esa tecnología sería verdaderamente rompedora, imagina que pudieras navegar por la red y todo se viera siempre en el mismo idioma, sin importar como hubiera sido escrito.

    La tecnología ya ha avanzado lo suficiente como para que esto fuera viable, sólo que ahora nadie quiere invertir en algo tan costoso teniendo asequibles rondas de financiación de chorradas modernas como Twitter.

    Un saludo Manel!

  2. Creus que l’analogia amb el menjar és vàlida. Quan el menjar era escàs, la gent volia menjar més. Ara que, a casa nostra, ja no hi falta menjar, per a la majoria de gent, ens costa menjar bé i, sovint, mengem massa. Estem seguint un procés similar, en el cas de la informació? Pot ser, hauríem d’escriure menys “posts” i més articles de fons i més llibres.

  3. Paco,

    Una solución como la que propones sería muy interesante, y seguramente se podría comer parte del mercado, una parte muy grande, el problema de esa solución o similares es que son de infraestructura, no son finalistas, diseñadas para el usuario. Y, aún así, el problema seguiría, sino se aumentaría: podrías ver las chorradas que dice todo el mundo, en cualquier idioma! ;·)

    De todas maneras, el problema no está tanto en el diseño de las aplicaciones, sean twitters, haikus, facebooks, tuentis u otras, para pc o para smartphones, el problema está en el uso que se le dé a esa conectividad, en la informacón que se genera… pero eso es quizà inherente al ser humano.

  4. Pere, potser no és tant la qualitat com la quantitat, es poden fer posts molt bons i no cal que siguin grans articles o llibres (cosa que tampoc està a l’abast de tothom – jo no m’hi veig, com a mínim…).

    La cosa és que hi ha molts articles (i parlo d’articles, no ja de posts) que no son més que refregits, còpies o referències a d’altres previs: això no dóna cap valor afegit, és parasitisme digital, generació d’ecos innecessaris que amaguen la informació original.

    Potser es tracta més de que cada un faci les seves pròpies receptes, en comptes de copiar les del veí i atribuir-se-les com a pròpies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.