Esforç

Comences a córrer i vas carregat de cames, amb la respiració irregular. Passat un temps, el cos s’ha habituat, gaudeixes de la carrera i tot s’ha sincronitzat. Començar sempre costa, però després l’esforç paga la pena. I ara ja no parlo només de córrer.

Parlar amb claredat

De vegades, un recupera certa dosi d’esperança en la classe política, i sembla que encara queden alguns amb una mica de passió, ganes i certa conciència, com ara Daniel Cohl-Bendit, sobre l’actitud de la Unió Europea davant el problema grec:



Via escolar.net, el vídeo ja té algun temps.

Segurament ens aniria d’una altra manera si la gent parlés clar i sense embuts, sense por d’enquestes ni de perdre el lloc, sense discursos buits o circunloquis que no arriben enlloc, i mirant no només uns quants aspectes, ans el conjunt de la situació.

Rendibilitzar la música

És el futur de la indústria discogràfica l’streaming (spotify, last.fm…)? Potser sí. El que és segur és que intentar reproduir models de venda i control de suport físic en suport digital ni té ni tindrà cap èxit, i que afegir continguts (premium?) al producte que vol l’usuari, tampoc: perquè vull mil extres a un segon cd o dvd quan jo només vull música? Baixa’m el preu, dóna’m només el que demano.

Si el model de streaming, de convertir continguts en serveis és el futur, el problema serà com fer-ho rendible: hi ha una cara econòmica i tècnica, sens dubte: preus accessibles, serveis fàcils, ràpids i portables… segurament la gent està disposada a pagar per un bon servei, suposa molts avantatges. Però aquí hi ha l’altra cara: també hi ha un component social: en aquest país, com a mínim, ens hem acostumat (molt) al tot gratis, i això cal canviar-ho: no cal pagar impostos revolucionaris a les discogràfiques, però també cal entendre que tot treball té un esforç afegit, i que d’alguna cosa s’ha de viure, no?

I això son figues d’un altre paner, sí, però de l’hort del costat.

Indústria musical o indústria discogràfica?

Un article de la revista Time explora quins camins poden seguir les grans cases d’enregistrament per fer front a la baixada de vendes: nous models de distribució, venda on-line, suscripcions, valors afegits, multimèdia, seguir les línies d’iTunes o Spotify…

És interessant veure que hi ha idees per intentar renovar el model econòmic més enllà del recurs a la pataleta o les tècniques estil SGAE, però la clau està en saber reconèixer que no es poden aplicar les regles del món analògic, basat en suports físics (escassetat de recuros), al món digital, distribuït i fàcilment reproduïble per naturalesa pròpia.

Hi ha una frase que ho expressa molt bé:

the music industry isn’t in crisis, the recording industry is; it is an unbelievably good time to be a fan of music and new bands.

Podran aquestes grans empreses variar el rumb, entendre el nou món on juguen i per tant, adaptar-se i sobreviure?

Ironcat

Dissabte vaig anar a veure un amic que corria l’Ironcat, un triatló de categoria Ironman que es corre cada any a L’Ampolla. És una prova duríssima: 3.8 km nedant, 180 km en bicicleta i 42 km més corrent, un darrera l’altre i sense parar. Però, tot i haver-hi classificacions i temps màxims, no vaig trobar que fos una competició en el sentit tradicional: corres contra tu mateix, no contra els altres. Corres i t’esforces i t’has de superar a tu mateix, al teu cansament, al teu cos, a l’abatiment, al no puc més. I son els altres atletes els que t’animen i als que tu animes, hi ha una estranya companyonia, un anar encoratjant-se continuament cada vegada que et creues, perquè tots saben el que es pateix i el que has patit per arribar allà, i vols que tothom arribi al final.

Superar-te, arribar a meta i rebre les felicitacions dels altres corredors, compartir l’alegria amb la resta, reconèixer el camí i l’esforç, agrair la companyia durant la cursa solitària contra tu mateix. Una lliçó d’esport, en el seu esperit més pur.

Felicitacions a tots els que ho han intentat, hagin estat finishers o no. Només intentar recórrer el camí ja és molt. Felicitats, Joan Marc.