Guerres d’aigua

Que en el futur esclataran conflictes per l’aigua sembla cosa més aviat certa, per ser un recurs cada vegada més preuat.

Però on passarà? Hom s’acostuma a imaginar problemes i confrontacions en zones desèrtiques o molt seques -l’aigua del Jordà (Israel-Jordània), l’alt Nil, zones d’Etiòpia, zones frontereres al golf de Guinea,…-, és a dir, traslladem conflictes ja existents en el temps, problemes que tenen a veure directament amb l’escassetat ja existent.

Però l’aigua (les zones amb aigua, les geleres, els cursos fluvials) seran zones cada vegada més preuades i problemàtiques:

  • Set: la necessitat d’aigua a les grans concentracions de població xines i índies està posant a prova els grans sistemes hídrics del riu Groc i del Ganges, per exemple, que alhora es veuen afectats per problemes de desgel a la seva zona de naixement, a l’Himàlaia; la mateixa necessitat d’aigua d’aquestes grans concentracions, la mala gestió de les xarxes de conducció d’aigua i l’abocament incontrolat de grans quantitats de residus enverinen i maten els rius, provocant alhora conflictes que poden ser interfronterers (què passa si Índia es “beu” l’aigua que acaba arribant al golf de Bengala? on van a parar els aiguamolls, d’on beu el país?)
  • Energia: els mateixos rius son font d’energia: l’electricitat d’origen hidràulic conforma una part gens petita del pastís energètic, i amb un món amb una necessitat creixent d’energia, amb un consum cada vegada més gran, les preses situades als cursos dels rius serveixen també per calmar la set insaciable d’electricitat d’indústria i població.
  • Conflictes interfrontereres: es pot fer servir l’aigua com un arma? Els russos han usat el gas com una eina de pressió sobre els seus veïns, inclosa la UE. Poden països situats al curs alt dels rius fer servir les seves preses (i el seu control sobre el flux del riu) com a pressió sobre veins situats més avall?
  • Els usos de l’aigua: Mentre al tercer món, sigui al camp o a les megalòpolis hi haurà (ja hi ha) una falta d’aigua endèmica, al primer món usem l’aigua per regar camps de golf, omplir piscines a les urbanitzacions o per conrear cultius de vegades subvencionats, de vegades excedents que col·loquem a altres mercats, de vegades que serveixen per alimentar la cabana de bestiar d’una alimentació humana excessivament basada en la carn, o, la última moda, en cultius per generar biocombustibles.

Tot plegat, on ens porta? A que els conflictes per l’aigua no seran els de dos països o grups lluitant pel control d’un riu, sino que seran conflictes a nivell regional, que afectaran les conques senceres dels rius, que vindran donats per diferents motius i que per tant requeriran diferents solucions, que no afectaran segurament només els directament implicats, sino també a tercers, perquè l’origen del problema podria ser que estigués a l’altra banda del món.

Wifi oberta i generositat (II)

Quina pot ser la solució a tenir una wifi oberta i evitar, alhora, un ús excessiu? Per mi, que no faig ús de la xarxa a tota hora, només en un rang determinat, el més fàcil és apagar el router quan no l’uso: qui vulgui podrà fer un ús més o menys puntual quan el tingui obert i no tindré descàrregues via la meva connexió.

Provaré aquesta solució, no m’implica cap molèstia i sí que li pot suposar un benefici a algú. M’agradaria, però, poder saber d’alguna manera si algú fa ús de la meva connexió. Suposo que hi haurà alguna eina per mirar-ho (no en conec cap) o, senzillament, mirant logs d’ús del router, però, francament, fa mandra repassar logs… Algú té una idea?

Fet i fet, això de compartir la connexió, apart que hauria de ser una pràctica més estesa si no hi haguéssin tants espavilats, també és un model de negoci: fon bé que ho ha estat usant, de manera que els seus usuaris podien trobar connexió via un altre usuari de la mateixa companyia: és un model tancat, però que potser t’assegurava uns resultats, de la mateixa idea.

Wifi oberta i generositat

Aquests dies que estic fora de casa em puc connectar a la xarxa gràcies a que trobo alguna wifi oberta: si no hi hagués ningú pels voltants d’on som que tingués la seva connexió inalàmbrica sense encriptació, jo no podria veure el meu correu o estar en contacte amb els amics. Estic, per tant, disfrutant de la generositat de desconeguts.

Això em fa plantejar-me si jo a casa, que tinc la xarxa tancada, no l’hauria d’obrir, no hauria de ser també més generós i oferir la meva connexió.

És clar que hi ha el problema de que, en comptes d’oferir-la a algú de passada i fer-li un favor, se m’instal·li algun cràpula que tiri de la meva connexió, i, tot i que podria monitoritzar-ne l’ús, no tinc ganes de buscar-me feina extra.

No sé quina pot ser la solució, però potser si tots fossim una mica més generosos amb els altres, i alhora no ens n’aprofitessim, les coses serien més senzilles.

Trens

Els europeus tenim una xarxa ferroviaria per moure persones prou bona, que cobreix el territori d’una manera prou densa i amb certa regularitat, en canvi, movem gairebé tota la càrrega per carretera, saturant-les de camions.

Els americans tenen una xarxa ferroviària no gaire bona i, tot i la seva “passió” pels cotxes i el petroli, fan un molt bon ús dels trens de càrrega.

Hi ha diferències, és clar: els nostres nuclis urbans son més densos, tenim més ciutats poblades i no gaire separades, no com els americans, i això afavoreix un bon ús i un més “fàcil” finançament dels trens de passatgers, encara que a la que sortim de zones densament poblades el servei decau bastant (la xarxa ja està feta, però els criteris de rendibilitat aplicats fan que s’hagin tancat moltes línies); els nuclis americans son més dispersos territorialment, aixi que la distància fins la estació és més gran, i fora de zones urbanes les distàncies son més llargues també… D’altra banda, nosaltres no tenim gaire connexions entre la xarxa de ferrocarril i zones logístiques importans com ports o aeroports, ni zones d’intercanvi entre diferents mitjans, i això caldria millorar-ho, però de ben segur que hi ha solucions (connexions intermodals per mercaderies, millora d’estacions de càrregues, trens mixtes càrrega-persones per zones no urbanes per optimitzar el cost…)

Sigui com sigui, europeus i americans podriem intercanviar coneixements, tots tenim alguna cosa que ensenyar i aprendre: podrien fer una cimera a les Azores que servís per alguna cosa útil, per exemple.