La conversa global

Fa ja un temps parlàvem de com d’important era participar en la conversa global, tenir una veu en la societat digital.
Nosaltres, però, parlàvem de blogs, de planets i d’agregadors, de converses i intercanvis d’opinions, de reflexions i d’ampliar els nostres horitzons, els de qualsevol que volgués participar en aquesta famosa conversa.
Avui en dia la conversa ja s’ha fet global, s’ha popularitzat i s’ha estès. Però d’una manera que no ens pensàvem, potser: facebooks, tuentis, twitters, i serveis similars han extes (que no ocupat) els límits de la conversa, temporal i formalment, en contingut i en qualitat.
La conversa, doncs, ja no està en un sol lloc, no té un sol format: s’alimenta de diferents llocs, de maneres i estils diferents, de referències pensades i efervescències momentànies, de sorgiments ràpids i inflats que poden deixar un llegat més durador; s’hi han articulat activismes i sentiments, comença a connectar ciutadans i polítics, productors i consumidors, i sembla que tanca una mica més el circuit, que apropa situacions llunyanes, s’infiltra, poc a poc i buscant nous camins en els mitjans de comunicació, i s’hibrida amb ells.
Forums, llistes de correu, xarxes socials, blogs i microblogs, hibridats sobre plataformes i enriquint la conversa de maneres diferents. I només és el principi.

Powerpointitzant l’escriptura

Demanar-se, com fa El País, si el powerpoint ens torna més tontos o no pot ser útil per guanyar lectors, però amaga una mica el fons de la qüestió, que és sino estem perdent la capacitat de redactar, de crear i mantenir un discurs.

El powerpoint pot ser el símptoma (espectacular, però simptoma), però no és el causant del mal. Com a molt, el pot agreujar. Sí que és veritat que hi ha moltes xerrades o exposicions que no son més que repeticions del que es diu a les diapositives, i que hi ha vegades que no aporten res.

El problema és la construcció del discurs, la capacitat de síntesi: algú que tingui un discurs interessant, ric, atraient, amb continguts i amè, no necessita per res el suport, el mateix discurs té pès en si mateix, la exposició es prou interessant i capta l’atenció. En aquests casos, el que es pugui està projectant no és més que una ajuda, un suport, un acompanyament. Malauradament, moltes vegades aquest acompanyament es transforma en la peça central del discurs per les mancances de qui fa l’exposició.

També la capacitat de síntesi està en entredit: condensar les idees en frases curtes o en llistes no és fàcil, i fa que moltes vegades es perdi el context, que exemplifica i aclareix. Si, a sobre, aquestes transparències amb poca substància es donen com a material de suport… la qualitat baixa. Però això no és un problema nou: jo ja rebia fotocòpies de transparències com a material didàctic a la carrera fa uns anys, alguns bons, d’altres no tant.

Així, el que ens hem de plantejar no és si un programa ens torna tontos: ens hem de plantejar si l’excessiva simplificació de tot, de tots els missatges i la informació que rebem (no només amb powerpoints, també en les notícies, curtes i repetides, pura successió de fets i dades, o les cartes o informes que a vegades un rep o llegeix a la feina) i l’ús d’un llenguatje cada vegada més senzill i trufat de tòpics i clixés per part dels que escriuen, no son els que ens porten cap aquí.

Quina pot ser la solució? Construir primer el discurs, el text, fer-lo nostre i bastir un bon edifici. I després fer el material d’acompanyament, siguin pòsters, imatges o presentacions.

Noves idees per diaris de paper

Fa dos dies parlava de l’especialització de continguts, o de marques específiques suportades per capçaleres de diaris importants, com a vies possibles perquè els diaris de paper sobrevisquin en aquest món saturat d’informació però mancat, alhora, de coneixement.

Avui m’assabento, via l’escacc, que The Independent llençarà en breu un nou diari de qualitat a 20 penics, complementari del principal i amb continguts de qualitat: serà interessant seguir aquesta aposta, veure com funciona i com respon el públic, què n’esperen els editors i quins marges s’han marcat, si és un pilot per una transformació mes profunda del diari matriu o bé una capçalera que evolucionarà amb sentit propi.

Al nostre país, mentrestant, també serà interessant veure com evoluciona el projecte del nou diari Ara, on també ens expliquen que volen integrar diferents mitjans amb diferents llenguatges, on volen combinar periodisme de qualitat amb la instantaneïtat i la facilitat de comunicació de les xarxes socials actuals.

Noves tendències, noves idees i apostes arriscades, però potser més encertades de cara a nous lectors que demanen nous usos, sí, però també rigor i explicacions, motius, perquès. I potser també amb més visió de futur que no pas tancar-se als nous mitjans i demanar suscripcions sí o sí, à la Murdoch.

De les versions digitals dels diaris de paper

Que els antics diaris de paper encara no han entès el món digital és un fet. O potser es podria matisar una mica més i indicar que el que no han entès és l’actual món digital: la immediatesa i disponibilitat de informació (o hauríem de dir-li dades+successos?) tothora fa que la versió digital d’un diari de paper hagi de donar quelcom més que les dades pures i dures: aquestes es poden trobar a molts llocs, i més, quan moltes vegades això va de la mà d’una baixa en la qualitat de la redacció de la notícia.

Si bé el diari de paper sí que pot seguir mantenint el model “antic”, la versió digital ha de canviar: un mateix lector no llegeix igual un diari en paper fent el cafè que la versió digital en una pantalla. Tanmateix, però, la versió digital beu de la marca del diari de paper, i no pot allunyar-se gaire: entra en conflicte aprofitar-se d’un nom ja fet amb el fet de competir amb un mitjà amb unes regles diferents. I se n’estan ressentint, com no? La premsa es queixa del continu declivi en el número de lectors en paper, i que no arrenca en el format digital. Com ha d’arrencar, si moltes vegades no fan més que repetidors-ampliadors de notícies d’agència o de pobres continguts?

La qüestió és si la versió on-line del diari de paper pot mantenir una línia apart del “pare” de paper, valer-se de la marca i crear una línia pròpia. Si ho pot fer, si ho sap fer, pot ser que els diaris generalistes tinguin una oportunitat dins del mon digital. Si no, com simples ecos d’altres, no acabaran sent més que agregadors de notícies, i en aquest terreny ja hi ha gent que té molta feina feta. En tot cas, hi ha versions digitals de diaris que ja ho han entès, i que sembla que si treballen en aquesta línia, treballant més el multimèdia o continguts diferents, apostant per cobriments en directe de notícies i experimentant amb nous canals. Altra opció podria ser que les capçaleres matriu generessin petits diaris especialitzats, spin-offs d’informació en versió digital, dirigits a públics concrets i, per tant, més fàcils de focalitzar.

Son diferents apostes que el temps dirà si funcionen. El que segur que funciona i ningú pot substituir és el periodisme de qualitat, anar a fons dels temes i lligar caps. I això acostuma a no enganxar bé amb la immediatesa. I això, per desgràcia, sembla que és el que no s’està cuidant del tot.