Powerpointitzant l’escriptura

Demanar-se, com fa El País, si el powerpoint ens torna més tontos o no pot ser útil per guanyar lectors, però amaga una mica el fons de la qüestió, que és sino estem perdent la capacitat de redactar, de crear i mantenir un discurs.

El powerpoint pot ser el símptoma (espectacular, però simptoma), però no és el causant del mal. Com a molt, el pot agreujar. Sí que és veritat que hi ha moltes xerrades o exposicions que no son més que repeticions del que es diu a les diapositives, i que hi ha vegades que no aporten res.

El problema és la construcció del discurs, la capacitat de síntesi: algú que tingui un discurs interessant, ric, atraient, amb continguts i amè, no necessita per res el suport, el mateix discurs té pès en si mateix, la exposició es prou interessant i capta l’atenció. En aquests casos, el que es pugui està projectant no és més que una ajuda, un suport, un acompanyament. Malauradament, moltes vegades aquest acompanyament es transforma en la peça central del discurs per les mancances de qui fa l’exposició.

També la capacitat de síntesi està en entredit: condensar les idees en frases curtes o en llistes no és fàcil, i fa que moltes vegades es perdi el context, que exemplifica i aclareix. Si, a sobre, aquestes transparències amb poca substància es donen com a material de suport… la qualitat baixa. Però això no és un problema nou: jo ja rebia fotocòpies de transparències com a material didàctic a la carrera fa uns anys, alguns bons, d’altres no tant.

Així, el que ens hem de plantejar no és si un programa ens torna tontos: ens hem de plantejar si l’excessiva simplificació de tot, de tots els missatges i la informació que rebem (no només amb powerpoints, també en les notícies, curtes i repetides, pura successió de fets i dades, o les cartes o informes que a vegades un rep o llegeix a la feina) i l’ús d’un llenguatje cada vegada més senzill i trufat de tòpics i clixés per part dels que escriuen, no son els que ens porten cap aquí.

Quina pot ser la solució? Construir primer el discurs, el text, fer-lo nostre i bastir un bon edifici. I després fer el material d’acompanyament, siguin pòsters, imatges o presentacions.

4 pensaments sobre “Powerpointitzant l’escriptura”

  1. Conec gent que ha fet la carrera de farmàcia sencera sense haver escrit ni un sol paràgraf. Perquè ha fet tots els exàmens de tipus test.

    També, als instituts, s’escriu molt poc.

    Vivim en una societat que valora molt poc l’escriptura i, sobretot, que no s’ha adonat que és escrivint com les idees s’acaben de formar.

    És fàcil tenir idees, és molt més difícil implementar-les. Passar del general al concret és un repte, ja que el dimoni s’amaga sempre en els detalls.

    Com que vivim en una societat de gent que no sap escriure, de gent que no ha concretat mai idees, molta gent no sap el difícil que és concretar, és per això que vivim en una societat on tothom opina de tot, tothom en sap de tot, perquè ningú no passa del twit, de l’afirmació lapidària de barra de bar.

  2. Doncs sí.

    Però el problema s’agreuja perquè hom es pensa que en escriure un tweet o saber llegir ja està la feina feta.

    I com bé dius, el difícil és concretar, raonar, treballar les idees i fabricar-ne de pròpies. I en el tema que estem: a tot això ajuda l’escriptura, o el procés que l’acompanya. Per tant, pensem, i després escribim o parlem. Però pensem, raonem.

    1. Si, hi ha pares que no les ensenyen i alguna escola que potser no ho acaba de tenir clar… però tampoc crec que abans fos millor. Senzillament, ara a tothom li es més fàcil deixar per escrit la seva opinió (millor o pitjor expressada), tothom pot trobar un forat a la xarxa, i senzillament, queden més evidenciades algunes mancances, sigui d’estil o d’educació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.