OpenMesh i xarxes socials de codi obert

L’estructura d’internet no és la d’una xarxa d’ordinadors: és una xarxa de servidors interconnectats, als quals ens connectem amb els nostres dispositius (ordinadors, mòbils) i des d’on ens serveixen contingut o hi aportem el nostre, de manera més o menys centralitzada en uns quants nodes i proveïdors de serveis.

Això facilita que, en determinats moments, es pugui tallar l’accés a la xarxa o a determinats serveis, com ha passat ara amb Facebook i Twitter a la revolta egípcia, per exemple, o bloquejar continguts o determinades pàgines, cosa que passa de tant en tant a la Xina.

OpenMesh (via @santicasas) proposa una xarxa de dispositius inalàmbrics interconnectats que podrien evitar això, fent que cada dispositiu sigui no un simple terminal si no un node actiu de la xarxa, amb capacitats tant d’emmagatzematge com de direcció de tràfic, de manera que sigui virtualment impossible tancar-lo, donat el número de terminals existents i que està basat en línies no físiques. És una idea molt interessant, que, de fet, no fa més que portar a l’extrem la idea original d’internet.

Però OpenMesh només parla de la xarxa física, no de les dades que hi circulen, encara propietàries o basades en serveis de tercers, com Facebook, Twitter o qualsevol proveïdor de serveis d’aquest tipus; dades que nosaltres posem a disposició d’ells i que no sabem on van a parar o qui hi pot tenir accés: governs, empreses. Complementar el concepte físic i obert d’OpenMesh amb serveis socials auto-gestionats o lliures com Diaspora o identi.ca donaria una robustesa encara més gran a aquesta proposta vers qualsevol intent de tancament o intervenció, ja que faria que a més d’una xarxa no depenent de tercers, la informació que hi circulés per ella i les connexions de la nostra xarxa social no estiguessin allotjades en servidors de tercers, si no en els propis.

De tota manera, això actualment no passa gaire més enllà de l’estat conceptual: mentre que OpenMesh si que podria tenir un resultat visible, projectes com Diaspora o Identi.ca potser tenen més difícil el salt a un gran grup d’usuaris, tant per la maduresa actual del propi projecte, com pel conjunt d’usuaris per aconseguir (no tant per la base inicial sino per la dificultat del creixement d’aquesta base: gent que ja està en altres xarxes, i (sobretot) el fet d’haver d’instal·lar un mínim de software)….

Sigui com sigui, no està de més veure que hi ha alternatives per fer córrer la informació i la llibertat a l’espai digital de manera lliure i oberta.

Zuckerberg, persona de l’any

Quan al desembre la revista Time va anomenar Mark Zuckerberg persona de l’any, molta gent es va estranyar (i queixar) que fos ell l’escollit i no, per exemple, Julian Assange. Canviarien ara d’opinió tenint en compte el paper de Facebook com a mitjà de comunicació i informació en les revoltes del món àrab?

Assegurar la neutralitat de la xarxa

Mentre aquí ens distraiem amb la Llei Sinde, als Estats Units s’ha fet un pas en contra de la neutralitat de la xarxa.

I això son males notícies: obrir la porta amb arguments falaços (els de sempre: pèrdua d’ocupació, d’innovació, frè a la llibertat de les empreses) a la possibilitat d’un accés no neutral a la xarxa el que pot aconseguir és realment disminuir el dia de demà la llibertat del ciutadà.

Permetre que es pugui prioritzar un tràfic de dades en comptes d’un altre segons el que es pagui o segons criteris (que poden ser variables) d’importància obre la porta a internets de diversa velocitat, a que qui tingui més poder -econòmic, polític- pugui situar el seu contingut sobre el dels altres.

Qui està interessat en això seran les grans empreses productores de contingut, que així disposaran de canals més ràpids i millors per col·locar els seus productes (ara han de competir amb blogs com aquest, pobres d’elles), o fins i tot les mateixes empreses gestores de la infrastructura, que podran llogar o oferir els seus serveis no només en funció de la velocitat que ofereixin, si no del número de possibles visitants que puguin oferir: en resum, una xarxa dominada per interessos polítics i comercials, suportada en una infrastructura que pot acabar abandonant àrees poc rendibles.

El contingut i la informació no ha de ser més ràpidament accessible pels mitjans de què disposi el publicador (òbviament, sempre tindrà millor servei, accés, publicitat, enllaços, etc. un mitjà amb cèntims que no una pobra web personal), si no en funció de la qualitat del contingut que s’hi publiqui, de la validesa i veracitat del que s’hi diu.

Això és bàsic, és un pilar fonamental en l’exercici de les nostres llibertats, tant en el món real com en el món digital que és, cada vegada més, una extensió del nostre món real.

Mubarak usa Windows?

Avui he vist a diversos llocs de la xarxa un text amb reminiscències informàtiques sobre la caiguda d’en Mubarak:

Sembla, però, que el procés de desinstal·lació no acaba. Usarà Windows? Haurà sortit una pantalla blava avisant que el procés de desinstal·lació no ha acabat correctament i se’ns ha quedat el sistema penjat?

Mala sort pels egipcis, si és així. El millor és que canvïin a un sistema lliure: que es passin a Linux, que el porta la comunitat.