Eixugar el deute ecològic

Avui exhaurim el nostre crèdit ecològic anual, i haurem de viure dels recursos naturals d’altres territoris o del nostre propi futur.

Ara que es parla molt d’economia, deutes, crisis, etc., el concepte de deute ecològic exemplifica d’una manera molt gràfica com estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en termes d’ecologia.

Per desgràcia, però, aquest concepte quedarà arraconat a nivell pràctic, polític i econòmic, al costat de la petjada hídrica, o d’un canvi en els sistemes de producció i consumició d’energia, en el transport o en el consum de recursos. No hi ha l’equivalent al Banc Mundial o al FMI per posar les piles als estats que no compleixin amb criteris d’ecologia. Tots aquestes despeses ecològiques s’externalitzen o, directament, no es quantifiquen, no es tenen en compte dintre del balanç d’actius i passius d’empreses i estats, i així ens va: s’exhaureixen els recursos de territoris a baix cost sense donar-los el valor real, el guany se l’emporta el mitjancer i no el productor.

Fins que no fem palès dins del sistema econòmic (que és el que mou el món, ara per ara) que vivim en un sistema tancat, on s’ha de tornar tot allò que es treu, on s’ha de quantificar qualsevol recurs, no serem capaços d’establir el veritable preu de les coses. I només establint el veritable preu de les coses acabarem amb el consum i la producció excessives, no per uns bonics criteris ecològics, si no per simples raons de cartera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.