Google+: perfilant el graf social

Google anuncia Google+, el que sembla una nova xarxa social amb alguns trets diferencials i interessants respecte els dos grans coneguts del moment: Twitter i Facebook.

La diferenciació i l’aposta que fa Google és molt clara: gestiona (o ho intentarà) la complexitat del nostre graf social: en la vida real, no tenim un únic cercle social, en tenim varis: familiar, amistats, laboral, estudis, esport, interessos, política, els que siguin… però alhora de traspassar això al món digital, no hi ha eines per fer-ho: podem usar diferents xarxes per diferents ambients, però és molt probable acabar barrejant diferents cercles en un únic lloc.

Dit d’una altra manera, segurament no tenim el mateix perfil quan estem a la feina, amb la família o amb els amics. El nostre graf social no és únic, son molts grafs connectats, bàsicament amb nosaltres i amb algunes connexions entre ells, i segurament, aquestes connexions entres subgrafs també depenen del perfil amb què actua el contacte.

En canvi, les xarxes socials centralitzades actuals aplanen això, o no ho gestionen bé: si publiquem alguna cosa, ho publiquem per tothom que ens segueix, però els contextos dels nostres contactes son diferents en funció de la relació al món físic, i això pot crear conflictes: una expressió o un sobreentès a la feina pot no entendre’s amb amics o coneguts, o un comentari polític pot no entendre’s per gent de la feina…

Això pot ser un problema, a mesura que anem utilitzant més les xarxes, hi publiquem i hi barregem pensaments d’una única persona però de diferents perfils. Facebook, Twitter o les xarxes del seu tipus només tenen un mecanisme de publicació en general, però no “audiències” ben suportades. Sembla que Google+ si que fa un intent de reconèixer aquests cercles socials dins un únic punt: això éns permet un control centralitzat de les nostres converses i les nostres relacions, però mantenint cada una d’elles el seu context.

L’altra cosa important de tot això és que aquest concepte no és només aplicable a les xarxes socials, sino al nostre comportament a internet en general: jo no sóc el mateix (no actuo de la mateixa manera ni tinc els mateixos interessos) a la feina que a casa quan estudio o quan vagarejo per la xarxa, i per tant, els resultats que jo espero dels buscadors, les personalitzacions, també haurien de ser diferents. Així, si s’integra el buscador amb les meves personalitats, també podria tenir diferents perfils de cerca, no unitaris, i podria emprar-los a diferents llocs, podria utilitzar els resultats de cerca dels meus contactes de diferents cercles per millorar les cerques en funció d’interessos comuns (amics meus tenen interessos laborals diferents dels meus, les seves cerques no m’ajuden, però si les de col·legues de la feina)… i això, que no és nou (ja fa temps que es poden emprar navegadors amb diferents perfils, per exemple), encara no s’ha implementat a nivell de proveïdors de serveis…

Així, el punt important de tot aquest enrenou no és tant la creació d’una nova xarxa social, o si incorpora xat de vídeo grupal o no, sino com em permet gestionar les meves xarxes socials diferents i les meves personalitats a la xarxa quan hi navego o cerco coses (serà potser el punt de sortida d’una personalització més acurada de les cerques per part de Google?)

Ja veurem com funciona, però a priori és molt interessant veure com implementen el concepte i com nosaltres aprenem a utilitzar-lo.

Correu groller, resposta educada

La gent té el lleig costum d’amagar-se darrera el suposat anonimat que dóna Internet per dir coses de maneres que no faria personalment, grolleres, insultants i amb un contingut nul, o, simplement, envien un correu a una bústia genèrica dient de tot, pensant-se que ningú els llegirà.

La sorpresa deu venir quan sí que hi ha algú que es llegeix els correus i quan es responen aquests correus, i es responen, a més, d’una manera personal (algú amb nom i cognoms). Què farà aleshores l’escriptor d’aquell correu? Tornar als mateixos modals, no contestar, o bé, en un estrany exercici de seny i autoaprenentatge, parlar ara d’una manera constructiva (i fins i tot disculpar-se)? Ara resulta que algú li ha contestat educadament una grolleria. Què fer aleshores?

Sigui com sigui, qui es pensa que això de la xarxa és un campi-qui-pugui i on tot s’hi val, va molt equivocat: és un mitjà, i darrere hi ha persones, i, per tant, hi apliquen les mateixes regles d’educació.

D’altra banda, fixeu-vos que, curiosament, encara ens passa que ens sorprèn gratament que ens contestin, cosa que hauria de ser normal. Perquè no aprofitar aquesta anormalitat? Lliçó per a empreses i administracions: si obres un canal, l’has de mantenir atès, hi ha d’haver algú que respongui i mogui el que arriba per allà, que el mantingui viu. Això farà guanyar qualitat al canal de comunicació i, de resultes, la imatge de l’empresa.

El 15M és una xarxa

Veient notícies, llegint, escoltant aquests últims dies sobre el moviment dels indignats una de les coses que sembla que no s’entén per part de polítics i alguns periodistes és que aquest és un moviment en xarxa, sense caps, sense dirigents.

Els polítics es queixen que no tenen interlocutors vàlids, i els periodistes busquen amb qui parlar perquè no saben amb qui fer-ho, o bé demanen si no es crearà alguna plataforma aprofitant les movilitzacions…

Aquest és un moviment transversal, un crit comú que tothom entén, però que després pot tenir mil visions diferents per aportar solucions, o derivar en mil protestes associades. Què haurien de treure d’aquí uns i altres?

  • Els polítics haurien de veure que la gent es pot mobilitzar puntualment de manera espectacular, i és una manera de cridar l’atenció, però si volen el paper que per a ells mateixos reclamen, han de ser capaços d’entendre-ho i actuar en conseqüència… i no poden actuar amb la rapidesa amb que el moviment s’organitza, es crea i es mostra, son “tempos” diferents…
  • Els periodistes potser han de deixar de buscar caps i imatges per identificar, i tornar als orígens: explicar els motius del moviment, el perquè. Darrera de tot hi ha un perquè, i interessa més que veure repetidament les mateixes cares o cares anònimes que diuen coses similars: menys cares i més informació.

Tancar la paradeta

Els que queden dormint a la Plaça de Catalunya no volen marxar, es monten el festival antiSónar (combativo y más indignado que nunca) i es desmarquen del 15M perquè consideren que la decisió es va prendre per majoria i no per unanimitat… M’he perdut alguna cosa, no? En democràcia les decisions es prenen per majoria, i si ets de la minoria, toca acceptar, si no jugues quan no guanyes, no s’hi val? Aquest recurs a la unanimitat, al no hi jugo i m’ho munto jo té un tuf poc democràtic, un pèl totalitarista (si, com aquells llocs on el tipus de torn convoca unes eleccions i el vota el 99’9 % de la població)…

Malament si comencen a sortir spin-offs d’aquesta mena de les acampades, bon moment per tancar els campaments i cultivar el que s’ha sembrat aquests dies des d’altres llocs, fer-lo créixer i no cremar-lo.

Re-construir el sistema

Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts.

Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són.

Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància?

Volem un canvi? D’acord, fem-lo. I el moviment del 15M sembla un bon punt de partida, en un moment o altre havia de catalitzar tot plegat. Però ara s’ha de prendre una decisió: cap a on va? Qui l’integra: tots, uns quants? Què es demana? Tot, però amb solucions màgiques? (recordatori: no n’hi han)

Podem prendre dos camins: a la grega, o a la islandesa. Un es més espectacular, però no duu enlloc. L’altre, el segon, és el que costa més treball i més temps, i és el que pot portar resultats; però comporta un treball per part de tothom, assumir responsabilitats, fer sacrificis, econòmics i socials. I això no vol dir carta lliure a les retallades, o desmuntar l’estat del benestar, no. Vol dir reconèixer que mentre el sistema donava de si tothom s’hi apuntava i es mirava a una altra banda si algú donava un toc d’avís, i això s’ha fet a nivell de societat tant com s’ha fet a nivell particular.

Repeteixo, les idees son bones, s’ha obert un diàleg que feia temps que no es donava, la societat s’ha movilitzat. Però que la societat es movilitzi no vol dir una permanència continua al carrer: vol dir que el diàleg i el control son permanents, que no s’abaixa la guàrdia, però per altres camins: assemblees, la xarxa, les associacions veïnals… repolititzar la societat sense interessos partidistes, i fer demostracions, manifestacions i concentracions quan calgui, és clar.

Cal entendre que els governs ens representen a tots, no només a uns quants. I cal treballar, si pensem que només representen a uns quants, per a que ens representin a tots.

Però no bloquejant, desentent-nos, o fent crides a començar de zero. De zero ja vam començar fa trenta anys, i ens hem oblidat que no cal deixar de construir, i ens equivoquem si no ho fem. Intentar imposar conviccions i idees a base de crits no és democràtic i pensar que redescobrim la democràcia és també d’ilusos o de desinformats.