Bocates sostenibles (II)

Fa més o menys un any a casa vam començar a fer servir fundes d’entrepans reutilitzables i carmanyoles en comptes d’embolicar-los amb paper d’alumini.

Fent números grossos, l’estalvi deu haver anat més o menys així:

Fem 4 entrepans cada matí, dos de grans i dos de petits. Traduit en embolcall de paper d’alumini, posem:

  • 50 cm pels grans
  • 30 cm pels petits

Això dóna 1,6 m d’alumini cada dia.

Quants dies fem entrepà? Intento ajustar el càlcul:

  • Els grans: 2 entrepans x 46 setmanes x 5 dies laborables setmana = 450 entrepans (descompto algunes setmanes per festes i demés)
  • Els petits: 2 entrepans per x 37 setmanes x 5 dies escolars/setmana = 370 entrepans (descompto també vacances d’estiu, nadal, blanques, etc…)

    Tot plegat:

    450*1m + 370*0,6m = 672 m lineals de paper d’alumini.

    Si el rotlle fa un ample de 30cm, trobem que ens hem estalviat d’usar 672m*0,3m = 201,6 m2 de paper d’alumini!

    No he trobat el que implica la fabricació d’un metre de paper d’alumini, però segur que s’estalvia bastant, tot i tenir en compte els materials i energia gastats en fer la carmanyola o l’embolcall reutilitzable dels entrepans…

Cap a on va el software lliure?

Últimament em demano massa sovint quina és la direcció que està prenent el software lliure, o com a mínim, alguns dels seus projectes més emblemàtics: Ubuntu perd el temps amb l’experiment Unity i la competència al núvol amb Ubuntu One, Gnome multiplica la necessitat de recursos amb Gnome 3, OpenOffice/LibreOffice, i els de Firefox comencen disputes inútils sobre si cal o no el número de versió

Mentrestant, Linux a l’escriptori no arrenca (l’eterna promesa?): hi ha massa distribucions i poc suport dels fabricants, o el que hi ha, és per escombrar cap a casa amb distribucions profesionals, no es solucionen problemes amb controladors i suport a hardware, Chrome comença a ser la opció de navegador versus Firefox (problemes amb flash, o treball amb dni electrònic, java…)

El que vol l’usuari és facilitat: de la mateixa manera que s’han millorat els procediments d’instal·lació i detecció automàtica de molt hardware, no es pot seguir treballant en aquesta línia, buscant la complicitat dels fabricants? Em fa l’efecte que s’esmercen molts recursos en camins que no son els que poden donar opcions de futur al linux.

I només parlem de màquines “tradicionals” (PC, portàtils o netbooks), els tablets (que semblen cridats a ser un dels dispositius de futur) potser val més no esmentar-los.

D’internautes a consumidors

Fa temps (no gaire) guardàvem les nostres dades (fotos, texts, documents, música) a l’ordinador de casa, al disc dur. T’identificaves a l’ordinador amb el teu usuari i allà estava tot. I, igual que tu, la resta de gent de la casa: tothom tenia un ordinador per ell, tot i que aquest sistema tenia (té) inconvenients:

  • No et pots endur les dades amb tu quan marxes si no fas una còpia
  • L’ordinador només el pot usar una persona alhora
  • Has de gestionar tu mateix la seguretat i la permanència de les dades (còpies de seguretat)

Ara, però, cada vegada desem menys dades nostres a les nostres màquines, sota la nostra gestió directa, i ens passem al núvol: xarxes socials, missatgeries, música, fotos, dades, tot ho tenim al núvol, tot accessible des de qualsevol lloc a un sol clic. La súper-portabilitat: podem tenir les nostres dades, la nostra informació, allà on estem, sempre que tinguem una connexió a la xarxa.

Alhora, cada vegada hi ha més dispositius per accedir-hi: a banda dels tradicionals ordinadors, els smartphones o els tablets comencen a ser presents a tot arreu, el que ens facilita també la nostra connectivitat i la gran pujada en l’ús dels serveis al núvol, i cada vegada més gent té un dispositiu d’aquest tipus.

Tot sembla, doncs, més fàcil: Pots accedir des de qualsevol trasto a les teves dades en qualsevol moment, s’han acabat les còpies de seguretat o que l’ordinador estigui ocupat: ho vull, ho tinc.

És clar, sempre que tinguis un compte amb qualsevol dels proveidors de serveis (correu, música, dades, emmagatzematge, programes, etc), i sempre que tinguis un aparell per accedir-hi: els aparells ara ja no son, la gran majoria, multiusuari i per tant, cada un en necessitarà si no vols barrejar documents o vols tenir configuracions personalitzades.

S’ha girat la truita: De ser una eina que ens havia de donar llibertat, la informàtica de masses està convertint a l’internauta en un simple consumidor de serveis i aparells.

Aldarulls i xarxes socials

Quan les xarxes socials s’usen per coordinar revoltes contra dictadors o per organitzar campanyes i moviments d’indignats a les democràcies occidentals son eines positives, que permeten que els moviments socials s’expressin més enllà de canals establerts o fins i tot d’impediments: ens felicitem per poder-les tenir.

Quan les xarxes socials s’usen per coordinar brots de violència simultanis que porten de corcoll la policia i que desemboquen en saquejos descontrolats, ens espantem del descontrol que tenim del que s’hi cou, del poc que sabem.

És el mateix que els hi passa als dictadors que no poden controlar el que diu la gent anònimament als seus països, quan Google, RIM, Microsoft, Yahoo o qui sigui hi colabora sembla que no son més que uns venuts, però els arguments que donen son els mateixos, o molt similars, als que pot donar ara el govern anglès per sol·licitar la col·laboració de RIM per al xat de les blackberry.

No comparo, ni ho pretenc, uns governs amb uns altres, però em sembla que els mateixos arguments poden ser emprats fàcilment amb finalitats molt diferents. Pot ser ara el fet d’intentar prohibir l’accés a xarxes socials a joves que “planifiquen la violència” (1) és una mesura de contingència, o el fet de sol·licitar la col·laboració de RIM per identificar responsables d’aldarulls tenen una base d’allò més comprensible, però no son les mesures a adoptar, ni el camí a seguir d’ara en endavant: son pegats que no resolen un problema més profund.

I el problema que no resolen és el mateix que el de les banlieues franceses, per exemple: pobresa, atur, poca educació. Passa més a barris amb molta immigració? Potser és també perquè son els que més quadren amb els perfils anteriors, i no cal anar gaire lluny, a l’estranger, a buscar-ho tot això. La solució no és immediata i no es resoldrà ara, però és educació, i redistribució de la riquesa. I sí, també efectivitat policial i un sistema de justícia que funcioni, però no només punint, sinó reeducant, reintegrant. I per això cal inversió, però si ja és difícil fer aquesta mena d’inversió “preventiva” en temps de bonança econòmica, com es fa en temps de crisi? Les mesures de contenció, que poden derivar fàcilment en represives i populistes, semblen més fàcils.

Els nostres governs tenen el repte de saber reconduir aquestes situacions i allunyar-se alhora de solucions i arguments fàcils que poden ser utilitzats amb d’altres intencions en països no democràtics.

(1) Com pensen implementar aquesta prohibició? Mitjançant una ordre d’allunyament a qualsevol aparell amb possibilitat de connexió a la xarxa?