Amb quina xarxa social em quedo?

Google treu G+ que incorpora conceptes de Facebook i Twitter i millora algunes coses, Facebook contraataca incorporant alhora millores de gestió de privacitat i amistat, Twitter per la seva banda també incorpora millores i amplia serveis…

I els usuaris cada vegada amb més opcions més semblants cada vegada. Per quina ens decidirem? Ja no sembla una qüestió de funcionaments, sembla que totes tendeixen a oferir el mateix, millorant i rebatent les ofertes de la competència: si son capaces de mantenir el joc d’igualar unes prestacions i millorar-ne unes altres, al final la decisió està en els contactes que tens a cada lloc, amb quanta gent pots parlar o seguir.

Dit d’una altra manera: si ja tinc contactes a Facebook, perquè me’ls haig d’emportar (o esperar a que arribin) a Google+? Si Facebook iguala el funcionament de G+ o de Twitter, perquè haig de tornar a fer tota la feina, definir cercles i demés? Em fa l’efecte que com que les persones som bàsicament còmodes, si ja hem fet una vegada la feina i ens hem establert a un lloc, ha de ser per molt que ens canviem. I crec que això és el que està passant entre Facebook i Google+, allò de qui pica primer, pica dos cops.

(Insistint en el factor comoditat: quanta gent treurà tot el suc possible als cercles de G+ o a les llistes millorades de Facebook? Aposto: ben pocs. La gran majoria seguiran amb les llistes de tothom, amics i amics d’amics. I tan feliços.)

Què celebrem?

Heu sentit mai allò de que els catalans som una mica estranys perquè celebrem una derrota? No us ho cregueu pas, no és així.

No celebrem una derrota: celebrem que com a poble seguim sent i volem seguir sent. I ho celebrem en l’aniversari de l’últim gran intent d’anorreació.

És un fet a tenir en compte: podriem celebrar victòries o conquestes, que també n’hi ha hagut; però les victòries i les conquestes porten sempre associat el patiment del vençut o del conquerit: nosaltres, en canvi, preferim celebrar que encara estem aquí, aguantant, vingui el que vingui.

És marca de la casa, i hi hauriem de pensar: nosaltres, i els que encara no ens entenen o no ens volen com som.

Tornant a Google Reader

D’uns dies ençà torno a usar directament Google Reader com a lector de feeds.

Durant un temps llarg he estat usant Feedly, tant en versió escriptori com mòbil, però no m’aporta res que no tingui Google Reader:

  • Veure el twitter o el facebook a la mateixa pantalla no m’interessa (ja hi aniré quan vulgui), les cotitzacions de bossa ni les miro i no faig servir gaire les característiques de compartició que té
  • Les suggerències podrien ser un valor afegit, però no sembla basar-se en la meva xarxa ni en les meves preferències de lectura per fer les suggerències: tira de blogs A-List ja siguin de la blogsfera angloparlant o de la espanyola (en què es basa, doncs? En dades d’usuari? En localització?)

Si, és maco, però res més: totes les característiques que uso de Feedly les tinc a Google Reader (està basat en ell), així que perquè no anar directament a la font? Arnau explica molt bé els mateixos motius que m’han portat a aquesta decisió.

De tota manera, si volem canviar (i millorar) una mica la pinta del disseny de Google Reader, podem usar HelvetiReader sobre Firefox o Chrome, o instal·lar algun script per utilitzar amb GreaseMonkey (si useu Firefox).