L’esperit de Facebook

Poden els canvis anunciats i introduits a Facebook fer que perdi el seu esperit? Això és el que es demana Harry McCracken en un article a Time. L’argument d’en McCkracken és bastant vàlid, trobo: a mesura que més i més informació entri a la línia de temps, perdrem més temps buscant el que ens interessa, la informació sobre allò que fan els nostres amics quedarà enterrada sota tones de dades sense interès i això farà que Facebook perdi la gràcia que té ara: estar en contacte amb la gent.

No sé si el pronòstic s’acabarà acomplint o no, però hi estic d’acord: jo vull saber què fan els amics quan ells m’ho volen explicar, no vull saber tots els actes i coses que fan sense ni adonar-se’n i que es podrien publicar sense més (de fet, ja hi ha vegades que costa passar per tot el que es publica conscientment).

L’argument, a més, es pot generalitzar: un excés d’informació es transforma en un rebuig per part de l’usuari degut a la feina de filtratge que suposa, al temps que fa perdre i al poc que possiblement molta d’aquesta informació ens aporta. Soroll al canal.

A la llarga, ens interessa més estar en contacte directe, comunicar-nos amb qualcú; més les converses o la informació que algú de confiança per nosaltres pot publicar o pot fer-nos arribar: per això mitjans com twitter tenen l’èxit que tenen, o els unes quantes vegades liquidats correu o blogs segueixen tenint els seus defensors: allà pots mantenir converses, privades o públiques, que et fan aprendre, pots trobar reflexions i articles i pensaments treballats i articulats, pots, en definitiva, ampliar la teva xarxa social.

Personalitzar la xarxa, uniformitzar el món

Subxarxes dintre d'una xarxaCada vegada em preocupa més cap a on va Internet.

La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny.

Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes.

Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic.

La xarxa s’està monetaritzant a un ritme cada vegada més ràpid, i els grans actors (nadius de la xarxa, com Google o Facebook, o perfectament adaptats, com Amazon) treuen un gran profit, alhora que es converteixen cada vegada més en supernodes degut a la concentració de contingut i trànsit.

L’actiu més important segueix sent la informació, però no ja la informació que els usuaris van a buscar a pàgines diverses (enciclopèdies, diaris, blogs), sino que els propis usuaris entren de manera voluntària i inconscient, que permet traçar perfils socials i econòmics, preferències de navegació i de lectura, i, fins i tot amb els dispositius mòbils, geolocalitzar l’emissió d’aquesta informació, traçant fins i tot perfils horaris d’accés, que poden arribar a separar-se en preferències i interessos laborals i personals.

Aquesta traçabilitat i possibilitat de personalització de serveis està portant a un canvi substancial de la mateixa concepció de la xarxa i de la informació que hi trobem, cosa que, en les nostres societats hiperconnectades pot tenir també conseqüències socials i polítiques.

Una de les virtuts que sempre s’esmenta d’Internet és la possibilitat de tenir tota la informació del món a l’abast, de tots els tipus i colors, i això ens hauria de permetre veure el món tal com és, amb tots els seus matissos, opinions i visions, podriem contrastar diferents punts de vista sobre una mateixa informació i així, de resultes, fer-nos una idea més objectiva i real del que ha passat. Teòricament.

A la pràctica no és així: els motors de cerca o els serveis de xarxes socials centralitzats filtren la informació que ens serveixen, en funció de contactes, cerques prèvies, interaccions, clicks, i uns quants factors més, personalitzant els resultats, i això, que en principi sembla còmode i inocu, resulta que té una segona lectura no tan inoqüa: ja no veiem el món com és, no veiem totes les realitats, només veiem les més properes a nosaltres. I això, a la llarga, pot fer que ens pensem que el món és com nosaltres el veiem, o com el veu la gent que pensa com nosaltres; reforça la tribu, la visió particular, et tanca en una gàbia informativa.

Així, aquests grans supernodes (Google, Facebook, Twitter, G+…) donen la falsa il·lusió d’estar dintre d’una xarxa oberta, però en realitat el que creen son subxarxes tancades dintre de la gran xarxa original, son com petits forats negres d’informació que tendeixen a atrapar-nos allà dintre, i això comença a allunyar-se de la idea d’una constel·lació de llocs independents connectats entre sí que deia en començar.

No cal buscar cap explicació estranya o conspiranoica darrere d’aquest mecanisme: l’empresa filtra la informació per oferir uns resultats més adients al perfil que s’ha fet de nosaltres, de manera que si ens diu o suggereix coses que pensa que ens agraden, qui surt guanyant és ella. És, alhora, causa i efecte de la monetarització de la xarxa.

Per l’empresa pot ser correcte, per la societat pot tenir conseqüencies nefastes a mesura que creixi l’ús d’Internet com a font d’informació.

La solució és ben senzilla i coneguda: no quedar-te només amb el que et donen, cal anar a buscar la informació, mirar què diuen els altres i intentar entendre-ho i, en la mesura del possible (tecnològicament parlant) establir tu els filtres i no usar els que et dónen (o desactivar-los, si es pot).

(TED Talk via Dragoncete)

Cuidar la lengua común

Dice Aznar que hay que cuidar la lengua común y, oiga usted y sin que sirva de precedente, por una vez estoy de acuerdo con él.

Un simple paseo por barrios periféricos (y no tan periféricos) de nuestras ciudades, un poco de tiempo viendo según que programas de televisión o entrevistas, o un vistazo a lo que la gente publica en Internet y se le cae a uno el alma a los pies viendo el estado en que está la lengua común de todos los españoles.

Adelante pues, señor Aznar o señores del PP: olvidémonos de acentos, modismos y localismos, olvidemonos de falsos ataques y agravios a la lengua, y pongámonos a trabajar en recuperar su maltrecha salud: recuperen sintaxis, dicción y vocabulario, por poner algún ejemplo. O eso o existirá una lengua común (ya) hablada por todos, pero enormemente empobrecida.

Y creo yo que no es eso lo que quiere cualquiera que se estime su lengua, sea la que sea.

Depredadors d’informació

L’entrada de dades a Facebook, Twitter, Google o qualsevol altre proveïdor de serveis gratuits ens transforma no en el seu client, sino en el seu producte: el client és el que paga, el producte és el que es ven. I el que es ven és el nostre perfil, les nostres preferències; qui ho compra, qui paga, és el que farà servir aquella informació.

Els mecanismes de recolecció d’informació son variats.:

  • Google registra les nostres cerques i els nostres clicks: els anuncis de les planes que visitem que van amb Adwords coincideixen amb les cerques dels últims productes que hem fet; al seu servei de correu surten anuncis que lliguen amb paraules determinades del text que llegim.
  • Facebook també registre tot el que fem, no només al seu site, sino arreu on anem i naveguem i ens trobem un botó “M’agrada”: automàticament el codi associat al botó modificarà les cookies del navegador registrant que hem passat per allà, i quan tornem a la plana de facebook això quedarà registrat.
  • Twitter també ens ofereix publicitat, i els seus tuits porten més informació de la que es veu (informació que pot servir per cerques de tuits similars per interessos, geolocalització, etc., que poden ser usats per aplicacions de tercers).

A més, aquestes aplicacions tendeixen a ser cada vegada més tancades, a fer que l’usuari hagi de navegar per les pròpies pàgines per veure’n el contingut, a no poder exportar-lo o revisar-lo amb eines de tercers (busqueu rss a facebook o twitter), o a oferir ecosistemes d’associacions entre elles, que aporten un benefici mutu (spotify + facebook -després rectificat-, o els diferents serveis de Google que ara es combinen en una única barra superior), ofereixen serveis afegits propis que permeten controlar el tràfic sortint (abreujadors d’adreces, per exemple).

Tot i així, només tenen una visió parcial del que fa la gent: només saben què fem o què mirem o què ens interessa si estem a les seves planes, usem els seus serveis o passem per planes que incorporen part del seu codi.

O com a mínim fins ara era així, però aixó pot començar a canviar també:

La nova tableta d’Amazon, Fire, incorpora el navegador Silk, que fa ús d’un servei d’Amazon que emmagatzema als seus servidors totes les pàgines que sol·licita l’usuari: els servidors d’Amazon podran descarregar molt més ràpidament aquesta plana i la serviran d’una manera molt més ràpida al navegador (és com construir-se una CDN pròpia), el que millora indubtablement el servei. Però això permet també tenir accés a totes les planes per les que naveguem, per més que estem en un mode anònim dins del navegador. Dit d’una altra manera: ja no cal que estem dins de les seves planes perquè ho sàpiguen tot, o gairebé tot, de nosaltres (no sabran el nostre número de compte ni els cèntims del banc, però sabràn cada quan accedim).

Google ja va fer els seus intents de convertir-se en proveidor d’accés a l’àrea de San Francisco, el que li hagués donat informacions similars.

Quan trigaran d’altres operadores a incorporar tecnologies similars? Amazon disposa del seu núvol, i Apple i Google estan també en disposició de fer un moviment similar.

Potser no hi ha res intrínsecament dolent en fer aquesta recol·lecció de dades, però em preocupa el que es pugui fer amb elles. Ja no és només que tot això permet perfilar-nos de manera molt acurada o que aquesta inforamció es pot passar a tercers (siguin publicistes, governs, agències de seguretat, policía, mutues, asseguradores, empreses), és que, no essent jo client, sino producte, no tinc cap manera d’evitar que l’amo del negoci decideixi fer públiques les meves accions sense consultar-ho.

Decididament, no em fa gaire gràcia aquesta mena de Gran Germà autoacceptat.