Tabletes Linux?

The Linux tablet is the future – and it always will be, diu Scott Gilbertson, a The Register.

I hi coincideixo, per desgràcia. Llegint l’article i fent un cop d’ull al Pengpod, la tableta anunciada amb Linux, no puc més que estar d’acord. I és més, veient com han anat les coses, tampoc li falta raó:

The year of the Linux tablet is, like the year of the Linux desktop, destined never to arrive.

La diversitat i la descentralització, la llibertat i els objectius i fonaments no comercials de Linux i la seva filosofia de fes-t’ho tu mateix son, en un entorn comercial i massificat, orientat a la facilitat i al dirigisme, a la instantaneïtat, la seva gran debilitat.

Repensar-nos a la xarxa

Imatge d'una xarxa descentralitzada totalment comunicadaFa temps ens imaginàvem a nosaltres mateixos a Internet com canals generadors d’informació contínua, usant blogs i servint el contingut en rss, penjant vídeos i fotografies online, i parlàvem de com ordenar tot això, de com disposar-ho i, fins i tot, de com tindriem temps per al consum i la generació de tot aquest material.

La clau era la plana personal, el nostre cau digital, la nostra imatge a la web, que era a la vegada biblioteca i reflex, com una imatge tan complerta com fos possible de la persona. La idea era abocar-hi allà pensaments i vivències en forma de text, de vídeo i d’imatge, en tots aquests formats o en alguns, i així poder ser tu mateix a la web.

Vist amb el temps, però, aquesta era una idea sumament naïf i innocent, però que, alhora, s’ha complert. Ja no cal que ens plantejem com tindrem temps de penjar i consumir tot aquest material, perquè ja ho fem: mirem minuts i hores de vídeos de coneguts i desconeguts, mirem fotos i consumim textos, participem en converses ràpides i, alhora, exposem la nostra vida, pengem fotos i vídeos, indiquem gustos, expressem opinions a través de campanyes, tot contínuament…

La diferència és que si abans ens ho plantejàvem fer a la casa pròpia, ara ho fem tot a casa d’altres, i sense adonar-nos-en. Anem deixant bocinets de nosaltres mateixos arreu… no, de fet no els anem deixant: els anem donant, perquè allà on els deixem deixen de ser nostres per pertànyer a uns altres, que ens observaran amb lupa i ens coneixeran, segons com, millor que nosaltres mateixos.

Així, cal seguir endavant amb aquella idea de tenir la nostra vida en streaming, de ser emissors continus de dades? Si, perquè de fet ja ho som. El que cal, però, és adaptar-se: ja no val la plana on penjàvem els nostres viatges i les nostres fotos, alguna opinió i els enllaços als llocs que ens agradaven a la web: cal reformular la veu pròpia a Internet, ser conscients d’allò que diem i per on passem, d’allò que saben de nosaltres. Adéu a la imatge inicial del coneixement compartit, de la noosfera innocent, benvinguda la xarxa a imatge del món real.

Així, i curiosament, sembla que l’estar conscientment a la xarxa passa per un replegament de les nostres emissions, una revisió del què diem i on ho diem. I això no vol dir censurar-se, ni molt menys: és tornar a tancar el cercle: vol dir ser conscient que les nostres paraules i tot allò que fem tenen un efecte. Com al món real.

Mirar com un nen, pensar com adult

Els nens tenen la mirada oberta i sense prejudicis d’aquell que ho té tot per aprendre, la impaciència de la immediatesa i la capacitat de meravellar-se per tot allò que és nou, però salten d’una cosa a una altra i els costa veure el resultat a llarg termini d’un esforç.

Els adults tenim la ment estructurada, la paciència de l’aprenentage i la constància que dóna la experiència, però tenim coneixments i idees molt establertes, una mirada molt dirigida pel que sabem i volem i la capacitat de meravella moltes vegades atrofiada.

Seria fantàstic poder combinar la perseverància i la saviesa de l’adult amb la mirada oberta i meravellada d’un nen, poder gaudir d’allò que fem o que ens trobem cada moment, i alhora ser-ne conscients: mirar com un nen, pensar com adult.

La servitud voluntària

Imprescindible una relectura de “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie.

Les múltiples servituds que ens subjuguen, com a poble, com a societat, com a individus (polítiques, econòmiques, socials) no pot ser que siguin, fins a cert punt, convencions i herències autoimposades, arrossegades sense saber ben bé perquè?

Si és així, som nosaltres mateixos carcellers nostres, ajudants en la nostra dissort? No hi pot haver sempre una part de decisió nostra, de llibertat individual?

Cal establir pactes en funció de compromisos entre iguals, la resta son servituds, voluntàries o imposades.

Tecnoamenaces?

Ha canviat la nostra percepció sobre el paper de les màquines i els ordinadors, ens preocupa fins on puguin arribar els nostres invents?

Al blog d’en Pere trobo que Exposició Et l'homme créa le RobotNicholas Carr pensa que a mesura que augmenten la capacitat i l’autonomia de les màquines (reconeixement de veu, decisió, IA, detecció) les comencem a veure més com una possible amenaça que no pas com una ajuda: com podria afectar-nos en un futur, no excessivament remot, la possible presa de consciència pròpia d’una màquina intel·ligent? Podria afectar-nos com a espècie, ser un risc per la nostra supervivència?

Tot i poder semblar una mica de ciència-ficció i allunyat de la realitat, la dependència actual de la nostra societat de les conexions entre sistemes molt especialitzats (sistemes de tractaments de dades (decisió, cerca, reacció), d’ajuda a decisions, sistemes de regulació energètica, no específicament intel·ligents) és altíssima, i qualsevol malfuncionament, desconnexió o error dels mateixos sí que pot causar conseqüències molt greus a diferents nivells… Si entrem també a sistemes d’armes automatitzats, centrals nuclears, o elements de biotecnologia, aleshores el risc és molt pitjor, i l’aplicació de més autonomia i poder de decisió propi en el control dels sistemes augmenta encara més el risc.

Pot suposar això, com diu en Carr, una amenaça per a la nostra supervivència com a espècie? Potser si, però segurament no més enllà del comportament que nosaltres programem inicialment a les màquines. A banda d’incloure coneixement, resposta i autoaprenentatge, s’hi inclou també elements més humans com ètica i responsabilitat? Dit d’una altra manera, el que nosaltres programem és el que trobarem, no seràn més que fills nostres, que hem d’educar. Potser el tecnopessimisme no és més, doncs, que la constatació de la naturalesa humana en una època dura: el problema no és tant la presa de consciència de sistemes autònoms pels quals no signifiquem res, el problema és més aviat la grandíssima dependència de sistemes falibles, no preparats per situacions imprevistes (els Cignes negres de Taleb).

Vist això, però, i coneixent-nos, potser hauriem de pensar en incloure les Tres Lleis de la Robòtica d’Asimov en alguns sistemes, no?