Internet ja no és una ZTA

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic.

L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu.

Semblava que a la xarxa podies establir un món paral·lel de discussió i millora, un espai d’aprenentatge i conversa al marge del món físic, establir una república al marge dels governs físics.

Però això ja ha passat. Va ser possible mentre Internet era el domini d’una minoria, no un servei de masses; mentre els interessos econòmics no depenien d’ella, mentre encara no estava intrínsecament lligada al món real polític i econòmic.

Ara això ja no és possible. Internet ja no és una zona temporalment autònoma (ZTA): és una dimensió més del nostre món físic; és, en gran mesura, un mitjà més de masses. I a mida que avança la monetarització de la xarxa, es baten en retirada, per pura disminució numèrica, els antics espais lliures, les antigues concepcions de la xarxa. Els nous amos dels serveis de masses imposaran la seva lògica, i els governs (alguns, no tots, uns més, d’altres menys) intentaran també aprofitar-se’n, arribant a aliances temporals, alimentades per interessos comuns vistos des de les seves òptiques particulars.

L’exemple de la censura de Twitter pot ser l’últim, però no ha estat el primer en aquesta línia (Yahoo! a la Xina, o el pas de dades d’usuaris de Google al govern americà). I en una línia convergent, l’ús del dni electrònic per part de Tuenti ens pot donar una idea de cap on van les xarxes socials per tenir-nos identificats… tot i que no cal ser tant públics: mantenint una xarxa de serveis on estàs registrat tota l’estona, els teus patrons de cerca, ús, teclejat, graf social, etc… et poden identificar sense cap problema.

S’està acabant la xarxa virtual. Benvinguts a la xarxa real.

Censura a twitter? I espera’t.

Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que depredadors d’informació, trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre.

Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell!

Així, la solució no és fer una aturada d’un dia no enviant tuits, o passar-se a d’altres serveis (centralitzats també, gran encert!), la solució és usar serveis distribuïts, o tenir el nostre propi nom a la xarxa.

Però això requereix coneixements informàtics, o bé pagar per tenir un domini propi. Quanta gent està disposada a fer alguna de les dues coses, les dues o, senzillament, pot fer-les, per coneixements o despesa? No hi ha res gratis, i tot es paga. El preu pot ser la nostra informació, o la nostra llibertat, segons com. I comença a haver-hi massa ocasions en què es demana que el preu sigui també la segona opció.

Una obra d’art, dues, al dia

Què seria de L’últim viatge de La Téméraire, de J.M.W. Turner o de les perspectives de Canaletto, per exemple, sense el cel?

A Turner, els colors càlids de la caiguda del dia, els núvols que reflecteixen el sol, aporten el punt dramàtic just a l’atmosfera del quadre; a Canaletto els cels blaus, infinits, amb algun núvol esfilagarsat, donen la llum justa i la profunditat necessària a la perspectiva dibuixada, complementen i realcen el que hi ha, sí, però juguen també un paper importantissim al quadre. Sempre que veig quadres així, em fascina, em captiva el cel dibuixat, té la capacitat d’endur-se’m d’on sóc, de meravellar-me de l’espectacle de la natura.

Però perquè esperar a veure aquests quadres, perquè esperar per gaudir d’obres similars?

Hi ha un parell de moments al dia, poc després de sortir el sol i poc abans de començar a pondre’s, quan la seva llum és molt horitzontal i d’ombres allargassades, en què els colors brillen com en cap altre moment, vius, vivissims, quan pel matí es tenyeix de rosa i blau el cel i per la tarda de taronges i grisos, amb infinites combinacions, com un esclat d’alegria en trencar el dia i una última salutació prometent un gran dia següent, mentre els colors fugen de la foscor que s’apropa.

O a mig matí, a migdia, a mitja tarda, el cel blau, més fosc sobre nostre, més clar com més lluny, amb núvols que potser es mouen lentament i et bressolen si els deixes, transmeten-te una mica de pau, una mica de calma al ritme diari, perquè res no s’acaba, sempre hi ha un demà.

Només ens fa falta aixecar el cap, o mirar per la finestra i aturar-nos un moment, contemplar, i allà tenim el Turner, o el nostre Canaletto particular. Tan fàcil com això, tan difícil com regalar-nos un parell de moments al dia.

Pax Americana o pax multipolar?

Portada revistaInteressant article a la revista Time de Fareed Zakaria sobre el món que vé al 2012: Estats Units no pot dirigir el món sol, però ningú ha sortit per ocupar el seu poder i, el més interessant, sembla que ningú ha de sortir:

It is a post-American world out there, one characterized more by the absence of great powers than by their presence.

Estats Units ja no pot fer i desfer com vol unilateralment, Europa no té ni ganes ni, possiblement, forces per agafar un paper més important a nivell mundial, els països del BRIC tenen els seus propis problemes i les noves potències que puguin sortir sembla que puguin ser més a nivell regional… cap a on anem? A un nou multilateralisme? A un món realment multipolar, perquè ningú no pot imposar-se?

Sembla que cada vegada ens allunyem més de la visió de Fukuyama i ens submergim, de nou, en la història de sempre: l’equilibri entre potències, amb les seves àrees d’influència, però aquesta vegada amb la particularitat que unes depenen d’altres.

El núvol del milió de portes

Cada vegada compartim més continguts i dades nostres sobre xarxes i serveis de tercers, pugem les nostres fotos a serveis en línia o deixem els nostres documents en magatzems fora del nostre ordinador, a la xarxa, al núvol, aquella mena d’entitat omnipresent on tot hi cap i d’on tot surt…

És normal: la facilitat de connexió ens permet tenir la nostra informació a punt tothora i no importa on siguem, la ubiqüitat de la xarxa ens allunya del dispositiu físic, ens allibera de l’angoixa de l’espai al disc dur o d’un error, de la pèrdua d’aquestes dades, ens treu la feina de les còpies de seguretat, la rutina de la gestió dels documents, les còpies històriques… la capacitat sembla-que-infinita de la xarxa ens permet abocar-hi-ho tot, i mitjançant potents eines de cerca ho tornem a trobar tot, fins i tot podem reconstruir-ho en qualsevol moment.

Però aquesta facilitat, aquest alliberament de la gestió física del nostre disc dur, de la nostra informació, alhora ens n’allunya d’ella: ja no sabem on la tenim, ja no depèn de nosaltres. Ara, per accedir-hi, necessitem mitjancers: els proveïdors de servei. Sense adonar-nos-en, hem posat a algú entre nosaltres i la nostra informació, siguin documents, correus, converses.

Però no ens hem de preocupar: la xarxa sempre està allà, i els serveis també. I tenim dispositius per accedir-hi també, a tothora i arreu: smartphones, tabletes. Dispositius amb interfícies fàcils, preparades per accedir als mitjancers de les nostres dades, dispositius d’ús unipersonal, lligats a un compte, no pensats per a la compartició entre diferents usuarits si no vols saltar-te la privacitat. És clar que podem navegar, però l’ecosistema digital de les aplicacions d’aquests aparells està pensat per lligar-nos mitjançant aplicacions de pseudoescriptori, que accedeixen a dades remotes i que comparteixen la identitat associada al dispositiu. Com ho fem si en volem una de diferent? Es pot fer, però no és tan senzill com fer-ho amb la predefinida.

Poc a poc anem allunyant-nos de la nostra informació, emmagatzemada en les nostres màquines multiusuari i controlada per nosaltres mateixos (milers de petits magatzems d’informació), per usar uns quants magatzems remots gegants (el núvol), controlat per tercers, introduint mitjancers entre nosaltres i les nostres dades i accedint-hi amb dispositius unipersonals, amb ecosistemes digitals molt més tancats i controlats que els fins ara dominants.

Anem cap a un curiós i paradoxal moment de compartició digital total (ens ho sembli o no) a partir de dispositius totalment personals i individuals.