Veu pròpia al món digital

Cartell de Rodchenko de 1923La Web ha canviat molt des dels seus inicis: de les primeres planes personals, amateurs, cridaneres, filles cadascuna del seu pare i de la seva mare, però lliures i úniques hem passat a una normalització brutal, a una estandarització sota l’etiquetat del 2.0: avui en dia tot son serveis gratuits on pots tenir el teu perfil… però tots els perfils segueixen la mateixa línia, tenen la mateixa imatge, tots ofereixen la mateixa informació personal i, el que és pitjor, no ens pertanyen.

El que no ha canviat en tots aquests anys és que l’únic lloc on pots ser tu a la xarxa és a la teva pròpia pàgina, a casa teva. La resta son préstecs, butlletes a omplir, informació que dones a un tercer i de la que poden fer el que volen, xarxes que penses que son teves però que no domines, informació que s’ofereix no en base als teus criteris sino als d’un tercer.

Ens hem enlluernat per la rapidesa i la facilitat dels llocs socials, i ens hem deixat seduir per ells, adoptant la seva fam d’informació, canviant les nostres dades per la informació que ells ens donen, consumint de manera ràpida, lleugera, compulsiva. Mirem el que publiquen els amics i somriem, les campanyes venen i passen, efímeres. Recordeu la penúltima cosa que heu compartit, o què varen publicar els vostres amics ahir?

Però la xarxa social a la web ha estat de molt abans que els llocs ara de moda, i seguirà sent-hi: planes personals, blogs, el correu, el xat, els fòrums. Cal seguir mantenint la veu pròpia, cal seguir establint diàlegs entre planes, entre persones, intercanviant idees i evolucionant-les, cal mantenir un ecosistema digital divers, aprendre de la visió personal de cada un que es reflecteix a les pàgines, i, si es vol, crear-ne una de pròpia, i evolucionar-la amb un mateix.

Com el món real, el món digital sobreviu i s’enriqueix amb la competència i la diversitat.

Rols

Hem perdut alguna cosa pel camí quan veus que allò que se li dóna per suposat a una dona que sap fer és acollit com un plus en el cas d’un home.

No entenc que a aquestes alçades hi hagi homes (joves) que “ajudin”, o d’altres que pensin el que pensen de les tasques de casa. No anem bé. L’emancipació femenina ha estat, en molts aspectes, una presa de pèl, una adaptació al món laboral sense perdre tasques assignades de sempre, perquè hi ha molts homes que no han fet el camí invers (n’hi ha que no el volen fer, directament), que no s’ha corresponsabilitzat de les tasques d’elles.

El que més em sorprèn és que hi hagi gent jove (homes) que ho doni per vàlid i gent jove (dones) que ho acceptin… però no els eduquem en igualtat? O és a l’escola, només, i després a casa, al carrer, a la televisió els valors imperants son altres? No anem bé per aquest camí, si és així.

Si les dones no han reeixit emancipant-se, adaptant-se a un món de valors masculins… no seria qüestió de plantejar-nos una feminització de la societat, en el sentit d’una adopció per part de tots de valors i responsabilitats que han estat tradicionalment associats a les dones? Potser això ens podria ajudar a valorar més el nostre temps, el nostre entorn, a relativitzar algunes idees i importàncies i a situar d’altres valors més al centre de la balança.

Acció

Fa uns dies vaig anar a una manifestació, ahir vaig anar a una altra. Motius diferents, i també punts coincidents.

No estic d’acord amb tot el que s’hi diu o s’hi fa, però hi ha vegades en què cal ser-hi, anar-hi, escoltar i observar. Hi vaig, i cadascú farà el que vulgui amb això, amb aquesta petita aportació: uns la ignoraran, d’altres diran que estàs de la seva part i uns tercers diran que no, que és de la seva. És igual: entra dintre del joc, aquesta manipulació, aquest escombrar cap a casa.

En sóc conscient, però ho faig pels meus propis motius, per les meves pròpies conviccions i raons, per les meves reflexions: per la meva pròpia condició de ciutadà lliure.

Tinc molt clar que la meva petita acció, per si sola, no aconseguirà res. Però la meva petita acció, junt amb la de molta més gent, si que pot provocar alguna reacció, algun canvi. Ara, o d’aqui uns dies, al carrer, o a les urnes. Però el que està clar és que sense acció no hi ha reacció.

El zen de les petites coses

Aixecar el cap i mirar el cel, veure els núvols.
Respirar mentre camines, escoltar.
Tancar una tasca a la feina.
Disfrutar de la xerrada a la pausa del cafè.
Riure.
Una mirada.
Parlar amb els fills.
Deixar la cuina neta.
Llegir una estona.

Cadascú pot tenir, deu tenir, mil exemples diferents.

El zen de les petites coses. Un petit munt d’estones de les que cal gaudir cada dia per adonar-nos d’on som: les preocupacions vénen soles, els nostres moments ens els hem de buscar.